L’espectacle dantesc en el qual s’ha convertit la política catalana avui ha viscut un episodi grotesc. Gabriel Rufián ha titllat de “tarat” Puigdemont. Una flagrant manca de respecte que no només impacta contra la figura del president, sinó que també ho fa, de retruc, contra els altres represaliats.
Alguns ho recordaran; durant força temps l’independentisme va defensar els seus represaliats sense dilacions. El president Puigdemont, així com els seus consellers -anessin a l’exili o no-, eren reconeguts com els representants legítims de Catalunya. Un acte de protesta simbòlic contra l’aplicació del 155, sí, però servia com a nexe d’unió i respecte entre les diferents formacions independentistes.
De cop, aquesta categoria va desaparèixer. I els primers indicis es poden detectar durant la nit electoral del 21 de desembre del 2017. Una jornada on potser alguns s’esperaven que seria la tomba d’alguna cosa, però va acabar sent un símbol de resistència majúscul. Malgrat la victòria de Ciutadans, la majoria parlamentària continuava sent independentista i, de retruc, la Generalitat s’escapava de les urpes del 155.
Malauradament, el govern entrant d’aquelles eleccions va ser un desastre absolut. Un executiu de reculada però de grans proclames. Una contradicció que va acabar de la pitjor manera possible, un altre president inhabilitat per defensar una pancarta que reivindicava la ‘llibertat d’opinió i d’expressió’.
En aquest mentrestant en el qual es trobava el país, l’exili intentava moure’s. Puigdemont internacionalitzava la repressió amb tours europeus que varen provocar la seva detenció a Alemanya. Quan tot apuntava a la seva extradició, victòria judicial. Quan semblava que Europa no l’escoltaria, victòria electoral a les eleccions europees del 2019. I quan ningú esperava que tornaria a sortir de Bèlgica, un acte multitudinari a Perpinyà donava aire a l’angoixant moment que vivia el moviment independentista. Quina de les situacions abans citades ha provocat que algú com Rufián l’acabi titllant de “tarat”? Que m’ho expliqui -ell o el seu partit-.
Rufián ha insultat Puigdemont, i el president legítim mereix respecte; pel que representa i per la seva situació personal -la mateixa que viuen Marta Rovira o Anna Gabriel-. No hi ha cap justificació ni driblin argumental amb el qual es pugui defensar el diputat republicà. Ha traspassat la línia vermella més gruixuda, i ERC ha de prendre mesures. Perquè no és la primera vegada on Puigdemont és al centre de la diana dels republicans, ja són moltes nits electorals on des de la seu d’ERC se senten comentaris despectius contra Puigdemont -i Comín-, són episodis com el de vincular Waterloo amb la Rússia de Putin, titllar-lo de venedor de fum o d’oferir una proposta política basada en “l’independentisme màgic”. I quan organitza un acte, com el de Perpinyà del 2020, menysprear-lo.
M’és absolutament igual les sigles, no cal que siguin independentistes, la cultura antirepressiva passa per davant de qualsevol càlcul electoral. I si ERC no canvia la tendència, ha de saber que ha escollit el camí del partidisme i la confrontació, però no contra l’adversari sinó contra l’aliat.