Poso punt final a Tomàquets verds fregits, de Fannie Flagg (Viena Edicions, 2021), amb la certesa que serà un llibre per al record. I no ho dic per dir, perquè sé que quan hi pensi el meu cap em transportarà a totes les tardes que vaig passar amb la iaia Rita a la residència. Aquest és un record que no desenterro gairebé mai. Ja fa nou anys de la seva partida i quan la penso ens imagino en altres contextos, però el de la residència també en va ser un, i molt important. Veig la Ninny Threadgoode i l’Evelyn Couch, protagonistes de la novel·la de Flagg, i alhora ens veig a nosaltres, ànimes anecdòtiques d’un poble del Montseny, assegudes a la sala d’estar, parlant de tot i de res, fent-nos companyia, sense ser prou conscients que el temps s’escolava entre els nostres dits.
Sé que soc aquí per parlar-vos de la novel·la i no de la meva àvia, però no sé parlar de llibres si no ho faig des del cor, perquè més enllà de l’argument i els embolics que pugui haver-hi per a mi els llibres són valuosos per tot allò que ens fan sentir —una reflexió que manllevo d’una bona amiga i bookstagrammer, la Sara Biondo, i que comparteixo. I suposo que és prou destacable que el meu major desig després d’haver acabat Tomàquets verds fregits sigui abraçar la iaia Rita.
Imagineu-vos una anciana, la Ninny, que viu en un geriàtric i veu passar els dies i una dona de quasi cinquanta anys, l’Evelyn, avorrida i cansada de la vida que porta. Entre totes dues sorgirà una amistat que les portarà a repassar les aventures i desventures del Whistle Stop Cafe, el bar de l’Idgie i la Ruth, dues dones de la primera meitat del segle XX, coetànies a la Ninny, independents i empoderades.
La novel·la de Flagg és un trencaclosques que va endavant i endarrere en el temps i que recorre quatre o cinc dècades. L’ambient m’ha fet pensar en Kent Haruf. Crec que comparteixen aquest punt de quotidianitat, ritme pausat i la voluntat de fer immenses d’esperit les coses petites. La gran quantitat de personatges i punts de vista poden arribar a despistar i desubicar, per això cal parar atenció als títols de cada part, als anys i al narrador. Hi ha personatges secundaris que passen inadvertits, però de sobte se’ls dedica un capítol que serà rellevant. Per exemple, la mateixa Ninny, que és el punt de partida de la narració, no té una història gaire destacada a la trama de l’Idgie i la Ruth —de qui és amiga i veïna, gairebé família—, en canvi, és qui ens explica tot el que passa a l’entorn del cafè de Whistle Stop. Per això a mi m’agrada definir-la com una voyeur, ja que encarna del tot aquest (no) ser-hi latent. Hi veurem alguns fragments en forma de notícia en un butlletí informatiu de la mà de la Dot Weems, una senyora carregada de xafarderia, picardia i humor. I, fins i tot, al final hi ha un llistat de les receptes del cafè, un detall que m’ha semblat curiós i entranyable.
Tomàquets verds fregits també és un llibre compromès amb les qüestions socials. Amb un to reflexiu i optimista posa sobre la taula temes de controvèrsia i debat, com ara el racisme, la supremacia blanca o la necessitat de fer-se passar per blanc per ser socialment acceptat, cosa que m’ha recordat La meitat evanescent, de Brit Bennett. Per la seva banda, el masclisme i la violència de gènere acaben sent cabdals a la trama i el lesbianisme hi té un lloc destacat; s’enfoca des d’una òptica tan natural que sembla ben bé que estiguem llegint una novel·la actual i no del 1987.
Tot aquest reguitzell de temes caminen en paral·lel al procés de redescoberta i empoderament que experimenta l’Evelyn al costat de la Ninny. Encara que no sigui explícit, és força clar que la Ruth i l’Idgie es converteixen en unes referents per a l’Evelyn i això es percep en moments puntuals i cada cop més recurrents en què coneixerem una Evelyn més desinhibida i irreverent que troba el seu camí cap a l’alliberament.
Sense pretendre-ho, doncs, la Ninny acaba esdevenint una mena de terapeuta i confident de l’Evelyn (“les úniques vegades que se sentia en pau era quan anava a veure la senyora Threadgoode”), qui escolta més que no pas parla i absorbeix tot aquest aprenentatge per defugir la rutina que l’ofega. I això és el que m’enduc: la grandesa de saber escoltar algú més savi i experimentat que tu, algú com els nostres avis i àvies. Per aquest motiu aquesta història ha sigut especial per a mi. No esperava trobar-hi l’essència de la meva àvia. Tant de bo no s’hagués acabat mai. Ni el llibre ni els tomàquets ni tu, iaia.
