El FC Barcelona és una de les institucions més importants del país i un ambaixador de Catalunya reconegut a tot el món. De fet, sempre s’ha dit que el Barça és més que un club. Un club amb una història centenària i que cal reivindicar. Per aquest motiu, ens dirigim a Carles Santacana i Torres, un historiador especialitzat en història cultural i història social de l’esport i del franquisme. Doctorat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, actualment, és professor i catedràtic d’aquesta universitat. Autor d’obres literàries com ‘El Barça i el franquisme’ (2005), ens rep al seu despatx situat al segon pis de la Facultat de Geografia i Història per parlar sobre un club que no s’entén sense mirar enrere.

Qui és Carles Santacana i quina relació té amb el Barça?
És un historiador, professor de la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Soc soci del Barça i durant uns anys he tingut relació directa amb el club assessorant en temes de documentació i història. He publicat molts articles a la revista del club quan aquesta sortia en paper o he col·laborat amb el museu i, per tant, he tingut un vincle important amb el club. No he estat empleat del club, però sí que he col·laborat amb el centre de documentació, amb la revista o amb el museu. A més, vaig organitzar exposicions sobre els cinquanta anys del Camp Nou, sobre Gamper…

Com a historiador, veu possible deslligar el Barça i la política?
No veig possible deslligar cap activitat social de la política. Cap. Aleshores, com que no en veig cap, tampoc veig l’esport. Hi ha una relació una mica malaltissa amb el vincle entre esport i política. Jo sempre dic, per exemple: algú es planteja la mateixa pregunta respecte del teatre? Respecte al cinema? Volem un cinema per conscienciar la gent sobre uns problemes, volem un cinema que sigui per distreure-la la gent i allunyar-la d’aquests problemes…? El teatre o el cinema són bons o dolents depèn del que siguin. L’esport, en aquest aspecte de relació amb la societat, és bo o dolent depenent de l’ús que se’n faci. L’esport no és l’opi del poble. A ningú se li acudeix pensar que el cinema és l’opi del poble quan hi ha un tipus de cinema que ho és clarament. Però no és l’activitat en si, és el tipus d’ús que es faci d’ella. Aleshores, si estàs en la societat totes les accions que fem tenen repercussió política. No necessàriament s’ha de fer política militant o votant un partit polític. Política són totes les decisions que prenem en el nostre dia a dia. Per exemple, si veiem que Barcelona està feta una merda, contaminada, agafar el cotxe particular, el metro o anar a peu són decisions polítiques perquè afecten la vida de la comunitat. L’esport pot promoure uns valors que la gent pensi que són positius socialment o en pot promoure uns altres, així com altres activitats.

“Laporta va intentar mostrar-se desacomplexadament catalanista en una societat que s’estava mobilitzant més”.

Creu que s’ha intentat despolititzar el club en els últims anys?
És evident que, en un club com el Barça que té una gran repercussió en l’àmbit català i espanyol (també més enllà, però sobretot en aquests), hi ha moltes mirades posades en els posicionaments que pren com a entitat. És evident també que no totes les juntes directives tenen la mateixa manera d’entendre la dimensió social, simbòlica, identitària i política del Barça. Jo crec que és obvi, si ens referim en el període democràtic, per exemple, la junta de Núñez va intentar no incrementar la càrrega simbòlica que el club va prendre en els últims anys del franquisme i la transició, sinó més aviat diluir-la. No va promoure cap acció de revincular el Barça amb la promoció del catalanisme en una època en la qual aquest ja comptava amb institucions pròpies com la Generalitat. I això va ser una tendència durant tot el mandat de Núñez i que, evidentment, l’arribada de la junta de Joan Laporta va significar un tomb molt important en aquest sentit. Va intentar, amb una societat catalana que també s’estava mobilitzant més, mostrar-se desacomplexadament catalanista. En canvi, en la junta anterior la idea era aquesta tradicional d’allunyar-se de la política, entenent sempre la política com una cosa negativa. I, en la primera etapa de Laporta, hi va haver just una reacció en un sentit diferent. També era un perfil molt diferent de les persones de la junta. Tenim un altre tipus de vinculacions socials i, per tant, van donar una empenta.

També penso que en el mandat de Sandro Rosell i de Bartomeu la situació era molt diferent, no des del club sinó des de la societat catalana. Hi havia un nivell de reivindicació molt important, molt elevat i van intentar mantenir una posició de no involucrar el club en una etapa de molta ebullició social. Per tant, van intentar mantenir una posició, segons imagino en la seva interpretació, el més prudent possible. Van mirar de no involucrar-se en el moviment més reivindicatiu fins que es van veure arrossegats a dir, com a mínim, que el club està a favor del dret a decidir. Evidentment, no definirem el club com un club independentista, però sí que va arribar a aquest punt però clar, molt arrossegat per les circumstàncies i també, evidentment, amb moltes pressions a favor i en contra. Va ser una etapa difícil de cara a una junta perquè es trobaven amb pressions des de dos sentits totalment oposats.

Amb Laporta creu que el Barça va arribar a assolir un nivell d’importància social dins de Catalunya equiparable a ANC o Òmnium?
Penso que aquests paral·lelismes no els hem de fer perquè les funcions són diferents. És a dir, el Barça és un club de futbol que té una identitat amb una capacitat de transmissió brutal i, per tant, és molt important l’efecte que té qualsevol cosa que faci. I per la repercussió que té qualsevol cosa que fa pot ser més important que altres entitats que són de mobilització. Però l’objectiu del Barça no és aquest, no és el de mobilitzar. El del Barça és ser un club esportiu. El que passa, crec jo, és que l’interès que té és que és un club esportiu que, especialment en algunes juntes més que amb altres, no ha volgut ser aliè al batec de la societat en la qual es fonamenta. Aleshores, si la societat catalana pren una determinació de grups prou rellevant, una mobilització en favor de l’autogovern, que no és suficient i es reclama com a mínim el dret a decidir, el Barça s’hi ha afegit. També pots mantenir una posició refractària perquè, per exemple, l’Espanyol ha decidit que “això és política” -en el sentit negatiu de la paraula- i que ells no hi entren. El que volen dir, però, no és que no entren en la política, sinó que no entren en aquesta política.

“La posició política del Barça es basa en no contradir la dinàmica majoritària de la societat catalana”.

No posicionar-se també és posicionar-se.
Està clar, està clar. Per tant, jo dic que no vull fer política, però en realitat és perquè si no faig cap política vol dir que defenso l’statu quo. La posició del Barça no és que sigui senzilla, per una banda, però, per una altra banda, jo crec que respon senzillament a no contradir la dinàmica majoritària de la societat catalana. Si, en aquest cas, no coincideix un desig majoritari a Catalunya amb un desig majoritari a Espanya, i tens molts seguidors a Espanya, doncs és un problema. És el problema que s’han anat trobant en la relació amb molts socis de fora de Catalunya, amb les penyes, que no entenien en molts casos que el Barça es posicionés a favor del dret a decidir perquè, per a molta d’aquesta gent, políticament això era un tema impossible d’incorporar mentalment. Però jo crec que el Barça el que fa és dir “nosaltres som un club d’aquest país i, per tant, ens vinculem al desig majoritari d’aquest país. I intentem fer normal que ens expressem en català, que l’himne sigui en català anem on anem…”. Ara sembla més irrellevant, però en el moment en què Guardiola va començar a fer les rodes de premsa en català encara que estigués a Granada va ser un senyal de normalitat des d’una determinada perspectiva que no havia passat abans. Per això és interessant veure com et veuen al món.

Un grup de recerca de la UOC va fer un estudi al voltant de la temporada 2008/09 o 2009/10 analitzant la premsa internacional quan es referia al Barça com a què es referia: un club català, un club de Barcelona, un club espanyol, etc. Majoritàriament era “un club català”. Clar, això és molt important, però no s’improvisa. Això és perquè realment es transmet aquesta idea. Aleshores, tot el que signifiqui mostrar una identificació del club amb un àmbit territorial i amb uns valors, si els valors són política, és política. Tant política és això com enarborar la bandera espanyola. El que passa és que com que a Catalunya hi ha la disputa de “què som” i “què volem ser”, com que hi ha una disputa de símbols, el Barça hi està enmig. Això a altres llocs es veu com el més normal del món. Clubs que estan molt identificats en una comunitat per les raons històriques n’hi ha a tot arreu, com el Celtic de Glasgow. Això és normal. L’únic que passa que en el cas del Barça té una repercussió molt gran perquè és el club que té una repercussió molt àmplia i no només interna sinó també internacional.

Vostè va escriure el llibre El Barça i el franquisme. Durant la II República, com era el Barça?
Hem de pensar que sobretot l’any 1922, quan es fa el camp de les Corts, estem parlant ja de 25.000 espectadors. Per tant, estem parlant de l’inici del futbol com a element d’espectacle. Si hi ha molts espectadors vol dir que hi ha molta gent disposada a pagar i, llavors, hi ha possibilitat de l’inici del professionalisme. Això marca una diferència molt clara i a partir d’aquest moment entres en un altre nivell de club, amb una estructura una mica més sòlida. A finals dels anys vint, abans de la Guerra Civil, s’arriba al sostre d’entre 11.000 i 12.000 socis, que és una xifra important per l’època. De fet, s’acostuma a dir -i és veritat- que durant els anys de la República hi ha una certa crisi del futbol català. Durant la dictadura de Primo de Rivera el futbol havia atret molta gent que en els anys trenta estava més pensant en clau política. I en el cas del Barça, el 1925 havia tingut el tancament del camp, en plena dictadura de Primo de Rivera. Això és un salt en la significació d’un club de futbol, que tanquen durant sis mesos per un incident polític. La identificació ja és molt clara del club com a oposició a la dictadura. Aleshores, durant els anys trenta tens un club a la primera fase professional, amb un gruix de socis important, la ràdio ja ha començat a transmetre algun partit de futbol… És a dir, el futbol ja comença a tenir una dimensió bastant important.

El Barça és un club que encara es regeix d’una manera democràtica -dic encara perquè el 1939 s’acaba-, amb assemblees que es feien cada any a grans espais, com el local del CADCI o algun teatre molt gran, perquè tots els socis podien anar a votar la junta directiva. És un club amb els estatuts ja en català i que fa el seu dia a dia en català (l’himne del 1924, del seu 25è aniversari), que durant els anys de la República ha creat una secció de cultura també dins el club… És a dir, un club perfectament inserit en la dinàmica de la Catalunya republicana i autònoma del moment. A més, també hi ha el fet -jo crec que no és tan rellevant per al club com per a l’esport català en general- que sigui president Josep Sunyol. És president només un any, fins que l’afusellen, però és un personatge important per al Barça però important per a l’esport català. Ell promovia i pagava un setmanari que era La Rambla. El subtítol del mitjà era “Esport i ciutadania” i jo sempre dic que el més important no és ni “esport” ni “ciutadania”, el més important és la “i”. Era una experiència periodísticament inèdita. Jo crec que no ha passat mai més que un setmanari que en la portada duia en cada número dos editorials: un dedicat a un tema esportiu i un altre a un tema polític. Era, precisament, la idea que no es pot deslligar l’esport de la política. I, en aquest cas, es tractava d’un setmanari d’esquerres i catalanista que tractava l’esport com una qüestió social. Això és molt important per a l’esport català dels anys trenta i la figura de Sunyol i Garriga és bàsica. A més, és un any president del Barça i l’afusellen sent president del club.

“Franco copia el model del feixisme italià pel que fa al control de l’esport”.

La situació del Barça amb Primo de Rivera i amb Franco és similar?
Són dues situacions diferents per una raó: fins a l’any 1939, fins a la dictadura de Franco, l’esport a Espanya és una activitat que s’organitza de manera privada, l’Estat no intervé en res. És a dir, els clubs s’han posat d’acord ells per pròpia iniciativa a crear federacions. Fins i tot es barallen i creen escissions de federacions perquè és una dinàmica insisteixo totalment privada. Una altra cosa és que intervingui, per exemple, per tancar el camp del Barça perquè hi ha una xiulada a l’himne espanyol, per una motivació política. Però, com a norma general l’Estat no intervé, organitzar l’esport és una cosa totalment privada. En canvi, el 1939, amb la victòria franquista, el que fan és copiar el model que havia començat el feixisme italià respecte de l’esport. L’Estat organitzarà l’esport a partir del partit únic -Partit Nacional Feixista en el cas italià, La Falange Española en el cas espanyol- i, per tant, tots els clubs pengen d’una estructura vertical que va de dalt a baix: La Falange Española, Secretaria General de Deportes de La Falange, que nomena els presidents de les federacions espanyoles, que nomena els presidents de les federacions regionals, que nomena els presidents dels clubs. És una organització de dalt a baix, en la qual l’Estat cedeix el control en el partit únic. En canvi, en els anys vint i els anys trenta, amb dictadura o sense, l’esport estava organitzat de baix a dalt, dels clubs fins a les federacions, i l’Estat no intervenia per res. Per tant, la capacitat d’intervenir de l’Estat és diferent en les dues situacions.

Així doncs, la dictadura de Primo de Rivera es va dedicar sobretot a perseguir si hi havia actuacions que considerava políticament incorrectes com el cas del partit entre el Barça i el Júpiter. En la dictadura franquista és al revés, hi ha depuració dels clubs des del primer moment. Perquè un jugador pugui jugar amb el club, la junta directiva ha de demanar poder-ho fer i, per tant, hi ha un control de La Falange. En el cas del Barça, va sancionar els jugadors que havien participat en la gira que va fer a Mèxic i als Estats Units durant la guerra perquè, amb la lògica dels franquistes, aquests quan van tornar havien d’haver entrat a la zona franquista, i no ho van fer. El mateix Samitier és sancionat a un o dos anys sense jugar quan tornen. Alguns ja s’havien retirat com a jugadors -Samitier ja va passar a fer d’entrenador- però d’altres no van poder jugar durant un temps perquè van ser sancionats. El franquisme, sota la seva lògica, tenia tots els mecanismes per fer-ho. En canvi, Primo de Rivera no havia sofisticat això perquè a l’Europa dels anys vint qui comença a pensar que l’esport és important i s’ha de controlar en termes de règim dictatorial és el feixisme italià. Després, l’Alemanya nazi va copiar el model dels feixistes italians. Pensen que l’esport és molt important i que l’han de controlar per també controlar la gent jove i, per tant, el partit únic serà el que ho organitzarà tot.

“Abans de la Guerra Civil, la pugna del Barça tant esportivament com de representació d’identitats diferents és amb l’Espanyol”.

De Franco i del Barça s’han dit moltes coses. Creu que Franco va perjudicar tant el Barça i va beneficiar tant el Madrid com es creu? 
Abans de la Guerra Civil, la pugna del Barça tant esportivament com de representació d’identitats diferents és amb l’Espanyol. És a dir, és una pugna local. Ho és sobretot perquè en l’any 1918 el Barça es va adherir a la petició d’Estatut d’Autonomia per a Catalunya -que no va sortir- i l’Espanyol no. Com que eren els dos clubs catalans més importants, aquesta rivalitat que era inicialment purament esportiva es fa més gran. Després, l’any 1925, quan hi ha el tancament del Camp Nou i de l’activitat del club durant sis mesos, havia de començar el campionat de Catalunya i va començar més tard perquè els clubs van decidir esperar que el Barça pogués competir. Van estar-hi d’acord tots excepte l’Espanyol. És a dir, aquí hi havia uns elements polítics claríssims. Dit això, amb el Madrid no hi havia una pugna com s’ha entès després amb el franquisme. Hi havia una pugna entre equips importants, però durant els anys trenta, després del partit, encara anaven a sopar tots junts. La dinàmica era molt diferent i, per exemple, l’últim president del Madrid abans de la guerra era un republicà. La identificació del Madrid després de la dictadura és una altra cosa que ve després. I, de fet, si Franco podia tenir algun interès després de la guerra era més aviat per equips militars. Hem de pensar que el que ara és l’Atlètic de Madrid, que ja existia abans de la guerra, fins al 1947, és l’Atlético Aviación. I guanya dues lligues sota aquest nom. Ara, és evident que el Madrid, a partir de la segona meitat dels anys quaranta i amb el Bernabéu ja com a president, va agafant més embranzida i més importància. El Barça, també. Fins al 1953 el Madrid no guanya cap Lliga. Fins a Di Stéfano. En aquells anys, el títol està bastant repartit entre el Barça, el València i l’Atlético Aviación i, a partir d’aquell moment, comença a ser bastant més monocultiu. El Madrid en guanya moltes, el Barça una mica i els altres, molt poquet. El futbol, fins al 1953, era bastant més diversificat. Abans el Barça va fitxar Kubala i, en aquell moment, es veu molt clarament la intervenció política: el fitxatge de Di Stéfano. Això està molt ben explicat en el llibre del Jordi Finestres i el García Luque. Aquí sí que és evident que diuen “ep, pot ser que el Barça acabi sent un monstre perquè he guanyat dues lligues seguides i ara hi té el Kubala… Deixem-ho aquí”. Després també s’ha de dir que la primera Copa d’Europa -que caldria veure si es considera com a tal perquè acaba sent per invitació i no per haver guanyat un trofeu anterior- en bona part, si la guanya el Madrid, és per error del Barça. El Barça és convidat a participar-hi, però considera que és un trofeu que s’ha inventat L’Équipe i prefereix la Copa de Fires.

Aquí també entra el debat sobre si les Copes de Fires haurien de computar com a Copes d’Europa.
Clar, clar. Jo vaig fer un article a la revista del Barça -que no sé si el podreu trobar-. Ara ho dic de memòria, però crec que vaig acabar veient que la FIFA la reconeix i la UEFA, no. De totes maneres, la Copa de Fires també anava per invitació perquè en principi era per ciutats que feien Fires de Mostres Internacionals. No era casualitat que es digués així. De fet, com que era per la ciutat, quan el Barça va jugar no va fer-ho contra cap equip anglès, sinó contra la selecció de Londres. El que passa és que, en el cas de Barcelona, van jugar només jugadors del Barça no n’hi va haver cap de l’Espanyol. Però en la primera edició, si busqueu fotos, veureu que van de blanc amb un escut de Barcelona. Al principi no van ni com a Barça, després sí. Però perquè s’entenia com una competició entre ciutats que organitzen fires i, per tant, era una selecció de la ciutat. Una altra cosa és que en el cas de Barcelona no hi va haver mai selecció sinó que va ser el Barça, però fins i tot amb una ocasió, com a mínim, van sense l’uniforme del Barça. 

Era més una Eurocopa de ciutats que no una Champions d’equips. 
Sí, sí, exacte. Però és que no hi ha el concepte de “hi participa qui guanya la lliga de cada país”. Això no arriba fins a la segona Copa d’Europa, quan passa de ser una organització privada a una organització federativa. Tanmateix, en definitiva, aquí hi va haver un error del Barça per no haver volgut participar en la primera.

També s’han dit moltes coses al voltant del famós 11-1 del Madrid al Barça: que el porter del Barça rebia pedrades per part dels aficionats que fins i tot membres de l’administració Franco o de l’exèrcit van baixar al vestidor del Barça… Què hi ha de cert i de fals? Se sabrà mai?
Quan van preguntar a un dels últims jugadors que quedava d’aquell partit, va parlar molt de la pressió i de tot plegat, però això ara no ho podem comprovar. En canvi, el que sí que podem comprovar és un fet que a mi em crida molt l’atenció. El franquisme diu “hem de despolititzar l’esport”. De fet, és significatiu que la Delegación Nacional de Deportes, en el primer butlletí que treu, les primeres normes no són per a esportistes, sinó per als periodistes esportius. Diu que no hi pot haver cap crònica a partir de la qual es pugui interpretar ni favoritisme ni qüestions extraesportives. És a dir, una crònica molt tècnica i sense qüestionar tampoc el paper de l’àrbitre. L’àrbitre, en definitiva, és l’autoritat. Per un règim autoritari, un àrbitre és intocable. A partir d’aquí, s’ha d’evitar que ningú pugui pensar que s’està més a favor dels equips bascos que dels andalusos. Malgrat això, les cròniques d’aquell partit després d’haver jugat al camp del Barça -que guanya per tres gols a zero- les cròniques a Madrid són molt furibundes. Estaven fent una cosa que ells estaven dient que no havien de fer i hi ha una sobreexcitació dels ànims provocada per aquesta premsa que, evidentment, passava per la censura. Per tant, si el règim hagués volgut ho hagués pogut evitar. I teòricament deia que ho volia evitar, però en aquest cas, no ho fa. Això ha acabat provocant aquest ambient que porta en el partit i tot el que s’ha dit al voltant d’aquest. Jo no sé què va passar allà, no hi era. I també el que pot dir algú quaranta dies després… Ves a saber. Però que la premsa de Madrid va fotre llenya al foc per crear un ambient realment irrespirable sí que es pot constatar i és curiós que això contradeia el que ells mateixos estaven dient. A més, hi ha una crònica de l’Eduardo Teus que posa en dubte si els de Barcelona són espanyols o no. És molt fort perquè estaven atiant el que teòricament volien eliminar del debat públic.

“El Barça va fer un pelotazo al revés amb la requalificació dels terrenys de les Corts”.

Franco va salvar el Barça de fer fallida?
Franco, per exemple, tenia bona relació amb Samitier. Això és evident. Això que es diu, que Franco va salvar econòmicament el club, té a veure amb la requalificació del camp de les Corts. És a dir, el Barça tenia el camp de les Corts des de l’any 1922 i aleshores el 1950 es fa un referèndum entre els socis per si estan disposats a rascar-se la butxaca per comprar uns terrenys i fer un camp nou en el lloc on ara hi ha el Camp Nou. El que passa és que fan el referèndum el 1950, hi ha moltes coses entremig i el camp s’inaugura el 1957. Això és una història molt poc explicada -jo vaig fer un article també a la revista del club-. On està ara el Camp Nou era una zona que obligatòriament havia de ser per construir habitatges. Per tant, ara que es parla tant dels pelotazos, el Barça va fer un pelotazo al revés. És a dir, la zona aquella on s’havien de construir habitatges es va destinar a fer un equipament esportiu sobre una quantitat de metres quadrats molt gran. El Barça compra el terreny, fa el camp i aquest costa molt més del que s’havia pressupostat. Per tant, és evident que el Barça, un cop inaugura el camp l’any 1957 està amb l’aigua al coll. I, per això, quan perd la Copa d’Europa de la final dels pals el 1960 està tan escanyat que ha de vendre el Messi de l’època, que és Luis Suárez, a l’Inter de Milà. A Suárez li acaben donant la Pilota d’Or i estàs obligat a vendre’l. El Barça encara mantenia el camp de les Corts i també l’ha de vendre. El club necessita requalificar la zona del camp abans de vendre’l perquè es puguin fer habitatges. Això es fa i s’aprova el 1965 en un Consell de Ministres amb Franco present. A més, com que Franco passava les vacances al Pazo de Meirás, celebren el Consell de Ministres allà i aproven la requalificació dels terrenys de les Corts.  Per tant, és veritat que Franco va aprovar la requalificació d’aquests terrenys per poder vendre’ls, però també és veritat que quinze anys abans havien fet la requalificació al revés d’una superfície potser deu o dotze vegades més gran. Com a resultat, és veritat que Franco va aprovar aquella requalificació i que feia falta que passés pel Consell de Ministres, però també és cert que no va ser un tracte de favor si tenim en compte el que s’havia fet anys abans en uns terrenys que ell mateix havia firmat i que havien de ser destinats a construir habitatges.

En l’àmbit esportiu, què va significar el Barça de les cinc copes?
Té molt de valor, però també hem de pensar que era un moment en el qual podien guanyar la lliga diferents clubs. No hi havia una polarització com hi ha hagut després. Això també s’ha de tenir present perquè, de fet, fixa’t que hi ha Kubala i després vindran Czibor i algun altre hongarès. Però hi ha una base molt important catalana també, o alguna descoberta com la de César, que venia de Lleó. És a dir, eren fitxatges en aquests temps relativament econòmics i els altres era molta gent de clubs com el Sants o el Poble-sec, on jugava Ferran Olivella. És un futbol molt local en aquest moment. Evidentment que té mèrit perquè, a més, guanyem també una Copa Llatina. És un equip rellevant des del punt de vista esportiu, però era un futbol que fluïa més, que podia guanyar un o altre, no hi havia aquestes diferenciacions econòmiques tan brutals que hi han hagut després. De fet, si mires el palmarès de la Lliga veus quan és més diversificat o quan està a l’abast de molt pocs. Fixa’t que els equips bascos, en quatre anys, van guanyar dues lligues (la Reial Societat i l’Athletic). I des del 1980 no hi ha hagut cap equip basc que s’hagi aproximat a guanyar-la. És evident que ningú compta que puguin competir-la. El València, per exemple, a banda de la qual guanya el 2005, has de tirar fins als anys setanta per trobar un títol de lliga. Després ha sigut molt Madrid-Barça amb l’Atlètic de Madrid en algun moment, però, en canvi, hi havia més joc en els anys quaranta.

I Josep Sunyol? Què va significar i què significa per al Barça?
Bé, jo crec que a avui en dia sí que és una figura reconeguda. El club va fer diverses iniciatives, però és molt significatiu que durant molts anys hagués desaparegut absolutament  del tot. Absolutament. Fins i tot, Vázquez Montalbán té un article molt rellevant de l’any 69 a la revista Triunfo. És la primera vegada que una persona del seu perfil intel·lectual d’esquerres apareix com a barcelonista i com a aficionat al futbol —en aquell moment es considerava que el futbol era l’opi del franquisme per adormir les masses—. I en aquell article hi ha un moment que cita Sunyol. De fet, en els ambients d’aquella època, fins i tot en els més progressistes, la figura de Sunyol —afusellat pel franquisme— no era present. I van passar molts anys perquè se’n parlés una mica. El 2015 hi va haver un ‘any Suñol’, es va canviar el nom de la llotja presidencial a ‘Llotja President Suñol’. No sé si ho posareu o no, però aprofito per dir que estic en total desacord amb la lletra enya. Tot sabem que al DNI hi posa ‘Ñ’, però quan Sunyol va poder, tant les campanyes electorals com a candidat d’Esquerra Republicana com en els llibres d’actes del Barça, apareixia amb ‘NY’.

“En el context del franquisme, a Gamper només li faltava ser comunista per tenir totes les tares”.

No considera que la seva mort, igual que la de Joan Gamper, ha quedat massa oculta? De fet, Gamper es va suïcidar i molta gent no ho sap.
De tota manera, per exemple, tot això ha canviat. Darrerament, hi va haver un documental fet per TV3 i no sé quina productora en el qual es parlava obertament d’això; fins i tot la mateixa família Gamper no té cap problema en dir-ho. El perquè no se sap perquè no ho va deixar per escrit —es diu que els negocis li anaven malament—, però el fet és que es va suïcidar. També hem de pensar que Gamper era un suís que havia vingut a Barcelona i que parlava i escrivia en català. S’havia vinculat en el catalanisme, era de religió protestant i, a sobre, s’havia suïcidat. En el context del franquisme, només li faltava ser comunista per tenir totes les tares. Ho tenia tot. A sobre, era el president del club durant la xiulada a l’himne. L’avantatge que té és que ell no va perdre mai la nacionalitat suïssa. Per tant, ell va escampar la boira. Se’n va anar a Suïssa i va acabar tornant, però sempre va mantenir la nacionalitat suïssa, fet pel qual ho tenia millor.

Es podria xerrar d’exiliat en el seu cas?
No, perquè no va ser perseguit directament. Van destituir la junta, és clar, i van haver de desaparèixer del mapa durant un temps; però ell va tornar encara amb la dictadura de Primo de Rivera. I acaba morint l’any 30, encara amb la dictadura. No es podia parlar ben bé d’un exili perquè no estava amenaçat d’anar a la presó, ja que era un ciutadà suís, però tenia totes les tares (enteses en el context franquista).

Crec que és l’any 66 quan se celebra per primera vegada el Trofeu d’estiu Joan Gamper. Anys anteriors, durant els anys de la construcció vaig trobar que a la premsa ja es parlava del ‘futuro campo Gamper’ i, de cop i volta, desapareix. En aquest sentit, hi ha una carta molt breu del tinent general Moscardó —un militar heroic per l’exèrcit franquista— enviada al president blaugrana Francesc Miró-Sans en la qual diu: “Ni se le ocurra poner el nombre”. A partir d’aquell moment, desapareix la menció. Per tant, el president Miró-Sans —que havia fet la guerra amb el bàndol franquista— va decidir inaugurar el camp sense cap nom oficial. Per referència, la gent va acabar parlant de l’estadi com el camp nou que s’havia construït, fet pel qual l’Estadio del FC Barcelona va acabar convertint-se en el Camp Nou.

Considera que el Camp Nou manté una denominació una mica buida? Se li hauria de donar més valor a figures històriques com Gamper, Kubala o Cruyff?
Al final, es va posar el nom a la Ciutat Esportiva Joan Gamper —a on es troba també l’Estadi Johan Cruyff—. El que Moscardó li va recomanar a Miró-Sans és que posés el seu nom prenent l’exemple de Santiago Bernabéu, Luis Casanova, Sánchez-Pizjuán, Benito Villamarín o Vicente Calderón. Entre el 50 i 57 passen set anys en els quals s’endarrereixen les obres, ja que l’Ajuntament de Barcelona vol que hi hagi una permuta de terrenys i que el camp es faci a un altre lloc afavorint la urbanització de l’Avinguda Diagonal, demanant que es fes a on es troba l’Hotel Juan Carlos I, a la zona de Torre Melina, ja que això ajudaria a urbanitzar l’entrada de Barcelona. No es posaven d’acord i la cosa es va endarrerir molt, fins que Miró-Sans guanya les eleccions del 53 garantint que es farà el camp fent un darrer impuls. Ho va començar la junta d’Agustí Montal pare, però era obra de Miró-Sans i l’honora el fet que no volgués posar-se el seu nom —tot i que tampoc va voler posar el nom de Joan Gamper—. Camp Nou s’ha arrelat molt.

Tot això, en una època fosca pel país. Com afecta el franquisme a dins el FC Barcelona?
Home, molt. Canvi de nom a Club de Fútbol Barcelona, canvi d’escut, canvis als Estatuts i es capgira la manera democràtica del funcionament del club. Aleshores, has de trobar uns culers franquistes que et garanteixin que el club no desapareixi, perquè alguna autoritat té aquesta intenció. 15 o 20 dies després de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona (gener del 39), s’autoritza l’activitat del RCD Español, que recupera l’al·lusió monàrquica de Real al seu nom. En canvi, al Barça passen sis o set mesos fins a recuperar l’activitat, i el primer partit després de recuperar-la és el juny, amb tot un cerimonial per a purificar aquell camp que havia estat un cau de separatistes. Un ritual de purificació que no es va fer ni a Bilbao ni a cap altre lloc; un fet realment significatiu. El discurs era molt explícit i la gent del Barça tenia clar que s’havia d’adaptar a una cosa totalment diferent.

Amb el franquisme instaurat a la societat, arriba un transgressor provinent d’Holanda. Quin canvi comporta en el si del Club?
Això és molt important. Fixa’t que en els primers anys del franquisme, fins al 53, el Barça manté les opcions i guanya tres lligues, tot i que un any va estar a punt de baixar de categoria. Després, amb Di Stéfano i les Copes d’Europa del Madrid, el Barça queda relegat i pateix la final de Berna, tot i que encara es guanyen dues lligues. Aleshores, hi ha una travessia del desert fins al 1966 que no es requalifica i comences a fer caixa per a poder saldar deutes del camp. Per tant, l’arribada de Johan Cruyff el 1973 és molt important per moltes coses, tot i que va costar molt que arribés, ja que el futbol espanyol tenia una consideració nacionalista molt curiosa: A finals dels 60 es dicta que no arribin jugadors estrangers amb una excepció: Sí poden venir els oriundos (descendents d’espanyols), fet pel qual obria el mercat sud-americà. Feien una mica els que els donava la gana, i van acceptar la quarantena d’oriundos que jugaven a Espanya menys els dos que havia demanat el Barça (Heredia i Fernández Cos), fet que va motivar als dirigents blaugranes a canviar la mentalitat.

A partir d’aquí, Agustí Montal fill, president del Barça, li encarrega a Miquel Roca Junyent (qui després va ser polític de Convergència Democràtica) que faci un informe sobre tots aquests estrangers de la Lliga Espanyola. Roca se’n va a Argentina i Uruguai a fer informes personalitzats i veu que alguna documentació és clara i que d’altres era evident que no. Aleshores, van a la Federació i ho mostren amb la contrapartida d’obrir la possibilitat de fitxar jugadors estrangers. Per tant, abans de Cruyff el club ja es canvia de mentalitat i hi ha una significació prèvia. A sobre, arriba un jove holandès amb cabells llargs a qui li preguntaven per coses com el divorci, prohibides a l’Estat Espanyol. Arriba una icona i una imatge de modernitat.

“El fitxatge de Cruyff ho canvia tot”.

A sobre, el millor del món.
Exacte, tot això i encara no hem parlat de futbol. Li acaben de donar la Pilota d’Or i es converteix en el fitxatge més car del Club fins aleshores, fet pel qual molta gent de l’Estat comença a confondre satíricament el CF Barcelona amb el Caja Fuerte Barcelona, com apareixia en alguna publicació.

Hi ha grans noms al Barça com ara Rexach, Martí Filosia o Pujol. Són la pedrera i són collonuts, però quan et mous en aquest terreny, un fitxatge com el de Cruyff ho canvia tot. Fins aleshores, un gran fitxatge podia ser el de Zaldúa, provinent d’Osasuna. Arriba una icona de modernitat europea que implica moltes coses i que comença a fer anuncis. La figura ho és tot, tant a dins com a fora el camp. És un cop sobre la taula del Barça d’una junta realment curiosa. Personalment, vaig tenir molt tracte amb Montal i em va semblar una persona que es feia “el tonto” però va prendre decisions arriscades davant les autoritats. En aquest sentit, les va enganyar. El tractaven d’un home ‘apocado’ i amb poca sang. Un burgès amb fàbrica tèxtil a Badalona que anirà a fumar un puro a la llotja amb uns quants activistes al darrere i ja està. La seva acció les va desorientar i es va convertir en un autèntic fenomen i la seva figura guanya rellevància.

“El simbolisme del Barça deixa de tenir importància durant la Transició”.

I la transició? Com afecta la mort de Francisco Franco?
La qüestió és des de la perspectiva simbòlica. A mesures que van anar passant dècades, el Barça va agafar un paper simbòlic important: Els anys setanta es crea la revista del club en català, la megafonia en català, el carnet en català, etc. S’acaba la dictadura el 1975 amb la mort de Franco i la qüestió, aleshores, és si tot aquest simbolisme deixa de tenir importància durant la transició. En aquells moments, Núñez està al poder i la perspectiva canvia, ja que considera que el Barça és i ha de ser un club de futbol i es fixa en això i en l’apartat econòmic per a poder ser més potent, ja que apareixen les televisions privades. D’alguna manera, ‘un Barça triomfant’ —el seu lema de campanya— serveix com a contraposició al ‘més que un club’. Personalment, considero que hi ha un element a destacar: El Núñez podia aturar que el Barça creixés com a símbol, però difícilment podia tirar enrere. I això ha tornat a passar amb Laporta, amb qui es va pujar un escaló, i el posterior fre que van posar Rosell i Bartomeu.

De fet, el primer que fa Rosell quan guanya les eleccions del 2010 és anar a Extremadura per a establir ponts…
Això mateix, però no et ve aquí a desmentir res. Amb Núñez també hi va haver passos per estrènyer el vincle i per entendre la dimensió social del Barça, malgrat que Gaspart sempre digui que van deixar fer un concert de la Crida l’any 1981. Home, hi ha un moment que ja no et pots posar de cul, però no volien impulsar res d’això. Ells pensaven que fer-ne un cada cinc anys tampoc repercutiria negativament…

Per què el Barça va tardar tants anys a retirar les medalles a Franco?
Fixa’t que durant els anys 80 i 90 ningú va retirar medalles, ni tampoc els ajuntaments i diputacions. A la que va començar l’onada de revisió i del que es coneix com a memòria democràtica, si la gent veia que el del costat ho feia, també tocava posar-s’hi. Més enllà del Barça, trobo que el que tenia sentit com a país era fer-ho durant la transició, i no es va fer en aquell moment. Al final, no és qüestió específica del Barça.

En aquest sentit, el FCB ha creat la Comissió de la Memòria Històrica, de la qual formen part una sèrie de persones encarregades de recuperar i promocionar la dimensió de l’entitat a través de la seva història. Com d’important és mirar el passat per entendre el present?
Personalment, em sembla molt bé que es creïn organismes i que es facin iniciatives. En general, que es facin coses. Però la memòria històrica és una cosa que només s’entén en un tema polític que, per mi, no té massa lògica. El que volem és explicar la història d’un club o d’un país, i el Barça ha fet passes importants en els darrers anys. Al final, té una història complicada i contradictòria com la de totes les societats, sobretot quan passes per tantes etapes i amb gent tan diversa i amb tantes percepcions a dins. No es pot tractar com un partit polític, ja que l’activitat principal per la qual la gent es vincula és una pràctica esportiva, però hi ha una sèrie de valors que es consideren consubstancials en aquest club. Aquests són compartits molt majoritàriament, però no amb la mateixa intensitat ni tampoc de la mateixa manera, fet pel qual s’ha de relativitzar una mica. I, contradictòriament, el que provoca tractar el passat és engrandir l’entitat, com ara el fet de restituir el nom d’un president afusellat. Tanmateix, qualsevol posicionament del club tindrà un escrutini brutal de molta gent pendent del que es fa, en lloc de normalitzar que una institució de quasi 125 anys expliqui la seva història amb tota la seva complexitat.

Curiosament, el passat 11 de març, vostè va formar part en el debat sobre la denominació de la UE Olot. Què n’opina del canvi de denominacions en el futbol? FC Barcelona ve de l’anglès ‘football club’, per tant, la denominació correcta hauria de ser ‘Club de Futbol Barcelona’?
Bé, ‘Futbol Club’ és una catalanització de la denominació anglesa. A mi no em sembla malament que en un esport provinent d’Anglaterra, amb tot el vocabulari inicial en anglès, s’utilitzi la catalanització del football. A l’esport li diem futbol, tot i que als anys 40 es va insistir en el balompié. Entenc que un lingüista pugui creure que la denominació del club no és correcte, però no em sembla malament com està ara mateix.

Si es fa cas de la història del club, el Barça s’hauria de posicionar com a club independentista?
A Catalunya, més o menys, la meitat de gent vota partits independentistes. Hi ha un percentatge més elevat, més o menys unes tres quartes parts, que està a favor del dret a decidir i que reconeix a Catalunya com a nació. Aleshores, jo crec que un club de futbol com el Barça, amb la tradició que té, no necessita proclamar-se com a club independentista, sinó que s’ha de posicionar en favor del percentatge més ampli; que no és contradictori amb la història del club. La base és reivindicar que Catalunya és una nació, la qual es manifesta amb una autonomia a dins l’Estat Espanyol o a través d’un estat propi. El Barça sempre s’ha posicionat d’acord amb la idea de la Catalunya nació, des de l’any 1918, el 1932, el 1976 amb Assemblea o el 2010 posicionant-se a favor de l’Estatut.

Finalment, i com a curiositat. Carles Santacana creu que una persona o una comunitat anticatalanista i que rebutja tot el que proclama l’entitat pot ser aficionada al Barça?
Segur que n’hi ha [Riu]. De l’octubre del 2017 tinc algun WhatsApp d’algun culer de Salamanca contrari al posicionament del Barça. A veure, hi ha gent que ho ha viscut així, però si un alemany és aficionat del Barça, no li indisposa les decisions de club com les que es va prendre aquell dia. En canvi, a Salamanca sí. Amb l’aficionat japonès no hi ha problemes, sinó amb alguns els aficionats, socis i penyistes d’Espanya, com és el cas de Fernández Vara, president de la Junta d’Extremadura.