La batalla pel poder

Separem gra de palla: Els ismes són les diverses i legítimes expressions democràtiques de sensibilitat barcelonista. Això que vivim intensificat de fa un any és una altra batalla, literalment. Consisteix en dos bàndols enfrontats sense treva que només persegueixen recuperar el poder o mantenir-lo com sigui. I en plena guerra, volen imposar el seu relat. Naturalment, tots plegats estan convençuts de la seva capacitat d’incidir en l’opinió culer. Al cap i a la fi, tal com deia Vázquez Montalbán fa dues dècades, el soci és l’únic capaç de votar Gaspart després de conèixer-lo abastament. Per tant, si va colar aquesta, avall que fa baixada i foc creuat a discreció, diari, sense manies. Pel canvi de duro, només faltava l’afegitó de les xarxes socials per sumar major brogit al caos. Ara resulta que els callats com a morts durant deu anys, surten corrents a denunciar qualsevol fotesa. Ells, que eren els primers en alinear-se sense escletxes amb el poder anterior del Camp Nou. El que sigui menester per escombrar cap allà on interessi, prescindint d’allò tan bàsic com ignorat consistent en entrar al Barça amb voluntat de servir-lo i no de servir-se’n. D’aquest manament sagrat se n’oblida tothom, que també és desgràcia. 

Parlant de servidors, l’actual poder ha mobilitzat un seguit de personatges disposats a defensar-los no ja a capa i espasa, sinó en qualsevol excés que puguin perpetrar. Durant un any llarg se l’han passada parlant del llegat i l’herència, i són hàbils en la pressió, en el desig de coaccionar. Un exèrcit ben disciplinat, entestats en que t’ho pensis un parell de cops abans d’escriure qualsevol raonament que els hi soni a crítica, convençuts que ser bons soldats els hi reportarà alguna engruna. Qui perd, òbviament, és el debat i la imprescindible fiscalització que el periodisme ha d’exercir amb qualsevol mena de poder. I més, quan té la importància simbòlica de tot un Barça. Aquesta radicalització dels integristes d’un i altre costat no comporta res de bo, però continua creixent com una perillosa xacra d’intolerància que tapa l’eterna batalla pel poder blaugrana. La joguina que tothom vol dominar en exclusiu benefici propi. Han deixat el club fet un solar impossible de revifar, però tant se val, continua la guerra pel poder. Ells, a la seva.

Ara que la catorzena va gola avall, l’última reflexió al respecte. Té gràcia que es queixin dels clubs-estat quan són els precursors del concepte, els primers de la llista. Un cop el franquisme va comprovar que els catalans revifaven simbòlicament a través de l’equip de les Cinc Copes, es va acabar el bròquil. Seguint altres models feixistes, es tractava de forjar un equip predilecte i fer-lo triomfador. A partir del ‘cas Di Stéfano’ i la tupinada que va canviar la història del futbol espanyol, la dictadura va trobar la manera ideal d’endolcir tan sinistre règim de cara a Europa. Com deia aquell ministre d’Exteriors, Fernando de Castiella, el Real Madrid era el millor ambaixador possible en un continent que començava a gaudir de la interconnexió moderna. L’aposta per la Copa d’Europa va reportar un munt d’èxits i autoestima ‘nacional’, mai millor dit. La raó de ser d’aquell primer club-estat era doble. D’una banda, evitar que el Barça representés un estat que mai l’ha sentit seu i aconseguir que els blancs projectessin i netegessin alhora la tacada imatge d’Espanya. Com major fos la inversió i el control sobre els organismes federatius i arbitrals, més glòries al sarró.

Passades unes quantes dècades, la inèrcia continua. Ben mirat, tampoc en futbol ha variat gaire el panorama en tan previsible península. Ara, però, l’excusa per remugar són els clubs en mans de països àrabs que no estalvien recursos en el seu desig de guanyar. Tampoc al Madrid li manca de res per quadrar comptes, generar ingressos atípics o renovar estadis que garanteixin enfortir les fonts de recaptació. I el Barça? Sense estat no hi ha poder real i tampoc no s’ha mogut gaire de la seva tradició. Un club de força simbòlica, etèria connexió amb la projecció d’un país que podria ser i no és i que vol compensar derrotes polítiques amb el miratge dels triomfs esportius. Entre altres moltes coses, per això mateix el Madrid força tant l’èpica i la construcció d’un discurs mitificat a Europa, semblant al dels clàssics grecs. Per mantenir la llegenda i que no se’n parli de la seva autèntica història. 

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca