Innovació

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’altre dia llegia un llibre interessant de Jordi Borja: Bandera Roja 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la transició (Edicions 62), perquè estic ultimant un assaig sobre marxismes a Espanya i Catalunya. Vaig trobar, en una llista de militants fundadors d’aquella formació, un nom que per a mi és ple de significacions: Eulàlia Bota.

Eulàlia Bota va ser la meva mestra, a l’escola pública El Sagrer, a setè i vuitè d’EGB, quan jo era un marrec. I encara recordo moltes de les seves classes. Puc assegurar que algú que va ser educat per Eulàlia Bota i les altres professionals de l’equip del que formava part, no se n’oblida. Quantes vegades no hauré comparat aquella renovació pedagògica, reposada i humanística, centrada en la justícia social, amb aquesta que ens estan imposant, profundament injusta i anticultural, promoguda per a boicotejar el més feble?

Cada cop que llegeixo improperis contra la suposada “escola tradicional”, a mi em vénen al cap els ensenyaments de l’escola El Sagrer. Cal preguntar-se si totes les escoles eren com aquelles, em consta que n’hi havia de semblants, per exemple, la Congrés, geogràficament propera, però voldria investigar algun dia si aquell model d’escola catalana que bevia directament de l’antifranquisme estava generalitzat.

Avui l’enemic de l’educació no és la rocositat tardofranquista, sino el tecnocapitalisme que se’ns presenta com una opció de progrés. A casa nostra, avui, hi ha una àmplia oferta de propostes redundants, perquè només podem escollir, si no som rics, entre productes similars o directament clònics. La lògica neoliberal converteix els continguts en sabers que es gestionen fora dels centres educatius. La moda ha quallat i ara malvivim en escoles buides de saber, que ofereixen felicitat i benestars estandarditzats. El que Xavier Díez ha encertat en anomenar “educació pal·liativa”.

La nostra situació és greu per què, tal i com ens avisa Jordi Pigem a Pandèmia i postveritat, al vector polític populista se li ha afegit la coacció tecnocràtica. Hi a massa interessos comercials en joc, i ja no sabem distingir ja operació de màrketing i pedagogia  progressista. La reconstrucció del nostre sistema educatiu passa per l’estudi a fons d’aquesta qüestió. És socialment justa la nostra escola per a la felicitat, la nostra aposta pels eufemismes i la cancel·lació acadèmica? Per què hem convingut en la perillosíssima idea que el coneixement és nociu?

Les diferències entre la renovació d’arrel clandestina i la innovació actual són notòries. En primer lloc, les renovacions partien del propi professorat, organitzat o no en moviments socials. La innovació, en canvi, és un procés de disciplinament burocràtic, que necessita l’adhesió i la fomenta de manera populista, sense apel·lar a les classes socials. La innovació parla d’alumnat “vulnerable” que s’ha de tractar amb paràmetres especials de caritat i amor; la renovació es proposa la reforma estructural de la societat, mira més enllà, perquè es proposa que l’alumne pobre s’autoemancipi a través del coneixement empoderador. La innovació proposa una “escola del ser” que impedeix evolucionar, madurar: reflexionar, lluitar, impugnar. La renovació es proposa totalment el contrari: proporcionar els coneixements que han de bastir una consciència realment crítica. La innovació t’imposa el contingut del pensament crític, la renovació obre un espai de debat informat. Si declarem algú “vulnerable” i el privem de les eines necessàries de lluita i reflexió, aprofundim en les desigualtats en comptes de combatre-les.

La innovació és socialment conservadora, la renovació és socialment progressista. La innovació és un procés globalitzador que ens arrenca de les pròpies cultures i sentits de comunitat per a canviar-los, si us plau per força, per l’estàndard digital. La innovació ens arrenca allò que Habermas denominava “el món de la vida”. La renovació és horitzontal, la innovació és vertical. La renovació és evolutiva; la innovació, disruptiva. La renovació inspira confiança; la innovació genera ansietat.

- Publicitat -

Quan t’imposen les solucions tecnocràtiques des de fora, des d’una posició de preponderància política i des de la mateixa naturalització de les iniciatives neoliberals, t’estan convidant a deixar de pensar, comunicar i compartir, de manera que la innovació actual ha quedat reduïda a mera obediència sectària.

És que no érem competents l’any 1995 o l’any 2000? No ho sé pas, no sé si les propostes de l’antifranquisme van arribar a generalitzar-se. El que sí sé és que l’educació catalana de fa trenta anys no hagués compartit els objectius extractius i classistes que defensa ara. Les persones que em van educar no haurien entregat centenars de milions d’euros a multinacionals de les telecomunicacions; abans haurien acabat amb els barracots. No sé què li ha passat a aquella generació que va lluitar contra una dictadura i avui no sap detectar les trampes de l’economicisme més autoritari i reaccionari que, per cert, també prové dels anys 60 i 70, però de l’altra bàndol o trinxera, com si diguéssim. Només espero que se n’adonin aviat que entregar l’ensenyament públic a grans empreses i fundacions extractives és un greu error que perjudica encara més el nostre jovent, perquè privatitzar no és precisament innovar.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca