Al llarg de la setmana passada hi va haver tres notícies molt rellevants. La primera, l’esperada resolució del Tribunal Suprem dels Estats Units que invalida la coneguda sentència Roe vs. Wade, que implicava la possibilitat real d’acabar amb l’avortament lliure als estats de la federació nord-americana i, tenint en compte la composició actual d’aquest òrgan d’interpretació constitucional, molts altres drets civils en una societat virulentament dividida. La segona, un atemptat a Oslo, suposadament de motivació islamista, a un local nocturn d’ambient gai, amb dos morts i una vintena de ferits, en plena setmana de l’orgull LGTBI. La tercera, probablement la que més impacte ha generat, la mort de prop d’una quarantena d’immigrants sense papers a la tanca de Melilla, a causa tant d’una allau humana com de la violenta repressió de la gendarmeria marroquina.

Tots tres fets, ben segur d’una repercussió llarga, i en un context pre-estival en què tradicionalment l’actualitat tendeix a relaxar-se, les redaccions comencen a preparar el curs vinent, i els becaris van assumint les responsabilitats que els periodistes veterans  van deixant en funció de les vacances, han estat molt comentades. Potser, massa. Un pont llarg com el de Sant Joan convida a allunyar-se de l’actualitat i abraçar certa frivolitat, com feien els antigament gruixuts suplements de diumenge de les principals capçaleres. Tanmateix, de la mateixa manera que juny ha estat, meteorològicament tòrrid i esquitxat d’incendis, l’actualitat política és d’alta temperatura i perills a uns boscs ressecs i bruts.

Només cal anar a la secció de comentaris dels diaris digitals i a les xarxes socials. Les tres notícies han estat molt comentades. En aquest context, l’adverbi “molt” resulta preocupant. Normalment, mirar-se comentaris i fer una ullada a les xarxes socials sol constituir un afer desagradable. Materialitza l’anàlisi que fa dotze anys va fer Tony Judt a El món no se’n surt, quan va resignar-se a la idea que (parlant dels Estats Units) ja no hi havia una veritable conversa política. Que hi havia guetos, bàndols, faccions que feien servir els arguments com armes de destrucció massiva a la recerca de reforçar la pròpia posició i destruir les contràries. I, certament, mirant el que la gent ha expressat sobre aquestes tres notícies n’hi ha per estar ben preocupat. Des de la ingenuïtat acrítica i consignista de determinada esquerra fins al racisme més repugnant i intolerable d’una dreta cada vegada més desbocada i desacomplexada, la “conversa política” ha esdevingut una batussa d’improperis, falsedats, simplismes i absoluta manca de rigor. I no és d’estranyar, perquè el tractament mediàtic s’ha fonamentat a posar per davant l’emoció que la informació, la sensació que l’anàlisi. És així com, majoritàriament, el tractament mediàtic de l’esdevingut a Washington, a Oslo i a Melilla ha tractat més de manipular sensacions i sentiments que de complir amb la deontologia periodística de fer un tractament més reflexiu, indagatiu, contextual i d’apel·lar més a la raó que a la visceralitat. Certament, i des d’una ètica universal, no cal ser cap expert per entendre que la llibertat de les dones a la seva sexualitat i el control de la seva reproducció, i el dret a la vida (a no ser assassinat, o a propiciar situacions que indueixen a la mort a les persones) està per sobre de qualsevol consideració política, ideològica o religiosa. Ara bé, baixos nivells de professionalitat periodística, i la nul·la exigència intel·lectual de la majoria ciutadana converteix les tragèdies en munició per treure el pitjor de tothom.

Com a fet significatiu paral·lel, dimarts de la setmana passada es va conèixer la defunció, a 81 anys, de José Luis Balbín. Per als lectors que no siguin boomers  –em consta que la immensa majoria dels que segueixen aquest mitjà electrònic– Balbín és conegut per ser el director de La Clave, un extraordinari programa de debat televisiu a la segona cadena de la Televisió Espanyola en plena Transició, entre 1976 i 1985. La Clave tenia un format monogràfic cada setmana –els divendres a la nit, en prime time– que avui seria impossible: un debat civilitzat entre persones expertes sobre un tema en qüestió, la projecció d’una pel·lícula relacionada amb el tema a tractar, i un debat posterior que podia acabar més enllà de la mitjanit (sovint podia arribar a allargar-se quatre hores). Es tractaven qüestions controvertides per a una època en què la llibertat d’expressió resultava més que precària com ara l’avortament, el divorci, el racisme, el feminisme, la corrupció, la legalització del Partit Comunista o tantes altres coses polèmiques en un país on el franquisme sociològic resultava més que evident i els perills de la involució eren tangibles. El format seria impensable avui. Homes (evidentment, en aquells temps, les dones pràcticament no tenien visibilitat pública, malgrat excepcions com l’anarquista Federica Montseny o la feminista Lidia Falcón), que fumaven i bevien de manera abundant (Balbín ho feia amb pipa), i que tanmateix, malgrat provenir d’espais clarament enfrontats, seguien rigorosament el torn de paraula, no articulaven una frase més alta que l’altra, s’esforçaven a argumentar i mostraven respecte pel contrincant (amb alguna excepció, com el 1981 quan els guardaespatlles del falangista Raimundo Fernández Cuesta van tractar d’agredir a l’hispanista Ian Gibson). El programa, tanmateix, va ser clausurat pel PSOE, precisament arran de la voluntat de fer un debat sobre l’OTAN, poc temps abans del referèndum de ratificació que se celebraria el març de 1986.

El que arribà després, especialment quan la liberalització de la televisió va propiciar unes cadenes privades més partidàries de l’espectacle que de la responsabilitat periodística, van substituir els debats civilitzats per una mena de Sálvame Deluxe, i els acadèmics reputats per tertulians indocumentats i agressius, més partidaris del pugilisme groller que de l’intercanvi d’idees. En bona mesura, aquesta mena de transició televisiva ens vaticinava el que avui podríem considerar com a banalització de la democràcia. Perquè, efectivament, cal considerar la democràcia com a una deliberació permanent i dialèctica per resoldre situacions complexes mitjançant diàlegs civilitzats i constructius.

Tornem, tanmateix, a les notícies de la setmana i la virulència del seu impacte a les xarxes socials, des del simplisme càndid del “papers per a tots” fins al feixisme poc dissimulat del “deportacions per a tots”. Potser podríem parlar, a l’hora d’intentar comprendre què està passant, dels fracassos acumulats d’aquest darrer mig segle, pràcticament el que ha durat la vigència de la sentència Roe vs. Wade que va permetre l’avortament als Estats Units, i que no va trigar a estendre’s arreu d’occident. Certament, durant el període s’han anat assolint drets civils –molt especialment els derivats de la llibertat sexual o individual–, mentre que les esperances de progrés social s’han anat esvaint en les darreres dècades. S’ha instal·lat la idea que les noves generacions viuran pitjor. Que, de fet, els propis boomers que van canviar José Luis Balbín per Belén Esteban, també tenen la sensació -d’altra banda, traduïda en fets i estadístiques– que viuen pitjor. I aquesta malaise –expressió francesa molt encertada que descriu a la perfecció aquest estat anímic col·lectiu, és al darrere d’aquesta renúncia a la racionalitat, l’anàlisi i la reflexió, i aquesta conversió al voluble –i un punt d’histèric– món de les emocions, i la seva materialització periodística, el sensacionalisme.

Servidor de vostès va passar el pont amb uns quants boomers amics des de fa dècades. Persones que treballen majoritàriament en el món dels serveis públics, l’educació, la sanitat, l’administració,… o que han estat petits empresaris víctimes de la globalització. En resum, persones de classe mitjana que han dedicat la seva vida professional al servei de la societat i a construir un país millor i socialment més just. Ens ho crèiem quan érem estudiants, i ho hem fet el millor que hem pogut durant dècades. I, com a historiador, cal admetre que ho vam fer prou bé durant la major part de la nostra trajectòria professional. Tanmateix, els darrers anys han estat desoladors. Treballant més per menys, en condicions cada vegada pitjors i més precàries, lluitant contra aquells elements de la nova gestió pública que, en el fons no és altra cosa que el deteriorament induït dels serveis públics i de l’economia real, en plena transformació del paisatge humà i civil que ens deixa perplexos. I que resulta ben desmoralitzant donar el millor d’un mateix mentre el país cau a trossos, quan constates que les condicions de partida dels nostres germans petits i fills (generacions X, Y, Z i altres contingents posteriors) semblen situar-los entre el creixent contingent dels nombrosos perdedors d’aquesta història.

Catalunya no és tan distant de França. I, de fet, aquest debat sobre la decadència d’un món, objectivament millor i més just del que s’obre ara a còpia d’individualisme, globalització, interiorització del neoliberalisme, d’extrema competitivitat entre persones i col·lectius, i finalment, d’emocions i sensacions, ja fa molts anys que s’ha estès, i que sovint, com ha passat amb els gillets jaunes ha catalitzat amb la seva càrrega explosiva de ressentiment, al país veí. Un país veí que, com s’ha constatat en les darreres eleccions presidencials i legislatives, està protagonitzant estranys girs polítics, amb comunistes que es fan d’extrema dreta, burgesos que es fan ecologistes, i dretes i socialistes que no són capaços de descriure on són políticament. Curiosament, aquest pont de Sant Joan m’ha enganxat llegint la darrera novel·la de Michel Houellebecq, l’enfant terrible de les lletres franceses, i notari major de la decadència contemporània d’occident, amb un títol ben expressiu: Anihilació, un retrat d’aquest esperit de dissolució d’aquesta manera de viure, i l’entrada en l’infern de la incertesa. Al cap i a la fi, la resposta irracional a aquestes darreres notícies no deixa de ser una mostra que hi ha problemes de fons importants, i que no sembla que estiguem en disposició d’afrontar.