A veure, navegants, recapitulem: Es veu que Xavi i Laporta han posat recte Piqué i li exigeixen que s’estigui de negocis en els dos anys de contracte pendents per dedicar-se al futbol. El central, segons les filtracions, ha refusat la idea de resignar-se a un paper secundari, apostant que serà titular com de costum. L’especulació del dia. La venda de relat a conveniència. El conte per a consum d’infants que dura un sospir, mentre tothom a les xarxes hi posa cullerada, hi suca pa, diu la seva sense tenir més guia que la discutible intuïció de cadascú. Carnassa per afamats, la que necessita l’invent per mantenir el grau de soroll. No hi ha cap certesa dels fets, però tant se val. Així és el futbol en el nou mil·lenni, fer volar coloms a dojo per mantenir l’espectacle, que el show dura vint-i-quatre hores al dia. Si vas amb peus de plom, atenent la nul·la importància de les paraules, ensumes fàcilment la voluntat dels guionistes d’aquesta farsa segurament inventada en fons i formes. Potser va passar, però la distorsió és tan evident com interessada.

I sense caure en el joc de les especulacions, convé revifar la imatge de Xavi i presentar-lo, clar, com una prolongació d’un Guardiola o un Cruyff, capaç de posar recte qui sigui i imposar el seu criteri, el més adient per als interessos de club. De pas, en el relat, Laporta també tira d’autoritat, no fos cas que Piqué confongués termes i arribés a creure que el president plenipotenciari és ell. Pel que comprovem, després de procurar patrocinador i tot al vell règim caigut, devia creure’s que ningú al Barça el superava en jerarquia i poder. I així ha actuat tot aquest temps, fent el que li ha semblat millor per ell i els seus interessos, bàsicament. Si a sobre d’anar al teu aire, resulta que et compensen amb una retribució mensual de 2’3 milions d’euros, segons informacions periodístiques de mitjans que encara disposen de certa credibilitat, és coherent que et sentis el rei del mambo. Tot plegat, expressió evident de la magnitud del desori, de la conversió del Barça en una curiosa selva on han manat a voluntat capriciosa els senyors del vestidor fins a fer la seva santa i absoluta voluntat.

Com serà el desgavell que Piqué no ha tingut cap recança en retransmetre la seva vida i múltiples ocupacions a través dels nous mitjans de comunicació que li mereixien major confiança. Aquells que remuguen de veure un futbolista, en teoria material que ha d’estar lliurat al seu ofici en un 200% gairebé sacerdotal, convertit en empresari d’èxit, emprenedor i activista de mil tecles, també queden conformes en sentir aquest sermó d’admonició, aquesta crida moral al seny i al que hauria de ser segons les normes no escrites i acatades. En definitiva, aconseguiran els gestors de la propaganda, vingui d’on vingui, que no ens creiem cap novetat i que militem en les files de Sant Tomàs, aquell personatge bíblic incapaç d’empassar-se res que no contemplessin directament els seus ulls. El Barça fa tals exercicis de funambulisme que tenen pressa en fer-nos creure que han corregit el pas i endreçat les tendències. Pseudonotícies com aquesta insisteixen que anem bé quan només ratifiquen que el més calent continua estant a l’aigüera i la crisi és fonda, espectacularment fonda perquè tothom ha fet el que li ha donat la gana en els últims anys. 

I per seguir la mateixa petjada, nova assemblea sense conèixer el contingut, altre cop centrada a fer confiança incondicional al president. La resta, descomptar dates fins al 30 de juny, tancament d’exercici. De pressa i corrents, veure on som per planificar el futur immediat a base de les ja famoses palanques. Després s’empipen quan parles d’improvisació, però això d’anar sistemàticament amb el coet al cul i sobre la botzina no comporta res, res de bo. El ranxo continua cremant pels quatre cantons, malgrat que tothom prefereixi dissimular i caure en aquesta denunciable especulació permanent. Només faltava la delicada situació del bàsquet per afegir benzina al panorama.