eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    El Sàhara i altres misèries espanyoles

    Si hi ha una constant històrica en el paper d’Espanya és en la mediocritat de les seves polítiques internacionals en base al principi quiero y no puedo. Com a antiga potència colonial, ja decadent en ple segle XVIII va perdre amb facilitat les seves colònies, no només a causa de la seva inferioritat militar o els problemes interns derivats de la seva participació en les guerres napoleòniques, sinó per unes polítiques clarament ofensives i extractives contra la població autòctona, alhora que una mentalitat reaccionària en una època d’idees il·lustrades, que a més, van inspirar els exitosos independentistes nord-americans. Es diu que l’obsessió anti-maçònica del nacionalisme espanyol ve d’aquí, quan s’atribueix a les lògies liberals el moviment independentista llatinoamericà. En qualsevol cas, el trauma per la facilitat en perdre un imperi colonial del qual provenia la major part d’ingressos dels Borbons (inclòs el lucratiu comerç d’esclaus) va implicar el no reconeixement de les noves repúbliques fins ben entrat el segle XIX, i en molts casos, Espanya, durant les dècades de 1850-1860 encara va organitzar inversemblants expedicions militars de “recuperació” de Xile, Perú o fins i tot, Mèxic, quan el general Prim, amb bon criteri, va decidir que acompanyar els francesos en la seva invasió, constituïa una ratera militar, com finalment es va comprovar. Tanmateix, aquesta obsessió per l’orgull d’esdevenir una potència militar no va fer altra cosa que agreujar la situació dels espanyols, dessagnats en guerres civils, col·lapses econòmics derivats de polítiques de privatització de les terres comunals o de les dificultats per engegar processos de modernització econòmica. Mentrestant, la monarquia borbònica (amb el suport entusiasta dels cotoners catalans) no va dubtar a donar suport al sud esclavista a la guerra de secessió nord-americana. Amb tots aquests antecedents (i amb una política exterior, a finals del segle XX, en plena època d’Aznar, de saqueig de recursos naturals i actituds racistes en contra de la població autòctona) no és d’estranyar que Espanya sigui un país completament irrellevant, i no precisament estimat, a la Llatinoamèrica actual.

    En fi, amb aquests precedents, res feia presagiar que la política colonial africana fos millor. La presència a Ifni, els Sàhara Occidental i el Rif van comportar crims horribles, extracció desordenada, i una política que raportava més beneficis imaginaris (per a l’orgull ferit d’una potència de segona) que tangibles (escassos recursos que explotar i infinitud de maldecaps logístics i militars). Al cap i a la fi, la intervenció al nord d’Àfrica va comportar un seguit de guerres colonials que van dessagnar reclutes d’extracció popular i van alimentar un militarisme populista que ben aviat va degenerar en el mateix feixisme que perdura, encara, a les casernes espanyoles. Un militarisme fonamentat a massacrar població civil desarmada, pràctica que es va aplicar a la Península durant la guerra civil. I el tracte que es va oferir a la població autòctona es pot qualificar, sense cap mena d’exageració, de crims de guerra, que implicava càstigs col·lectius, ús d’armes prohibides i assassinat i tortura de població civil, fets sobre els quals, as usual la indecent Espanya mai no ha tingut la decència de demanar perdó, ni tan sols com a cínic postureig. 

    El procés de descolonització va ser tan penós com ens ha acostumat una Espanya que ha dilapidat en pocs mesos l’esforç ingent de dècades per tractar de convèncer la comunitat internacional que és una democràcia de la qual hom se’n pot refiar. Primer, va deixar el Rif, amb una població amazic majoritària, en mans de l’estat colonial del Marroc, dominat per la minoria àrab, i que ha continuat el maltractament centenari envers aquesta minoria nacional perseguida i menyspreada. Per cert, una minoria perseguida i menyspreada també per una Catalunya que preveu ensenyar àrab a alumnes catalans d’aquesta procedència, en base als tractes de la monarquia alauita amb la borbònica. Posteriorment, la fugida, cames ajudeu-me, del Sàhara, davant la invasió del Marroc, també manté aquesta dimensió de vergonya internacional. Com a antiga potència colonial, Espanya tenia l’obligació, estipulada als convenis derivats dels tractats de les Nacions Unides, de vetllar per la població de la qual en va ser responsable. I tanmateix, va abandonar a centenars de milers de persones amb el seu DNI espanyol davant la barbàrie genocida de la monarquia marroquina, i de l’imperialisme del Marroc. De fet, avui el Sàhara, malgrat totes les resolucions de Nacions Unides, malgrat el referèndum d’independència promès fa trenta anys, continua essent una colònia, i el seu responsable europeu sempre se n’ha rentat les mans. I darrerament, ha fet passes endavant per reconèixer per escrit aquesta situació i trair per enèsima vegada a uns ciutadans amb DNI espanyol. Què posa al teu DNI? Ciutadà espanyol. El problema és que com que Mohammed VI mana, i es veu que si no ets blanc, sinó saharià, es veu que tens menys drets. O potser cap. Espanya és un país racista i no ho dissimula!

    No és aliena a aquesta situació diverses circumstàncies que expliquen molt la fragilitat internacional espanyola. Les relacions personals entre Borbons i la casa reial del Marroc hi tenen molt a veure. Probablement, l’interès dels Estats Units per mirar cap a una altra banda mentre es mantingui controlat el regne alaouita, en una situació geoestratègica decisiva per als seus interessos també hi pesa (hi pesa tant, que els USA, davant un potencial conflicte amb Espanya, apostarà abans per Rabat que per Madrid, fet que també explica certa submissió hispànica). Ben segur, el fet que els serveis secrets marroquins hagin fet servir el Pegasus també faria especular amb certa capacitat d’extorsió respecte als actuals inquilins de la Moncloa. De la mateixa manera que Rabat va espiar a Macron, espiar a Sánchez pot comportar disposar d’informació compromesa per obligar Madrid a alinear-se amb la política d’ocupació il·legal del Sàhara, i el mirar cap a un altre costat quan s’empresona o es tortura activistes amazics. Finalment, cal tenir en compte que, de la mateixa manera que existeixen els narcoestats, el Marroc es podria considerar com un migrantestat, en el sentit que aquest país fa servir les migracions com a una arma de pressió política contra la baula feble europea que representa el regne d’Espanya. Ja es va veure la primavera de l’any passat quan es va propiciar, en el que cada vegada sembla més una acció planificada, d’enviament de criatures a travessar la tanca de les possessions colonials espanyoles. I no és cap secret que la capacitat que té Rabat d’enviar o retenir centenars de milers d’africans a Europa és una eina poderosa per extorquir Madrid o Brussel·les per aconseguir tractes (i tractats) favorables als seus interessos. Curiosament, el Marroc actual és un país amb un baix nivell d’atur, amb uns nivells de creixement econòmic sòlids, un increment dels nivells de vida de la seva població considerables, amb una demografia creixentment controlada. I tanmateix, l’èxit de la marxa verda per envair el Sàhara fa pensar a molts dels seus analistes de fer servir processos similars per assolir avantatges equivalents. 

    En resum: en tot aquest joc geopolític, d’un Marroc imperialista, i una Espanya feble i corrupta (només apta per reprimir població civil desarmada i jutjar els activistes que qüestionen el règim del 39), tenim com a perdedors uns saharians que han estat traïts per l’expotència colonial més inútil d’Europa. També, en tot aquest joc geopolític, tots els espanyols hi perden, perquè els amics algerians que els queden als saharians tenen capacitat de fer mal a una Espanya, com més va, més desarticulada, amb crèdit internacional sota zero, i profundament dividida. I tot plegat, a causa de l’existència d’una monarquia que ha possibilitat això, i per la persistència d’un domini feudal franquista a les estructures de l’Estat, que són les responsables d’aquest nacionalisme tòxic que té en l’odi vers els ciutadans de llengua no castellana el seu leiv motiv i que arrossega els seus vers la catàstrofe.

    P.S. Un president de la Generalitat mínimament patriòtic amb un petit punt de dignitat s’estaria fent una foto ara mateix amb el president algerià. No pas per assolir cap gran acord, sinó per recordar que som un problema greu per a Espanya i per a Europa.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca