Manuel Lillo i Usechi (Alacant, 1988) és un periodista i historiador valencià. Dirigí el setmanari EL TEMPS des de juliol del 2017 fins l’any 2021. Actualment, exerceix com a periodista en EL TEMPS i en el diari La Veu del País Valencià. Ha publicat els llibres Les Fogueres del Tio Cuc i L’Alacant del Tio Cuc. 

Poques ciutats com Alacant són tan propícies perquè personatges com Enrique Ortiz actuen amb impunitat. Amb 340.000 habitants, un pes poblacional considerable, una economia dinàmica i una ubicació geogràfica estratègica, els alacantins hi viuen desconnectats de si mateixos. La ciutat més castigada per l’infrafinançament estructural de l’Estat, de les menys complagudes pels Pressupostos –valencians o espanyols–, la més endarrerida en infraestructures de mobilitat i la que ostenta el lideratge en brutícia des de fa dècades no compta amb partits d’àmbit territorial que la defensen. No compta, tampoc, amb lobbies empresarials ni moviments socials suficientment forts com per ser tinguts en compte.

Desenes de treballs, acadèmics i assagístics, han analitzat aquest fenomen tan característic d’Alacant. La majoria dels observadors coincideixen a titllar aquest amb el terme menfotisme, un concepte amb el qual molts alacantins s’identifiquen amb més simpatia que resignació. Per descomptat, tot això té una traducció evident en termes d’identitat. La llengua ha retrocedit, com en tants altres punts del país, sense una oposició especialment visible. I malgrat tot això, malgrat tota aquesta anàlisi que podria ser adjectivada com a catastrofista, hi ha algunes coses que donen cert espai a l’esperança.

Un espai per a l’esperança

Diuen que el futbol és allò més important de les coses menys importants. A Alacant sembla que el futbol, l’Hèrcules, és alguna cosa més. L’equip de futbol de la ciutat ha aconseguit reunir, en les últimes setmanes, una massa social considerable contra propietari del club, Enrique Ortiz. Unes protestes especialment nombroses tenint en compte dos factors fonamentals. El primer, agrade o no, és que l’Hèrcules viu el pitjor moment de la seua història esportiva tot just quan compleix cent anys de vida –el centenari s’està celebrant aquest 2022.

El segon factor és de caire reputacional: les malifetes d’Ortiz són populars i conegudes a tot Alacant des de fa dècades, i a la resta de l’Estat ho són des de fa anys. Però els “èxits” esportius de fa unes temporades desviaven l’atenció de l’espectador herculà, menfotista –encara que faça mal dir-ho– a l’hora d’avaluar el comportament dels seus directius si el baló entrava dins la porteria.

Una situació insostenible

La protesta contra la propietat del club coincideix amb l’Hèrcules en quarta divisió. Fa onze temporades, amb la sospita que havíem ascendit a Primera havent comprat partits –cosa que es desprenia de les converses telefòniques intervingudes quan Ortiz era investigat en el marc del cas Brugal, encara que després es van desestimar com a prova judicial, tot i el requeriment de la Federació espanyola de futbol– hi havia una vergonya evident, però dissimulada amb una excel·lent primera volta de l’Hèrcules en Primera. Ara que el baló no entra dins la porteria, tots els defectes es multipliquen als ulls de la massa social herculana. I ara que les causes judicials assetgen la propietat del club i que les sospites plouen de manera continuada, la paciència topa amb el límit i tot salta pels aires.

Deia que el futbol, a Alacant, és alguna cosa més que “la més important d’entre les menys importants”. I ho dic perquè fa un any més d’un miler d’herculans es van donar cita a la manifestació per exigir la marxa d’Ortiz del club. I fa ara unes setmanes, amb una xifra un poc menor, es va celebrar una protesta idèntica amb un èxit notable de presència. Si fem comparatives, a Alacant es va reunir el mateix nombre de persones contra Ortiz que el que pocs dies abans s’havia mobilitzat per exigir el manteniment dels cabals del transvasament Tajo-Segura.

Alacant: entre l’oblit i la impotència

Aquella manifestació, que va comptar amb una presència institucional ben forta –consellers, alcalde, regidors, president de la Diputació, etc.– rebia també l’assistència d’agricultors procedents de les comarques valencianes del sud, fonamentalment del Baix Segura. Els mitjans es van encarregar de ressaltar el “gran èxit” d’una manifestació que, per descomptat, sí que tractava una d’aquelles coses que estan entre “les més importants”, com ho és l’exigència de l’aigua per garantir la supervivència del sector primari.

En canvi, amb la manifestació contra Ortiz, hi havia una certa sensació que les coses podrien haver anat millor. No es va tindre en compte, per exemple, el fet que amb una ciutat menfotista, amb una afició desmotivada i, també, amb una ciutadania desencantada, amb uns dirigents polítics totalment apartats –sorprèn poc, però indigna molt, la inhibició del PP de Luis Barcala i del PSOE d’Ángel Franco en aquest sentit– i amb una calor sufocant, l’herculanisme fora capaç de reunir el mateix nombre de persones a Alacant contra la propietat del club que la xifra que van aconseguir els agricultors contra el retall del transvasament. Més encara si es té present que el sector primari es va manifestar amb el patrocini interessat, tot i que poc creïble, dels polítics que dominen les institucions alacantines.

Per als qui som herculans, però conscients que sempre hi ha coses més importants que el futbol, pot resultar decebedor que aquest esport desperte més protesta que la situació pèssima que viu la ciutat a nivell polític i social. A les condicions en què viu Alacant, enumerades anteriorment, a la seua marginalitat política, a la incapacitat dels empresaris i dels moviments socials per fer pressió i guanyar pes, cal sumar el disgust que genera, també, la continuïtat previsible d’un govern local quan se celebren les eleccions municipals de l’any que ve.

Del bipartit de dretes a un herculanisme que batega

Una continuïtat que pot resultar sorprenent després d’haver dut a terme ordenances per a multar persones sense sostre i dones prostituïdes –mesura que ha despertat indignació de tot el teixit cívic i, fins i tot, del bisbat d’Oriola-Alacant, liderat per un religiós que no és famós, precisament, pel seu discurs progressista. Alhora, la incapacitat aparent de l’esquerra per rebatre amb èxit aquestes polítiques, el segrest perpetu del PSOE local per part d’Ángel Franco –història que bé mereix un llibre– o l’oportunitat desaprofitada pel tripartit d’esquerres, que no va ser capaç ni de resistir una única legislatura a l’Ajuntament desanimen, i molt, les expectatives de canvi.

Però en una ciutat tan desconnectada de si mateixa, tan despreocupada pels seus interessos i tan inactiva a l’hora de preservar la seua identitat, hi ha alguna cosa que encara batega. Batega en forma d’herculanisme, d’una afició que se sent i que es vol alacantina i que té en l’Hèrcules la seua manera de sentir-se de la ciutat; de defensar-la i de cuidar-la. Ho deien els qui parlaven en els discursos de cloenda de l’última manifestació contra Ortiz: “L’Hèrcules és un símbol, com ho és la Santa Faç o el castell de Santa Bàrbara, i no podem permetre que el destruisquen”.

L’Hèrcules: més que el futbol

Agrade o no, l’Hèrcules representa alguna cosa més que el futbol a Alacant. És el refugi identitari de molts alacantins que no se senten representants per altres símbols. I això, en una ciutat tan apàtica en aquestes qüestions, sempre és una bona notícia i pot ser el preludi d’altres defenses; de la revalorització d’altres símbols, de la recuperació de consciències. Una petita esperança que encara hi ha marge per a recuperar-nos com a alacantins, per a estimar-nos i per a fer-nos respectar en un entorn tan hostil i contrari als interessos de la ciutat i a les seues característiques.