Fa un any la Lluïsa va viure el que es coneix com un cop de sort: va guanyar tres milions i mig d’euros a la loteria. Cada dilluns anava a l’administració de loteria del barri, mai pensava que li tocaria res, però li semblava que, si no jugava, la possibilitat era encara més remota.

Aquell dilluns la visita rutinària va acabar amb un desmai. Quan la treballadora de l’administració de loteria, una dona d’ungles llargues i pintades de vermell, li va donar la notícia del premi, el cap li va començar a rodar i va caure desplomada.

Durant aquell desmai de cinc segons va viure una epifania: invertiria cada cèntim del premi en trobar la felicitat.

El primer que va fer va ser adoptar un hipopòtam. Des de petita li havien agradat aquests animals. De fet, portava un hipopòtam tatuat a l’espatlla. El va adoptar per internet i, gràcies a un servei de missatgeria excel·lent, en menys de vint-i-quatre hores el tenia a casa.

Després va decidir operar-se el nas. Sempre havia volgut lluir un nas com el de la Barbra Streisand i un cirurgià de primera li va prometre una rinoplàstia amb resultats excepcionals.

Un cop recuperada de l’operació, la Lluïsa va tornar al seu sobreàtic de l’Eixample. L’hipopòtam havia crescut tant que li ocupava tot el menjador i part de la cuina. Havia de prendre una decisió dràstica. Així doncs, va fer les maletes, va omplir un munt de caixes amb tot el que tenia, va pujar l’hipopòtam dalt d’un camió de mudances i es van traslladar a un iot de 100 metres d’eslora. Sens dubte era un lloc més adequat per a un hipopòtam!

Però tot i els recents canvis, la Lluïsa encara sentia una insatisfacció inquietant. Com podia ser? Havia fet realitat un dels seus somnis d’infància i tenia el nas que sempre havia volgut. Ara el seu perfil denotava talent i intel·ligència. Es notava que era una dona amb caràcter i les idees clares, però, així i tot, no sentia cap felicitat.

Un bon dia, s’estava a la coberta del iot llegint una revista especialitzada en alimentació animal. L’hipopòtam menjava de valent de manera que per a la Lluïsa, una dona pràctica i amb sentit comú, era important conèixer tots els possibles menús amb què podia nodrir l’hipopòtam. Però de sobte la va assaltar una idea insolent que va interrompre aquella lectura apassionant: i si la felicitat era una altra cosa?

Seguint l’exemple de la seva pel·lícula preferida, Kung Fu Panda, va fer un viatge en iot fins a la Xina. Esperava trobar-hi el secret, aquell secret que portava perseguint des del moment de la seva epifania a l’administració de loteria. No entenia en què estava fallant, per què encara era infeliç.

Un cop a la Xina, va atracar el iot i va demanar a la tripulació, composta per tres senyors de vuitanta anys, que li cuidessin l’hipopòtam i l’embarcació.

Quan passejava pels carrers, alguns xinesos li demanaven de fer-se una foto amb ella. Confonien la Lluïsa amb la Barbra Streisand.

Seguint les indicacions del gos d’un rodamon, va anar a petar a la casa del Mestre. Entre la comunitat xinesa, el Mestre era conegut perquè posseïa l’objecte de la felicitat. El gos del rodamon, però, havia avisat la Lluïsa del fet que el Mestre era un home reservat i antipàtic. Així i tot, la Lluïsa n’estava convençuda: aconseguiria l’objecte de la felicitat!

Quan la Lluïsa va tenir el Mestre al davant, l’hi va explicar tot: la loteria, el mareig, l’epifania, l’hipopòtam, la rinoplàstia, el iot i, finalment, el viatge fins a la Xina. Li va dir que tot ho havia fet per ella, per trobar la seva felicitat, però que la felicitat no l’havia visitada ni un sol cop! La Lluïsa no parlava xinès, però el gos del rodamon l’hi anava traduint tot perquè el Mestre ho entengués.

Finalment, el Mestre es va col·locar les mans al pit i va anar a buscar una cosa. A la Lluïsa li suaven les mans. Que li havia anat a buscar l’objecte de la felicitat, el Mestre? Estava ansiosa i fregant la desesperació.

El Mestre s’hi va acostar amb un objecte a la mà i la Lluïsa va pensar: “Ara sí! Ja està! Ja el tinc! Ja era hora! Per fi seré feliç!” El Mestre la va mirar als ulls i li va somriure enigmàticament, va destapar l’objecte que duia a la mà i la Lluïsa només hi va poder veure el seu propi rostre reflectit. El Mestre havia anat a buscar un petit mirall.

Potser no li calia la loteria ni l’hipopòtam ni la rinoplàstia ni el iot ni un viatge a l’altra banda del món… Potser el veritable cop de sort l’havia tingut feia molt de temps i era més senzill i més satisfactori que qualsevol premi d’atzar. El seu gran cop de sort i el seu objecte de felicitat era, senzillament, ella mateixa.