En les últimes dues dècades ha esdevingut habitual sentir notícies sobre tirotejos escolars als Estats Units. Des del tiroteig de l’institut de Columbine el 1999 que va posar fi a la vida de tretze persones el nombre de massacres amb armes de foc a centres educatius no ha parat de créixer. Tanmateix, el sistema jurídic americà ha fracassat totalment a l’hora d’intentar regular un tema tan controvertit com és el dret a les armes.
Quan es van aprovar les deu primeres esmenes de la constitució nord-americana, els pares fundadors les van concebre com un mecanisme per assegurar determinats drets fonamentals a tots els ciutadans dels estats dels Estats Units. La segona esmena, ratificada el 1791, relativa al dret a portar armes va ser concebuda amb la idea que aquest dret podia ser exercit pels ciutadans quan actuessin en legítima defensa i fins i tot en casos en els quals l’Estat pogués esdevenir tirà. Evidentment, quan aquesta esmena es va ratificar la realitat dels Estats Units era molt diferent de l’actual, el concepte de ciutadà era molt més restrictiu, la tecnologia estava molt menys avançada i les colònies s’acabaven d’independitzar i constituir com a país.
El dret a portar armes no és un dret exclusiu dels nord-americans. A la majoria de països es pot adquirir legalment armes de foc, però la diferència principal amb els Estats Units és la regulació i els límits d’aquest dret. I és precisament el fracàs en la limitació del dret a portar armes el que ha propiciat una quantitat exagerada de tirotejos en les últimes dècades. Hi ha estats com Texas, on un jove de 18 anys pot comprar una AR 15 (un fusell semiautomàtic còpia d’armes de guerra) però no pot comprar una cervesa. De fet, l’autor del tiroteig d’Uvalde va comprar els fusells d’assalt just després d’arribar a la majoria d’edat, sense haver de passar per cap test psicotècnic ni formació.
Tot i haver hagut més d’una setantena de tirotejos en centres educatius des del 2020, els escassos intents de regulació en l’àmbit nacional han fracassat. Els lobbies com l’associació nacional del rifle (NRA, un dels principals finançadors dels partits) gaudeixen d’una gran influència política, i en un senat dividit entre demòcrates i republicans és molt difícil que una regulació efectiva del dret a portar armes es pugui aprovar. És veritat que, a escala estatal, molts estats n’han restringit l’exercici, però amb el lliure moviment de persones dins del país, realment l’única solució seria una legislació homogènia entre estats.
Un dels arguments principals en contra de la regulació de les armes per part de molts polítics es basa en la idea que “l’única manera de parar un home dolent amb una pistola és un home bo amb una pistola” i que molts dels tirotejos són perpetrats per persones amb problemes de salut mental. En primer lloc, una bona regulació de les armes no implicaria que no es tornessin a cometre homicidis amb armes de foc, però reduiria el seu nombre considerablement, tal com va passar, per exemple, a Austràlia després de la massacre de Port Arthur el 1996. En segon lloc, resulta irònic que un dels arguments principals de molts senadors republicans es refereixi a la salut mental quan aquests polítics també s’oposen a un sistema de sanitat pública que pogués ajudar a aquelles persones amb malalties mentals.
Finalment, és difícil predir que passarà en el futur amb el dret a portar armes de foc als Estats Units, però si la situació es manté com ara el nombre de tirotejos massius continuarà augmentant. I la gran divisió cultural i política que recorre el país continuarà polaritzant els nord-americans generant una societat cada vegada més tensada.