L’endemà de l’assemblea de les palanques, tot eren especulacions de fitxatges, com si al Barça li hagués tocat el premi gros de la loteria i els maldecaps econòmics haguessin desaparegut de cop. Un exercici de frivolitat estremidor. I així estem i així continuarem uns quants dies, distraient l’atenció del personal amb reforços impossibles. Qualsevol ho sap, però tothom segueix el corrent. Per molt que surti la junta a proclamar que la solució adoptada és fruit del treball, van optar per la via fàcil de vendre actius en lloc de buscar la manera d’ingressar. Alternativa òbvia per tapar els forats creats en aquest primer any de gestió i pilota endavant, ja ens ho trobarem pel camí. Entre les promeses, la d’evitar la conversió en societat anònima, aposta d’alta volada i veurem si finalment ferma. També, la de no tocar la butxaca del soci al·legant que és innocent de la mala gestió. Si resulta que són els propietaris del club, tant com es vanten de dir-ho diàriament, en algun moment hauran d’aparèixer per dir la seva i fer-se notar. Però no, millor el populisme, recórrer a grans frases i relats a mida. De continuar així i si hem de fer confiança, que la providència il·lumini el camí per traure el Barça d’aquest pou perquè, de moment, l’únic bàndol que continua guanyant adeptes en la batalla és el dels escèptics. Vens actius i penses en fitxatges. No sabem si aquesta és la manera més lògica d’afrontar un dèficit paorós.
Parlant d’una altra sensació de la qual ningú bada boca, la fractura emocional amb el vestidor, la distància ja sideral entre futbolistes i massa social hauria d’alertar-nos, ni que fos un xic. Paràbola històrica: Juanito Segarra portava ja uns mesos al primer equip del Barça i encara no havia vist ni un ral. Vivia tan feliç i pagat pel simple fet de jugar de blaugrana que es va assabentar de com funcionava el cobrament de casualitat, quan acompanyava un company a les oficines del club. És un de tants i tants casos de la història que venen al cas com antítesi de la situació actual. Segurament, a ells poc els preocupa, però consti que els membres del primer equip del Barça juguen amb foc, a punt de cremar-se. Van aprofitar aquesta mena de barra lliure concedida per Bartomeu amb la renovació dels seus contractes i la cobdícia ha acabat per generar un allunyament brutal. Emocionalment, queden ben lluny dels culers, com mai en els temps recents. Han preferit aprofitar-se de les increïbles quantitats que la feblesa dels directius els oferia en safata de plata i al final, després d’un llarg declivi, d’anys sense guanyar res que justifiqui la monstruositat dels seus salaris, la situació pot acabar explotant-los a la cara. I no ja de les vaques sagrades, sinó de tots aquells que prefereixen continuar al club posant el seu melic per davant de qualsevol altra consideració.
El Barça està fumut i a ells, què els hi expliques. Per tant, la fredor entre les parts pot arribar aviat a l’extrem de trencadissa. Aquest desgavell de fitxes estratosfèriques, diferiments milionaris, conductes egoistes en extrem i avarícies de manual petarà per un lloc o altre si aquest estiu no s’hi troba solució. No és tolerable que sumem quinze mesos amb l’estira-i-arronsa de la massa salarial protagonitzada per un grapat de gent que suma anys sense procurar alegries, la base lògica dels seus guanys. Tot ha anat pel pedregar i el Barça, ja es pot dir, ha mort figuradament d’èxit perquè ningú ha sabut estar al seu lloc i mantenir la situació sota control i criteri. Segurament s’havia de planificar el relleu, van embogir estirant més el braç que la màniga i la solució a tan gros maldecap no resulta fàcil, però per sobre de qualsevol consideració queda la certesa: Ningú pot creure’s per damunt del club. I estem en un punt definitiu perquè la fractura emocional entre seguidors i futbolistes que van a la seva pot resultar també ben cara de pagar. Com pot ser que a un tòtem del vestidor se li deguin encara més de 50 milions d’euros?
