La poliesportivitat del FC Barcelona és un dels seus trets característics. Això és un fet que a alguns agrada molt i a d’altres no tant, però és una realitat inqüestionable. El club ha competit al llarg de la seva més que centenària història en desenes de modalitats esportives, sempre amb èxit. Avui dia i des de fa una bona colla d’anys comptem amb cinc seccions professionals al marge del primer equip de: futbol femení, bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins.

En temps de vaques magres com els actuals s’eleva sempre una veu dissident, un crit de queixa i protesta que reclama sense cap mena de pudor que els recursos que es destinen a les seccions professionals es redirigeixin al primer equip de futbol, en tant que locomotora del club. Com sempre, s’acostuma a parlar més des de la sensació, des de la intuïció, que no pas des dels fets i els números.

Posem números, doncs.

El FC Barcelona, d’acord amb el pressupost per a la temporada 21/22 (que ara acaba), ha destinat 57 milions d’euros a finançar les cinc seccions professionals (futbol femení, bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins). Aquesta inversió té un retorn de 23 milions d’euros en activitats ordinàries (ingressos per competicions, drets de televisió, etc.). Per tant, per treure una dada clara i senzilla: les seccions professionals tenen un cost real pel FC Barcelona de 34 milions d’euros.

Aquests 34 milions d’euros representen, per posar-ho a lloc, el mateix que els sous d’Umtiti i Dembéle.

Les seccions professionals generen, doncs, un forat de 34 milions d’euros anuals que posat en perspectiva representa un 12,77% del total de les despeses operatives del FC Barcelona.

Entre les seccions, òbviament, la més costosa és el bàsquet, amb uns costos operatius de 41 milions d’euros i uns ingressos de 14,5 milions. És a dir: el bàsquet, per si sol, només és capaç de cobrir el 35% del seu pressupost i acaba tenint un cost net de 27 milions.. La secció que millor rendeix en aquest sentit és el futbol femení, ja que cobreix un 77% del seu pressupost amb els ingressos que genera; i la que pitjor rendeix és l’hoquei, amb una capacitat de generació d’ingressos del 18% respecte a les despeses necessàries.

Als efectes d’aquests càlculs hem tingut en compte els ingressos totals generats per cada secció, les despeses de personal, les anomenades ‘altres despeses d’explotació’ i les amortitzacions d’immobilitzat esportiu. És a dir, el que genera el club en cada activitat i el que li costa posar en marxa aquesta activitat, sense ajustaments, devaluacions, etc.

No em sona haver escoltat gaires queixes sobre els diners destinats a l’handbol, que només es capaç d’autofinançar-se en un 21%; o dels destinats al futbol sala, que ho fa en un 26%.

El club, doncs, destina 34 milions nets a finançar les operacions d’unes seccions professionals que aquest any han estat, com a mínim, finalistes de la màxima competició europea de cada disciplina; que han alçat dues Copes d’Europa, dues Lligues (tot esperant la final de futbol sala), 5 copes nacionals… Han competit al màxim nivell nacional i internacional, en definitiva, projectant la marca Barça, el “més que un club” arreu del continent.

Semblaria, doncs, un preu molt assumible per als èxits esportius i comercials que se’n poden derivar si fóssim capaços d’aprofitar el rendiment esportiu de les seccions i convertir-lo en rendiment al departament de màrqueting i, per extensió, al compte de resultats. Aquesta és l’eterna assignatura pendent del FC Barcelona a la que ningú sembla trobar-hi solució, i la que provoca que en temps de vaques magres apareguin els fantasmes dels qui creuen que aquests 34 milions representen la diferència entre guanyar la Champions League de futbol o no guanyar-la.

Som el club poliesportiu més exitós del planeta, i de llarg. L’orgull que ens generen les seccions professionals i les amateurs no es mesura en diners sinó en vinculació, en engagement, en generació de marca. Això és el Barça: ser-hi i competir, a tot arreu i en qualsevol disciplina.

Seran les seccions autosostenibles algun dia? Possiblement no, però s’hi poden apropar molt més del que s’hi apropen ara amb treball a mig i llarg terme, amb més inversió en formació, una millor explotació comercial i selecció de mercats, i una major integració de les diverses seccions horitzontalment.

El que no son, ni seràn mai, és un llast per la competitivitat del primer equip de futbol ja que un club amb prop de 700 milions d’euros de pressupost no pot dependre de si pot o no pot gastar 34 milions més o menys, i encara menys quan es gasten com s’han gastat els últims anys.

Potenciem-les, aprofitem-les, arribem a més públics, a més llocs, fem-nos forts en aquest tret diferencial. El Bayern de Munich, tan admirat per altres coses, es veu que ho ha vist més clar que molts socis del FC Barcelona i senzillament està copiant l’estratègia poliesportiva del FC Barcelona. Per alguna cosa deu ser.