Marc Ciria Roig, soci Fundador de Triple A Capital i Diagonal Inversiones, es defineix com un apassionat dels mercats i del FC Barcelona. Persones com ell mateix o Marc Duch —en ambdós casos, col·laboradors de la Revista Mirall— representen un entorn de culers que són capaços de generar opinió i aportar, amb els seus comentaris i actuacions, punts de vista d’interès en diversos àmbits que envolten el club. Financer i graduat en Dret, ens rep al seu despatx de l’emblemàtica Avinguda Diagonal, ben a prop d’un punt de reunió habitual d’empresaris barcelonistes com és l’emblemàtic Cafè Europa. En aquest cas, per a parlar sobre economia i Barça, ja que es tracta d’un club que no s’entén sense parlar de finances, sobretot en moments com l’actual.

Entrevista gravada prèviament a la publicació de la informació a TV3 sobre el ‘no’ del Laporta a CVC. Segons ha avançat el periodista Xavi Torres, l’entitat blaugrana ha decidit descartar l’acord entre el fons d’inversió privat i la Lliga. S’optarà per rebaixar els sous de la plantilla.

En aquestes últimes temporades, figures com la seva han guanyat protagonisme en l’entorn Barça. Qui és Marc Ciria? Per què sembla que ara es té més en compte l’economia?
Marc Ciria és financer, amb diversa formació encara a les finances. Vaig estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, però sempre he estat amb gestió empresarial i de patrimoni. Ara sóc empresari, per això ens trobem al meu despatx, a una agència de valor regulada per Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), a on fem gestió financera. Sóc un apassionat de la feina, dels números i del Barça.

Finances i Barça. L’ordre del dia…
Sí, per desgràcia. Hauríem d’estar parlant més de futbol i no tant de finances. Però segurament, si haguéssim parlat de finances fa uns anys, ara estaríem parlant de finances i futbol. Jo crec que per obligació i per convicció, el Barça no és una empresa familiar sinó una companyia de primer nivell, tant a Catalunya com arreu del món. Per tant, s’ha de gestionar amb una visió global i, per tant, tota aquesta necessitat de talent que ens manca és més important que mai, sobretot a l’apartat financer. Estem davant la crisi econòmica més important de la història del Barça, superior a la del mandat de Gaspart, a la de quan es va fer el Camp Nou i a la de quan va arribar el president Núñez al poder —que va haver de fer diversos ajustaments financers—. Venim del moment econòmic, tant pel que fa al patrimoni com al deute a curt termini. Estem en el pitjor moment.

Darrerament, el veiem a molts programes i canals, tant a la televisió com a diversos portals web. Per quina raó ha sortit a la palestra?
M’esteu dient que surto massa [Riu]. Jo he estat vinculat al Barça des del 2010, amb una associació que es deia ‘Tots som Barça’ —que ningú confongui amb el lema de campanya de Sandro Rosell—, i al 2015 vaig tenir la sort d’estar a la part financera de la candidatura de Jan Laporta. A partir d’aquí, cadascú va seguir la seva trajectòria. I el que va passar va ser que, al mes d’octubre del 2000, el periodista Sergi Escudero li va preguntar a l’advocat Xavier Albert Canal (especialitzat en dret esportiu) sobre qui podria explicar-li la realitat econòmica del Barça. Aleshores, en Sergi va venir aquí i li vaig fer un petit document explicant-li el moment en el qual es trobava el club, que era de fallida. El que deus és més que el que reps, simplement. Això té a veure amb una política de sobreendeutament a curt termini de forma vertical i vertiginosa, amb no tenir la prudència deguda amb l’administració i l’economia del club, amb anar només a buscar l’agraïment de l’entorn, amb mantenir salaris molt sobrepassats i agreujat amb el fet que et cauen 300 milions d’ingressos per la Covid-19. Tot això li vaig explicar a en Sergi, que treballa a l’Agencia EFE, i va sortir publicat a La Vanguardia. Va tenir la rellevància que va tenir i a partir d’aquest moment, cada vegada que un company vostre em demana opinió us la dono amb un visió global financera de com s’ha de gestionar. Estic molt agraït de com em tracteu.

Com a expert en l’àmbit econòmic i soci del club, sabrà que Laporta és esclau d’una economia. El Barça d’avui cal entendre’l en clau econòmica, més que esportiva?
El que passa és que estem en un sector en el que si no competeixes no arreglarà el tema econòmic.

“Es necessita molt talent a la part econòmica per a poder aportar valor a la part esportiva”.

La pilota ha d’entrar…
Exacte. És un cercle que t’obliga a tenir un mandat purament econòmic; i si volem mantenir el model de propietat, tindrem un parell de mandats on l’economia determinarà que puc i com puc invertir a l’apartat esportiu. És un moment on es necessita molt talent a la part econòmica per a poder aportar valor a la part esportiva.

Com valora aquesta segona etapa de Joan Laporta?
Jo sempre he dit i defensaré que el millor president possible per aixecar aquest derrotisme era en Jan Laporta; la capacitat institucional que té de poder convèncer a qualsevol interlocutor que té a davant és imbatible. A partir d’aquí, podia prendre dues posicions: Estar envoltat de gent de molta confiança o envoltar-se de gent amb molt talent i guanyar-se la confiança. Jo crec que per moltes reminiscències de tots els directius que van dimitir el 2009 ha acabat optant per la primera opció. Personalment, desitjo o que li vagi molt bé perquè voldrà dir que al Barça li va molt bé, però crec que a la part executiva s’ha d’aportar valor, i per això sempre he dit que el millor binomi possible era Jan Laporta de president i Ferran Reverter de CEO (executiu en cap).

Un CEO no s’ha de portar necessàriament bé amb un president, sinó que s’han de discutir i arribar a acord per tal de beneficiar al club. Tenies a una persona empírica com Ferran Reverter, que mirava els números des d’un punt de vista de pla de negoci per tal de revertir una situació, i tens a un primera espasa en l’àmbit institucional com és Laporta. La figura de Ferran cau, i des d’aquest moment sempre vaig dir que el mandat es determinarà per qui faci de substitut d’aquesta figura executiva; i si aquest ha de ser el mateix president fent de president executiu haurem de tenir molt talent en l’àmbit econòmic, de nous ingressos, de generació de sinergies amb marques i joint ventures (clústers o aliança d’empreses) de primer nivell per tal d’assolir reptes com a club global que som. Tenim aquest talent? Ara mateix no sembla que els millors directors d’ingressos o de màrqueting siguin els que tenim al club. La sortida de Reverter em va semblar una molt mala notícia.

Un exdirectiu del Barça durant la primera etapa de Laporta va mediar entre el mateix Laporta i Víctor Font per tal d’aconseguir una candidatura conjunta. Hagués estat la millor solució?
Al final, jo crec que tots dos volien anar de primer. Vosaltres tindreu millor informació, però m’ha arribat que Víctor Font li ofereix la presidència —i la part institucional— a Jan Laporta per tal de portar ell mateix el pla estratègic del club. Això, per un pura raça com Laporta era totalment incompatible. Però bé, penso que en Víctor, sent un desconegut, va fer un bon paper a les eleccions i va obtenir 17.000 vots. Amb la situació econòmica i institucional, en Jan era bastant imbatible. Això és com la política. Al club teníem un bàndol molt gris, sense gaires ganes d’intervenir i amb una imatge fluixa. El pèndol ha demostrat que el socis volíem una gestió més presidencialista, amb una història d’èxit al darrere que volem que es repeteixi.

En les darreres eleccions, es va vincular directament o indirectament en alguna precandidatura o candidatura?
Vaig tenir alguna reunió amb Víctor Font i li vaig explicar com creia que havia de ser el projecte financer —ell tenia a les seves persones de confiança— i també vaig tenir diverses reunions amb gent de l’equip de Laporta. Sempre que algú m’ha demanat opinió la dic sense problemes. Dins de la direcció del club hi ha gent que aprecio molt i, per tant, no sóc imparcial i intentaré que els hi vagi bé. Fins a data d’avui, puc dir que tinc bona relació amb en Jan. No em consulta res, ja que té el seu equip, però sí.

Potser fins i tot se’l troba aquí a baix al Cafè Europa…
Sí [Riu]. A vegades esmorzem aquí a baix i ens veiem.

“Em van oferir formar part de la candidatura de Toni Freixa però les nostres diferències ideològiques són irreconciliables”.

Toni Freixa no li va consultar?
No. Indirectament em van oferir formar part del projecte, però mantinc diferències ideològiques irreconciliables amb en Toni, tot i que crec que al barcelonisme no aporta res la ‘canya’ que li perpetren. Però és que estem a punts molt separats, quant a la concepció de club.

Ha comentat que, en un moment com aquest, Joan Laporta era l’adequat. És així?
Doncs no, doncs no. Jo creia que en Víctor Font tenia un millor pla estratègic, però la cosa anava de dies. Durant el primer mes o dos mesos de legislatura s’havien de renegociar moltes coses a curt termini. També creia que en Jan, amb l’experiència prèvia, tindria una capacitat de resolució ràpida de certs temes. Volíem que Messi es quedés i semblava que la garantia era la relació familiar de Laporta amb Messi; almenys per tenir-lo un parell d’anys abans per a donar l’alternativa a aquests ‘Golden Boys’ que pugen amb tanta força. També enteníem que venia amb gent que ja havia estat a l’anterior etapa —com en Josep Ignasi Macià o l’Elena Fort— i que, per tant, tenien un background. Al final, decantar-se per Laporta era dir que necessitaves una solució avui, però la preparació de l’equip de Font és boníssima i amb un pla estratègic que ha anat capitalitzant el mateix Laporta a l’àmbit esportiu. Això que es veu com una guerra d’interessos és el millor que li pot passar al Barça, agafar talent i capitalitzar-lo; i deixar-nos ja de si ‘fontismes’ o ‘laportismes’. El club necessita una solució global.

Al final, ‘fontisme’ i el ‘laportisme’ es toquen i els dos s’alimenten del ‘cruyffisme’. No sabem què hagués passat si en Víctor hagués guanyat, però sí sabem que el soci es va decantar pel que ja coneixia, i això ens passa molt. Ha sigut la millor opció? El temps ho dirà. De moment, anem malament. Com a equip directiu Font tenia un super-equip preparadíssim. Laporta tenia l’experiència, les ganes i la determinació. Això també conta; quan vas a debatre sobre el model estratègic has de creure-hi amb l’ànima. No pots semblar un matemàtic explicant el teu model, ja que el Barça és seny, però també cor, i per això Font s’hauria d’haver assessorat més i haver oblidat de tenir-ho tot tan controlat.

“Sempre separo el mandat de Sandro Rosell i el de Josep Maria Bartomeu. Qui no ho faci menteix”.

Com valora Marc Ciria la gestió econòmica de Josep Maria Bartomeu? I l’esportiva?
Em guanyo moltes crítiques per això, però en contra del que pensa molta gent, sempre separo el mandat de Sandro Rosell i el de Josep Maria Bartomeu. Qui no ho faci menteix. Durant tres anys, el Barça va reduir el deute a 200 milions d’euros, però el president Rosell —amb Antoni Rossich de director general— va cometre quatre errors estratègics greus fora de l’àmbit financer: La gestió de l’acció de responsabilitat reformulant uns comptes des d’un anàlisi fictici, la gestió amb Pep Guardiola, el fitxatge de Neymar —digues el que t’ha costat sense cap por, perquè les teves finances ho aguantaran—, i deixar a Josep Maria Bartomeu al capdavant del club. Des del meu punt de vista, aquestes quatre errades determinen un mandat en el qual es redueix el deute, es fitxa a un jugador estratègic i es guanyen Lligues i Champions.

En l’àmbit personal, conec a Josep Maria Bartomeu perquè en el 2010, quan guanya Sandro Rosell, es fan uns avals per a poder entrar i jo treballava en una entitat financera on els vam fer aquests avals. Per tant, vaig tenir relació Bartomeu i no em sembla una mala persona, ni que volgués enfonsar el club. Segurament, en un segon pla en pot aportar valor, però em sembla un mal gestor i no pot liderar mai com a president del Barça. Li va faltar personalitat i no es pot assessorar pitjor; un president que es tanca amb ell mateix i amb un parell d’assessors que ho controlen tot acabaran cometent males decisions. Aquestes decisions van ser: “Vull guanyar la Champions com sigui, fitxaré a qui calgui, deixaré content als jugadors amb el tema salarial, puc endeutar-me perquè els ingressos no pararan de pujar, etc”. Això és imprudència financera, negligència econòmica i acabar fent ‘Bartogates’ fruit de la teva pròpia por a que et critiquin. Tot plegat fa que siguis, amb diferència, el pitjor president de la història del Barça.

Ha parlat de Sandro Rosell, que es va presentar en unes eleccions en les quals també participaven Agustí Benedito, Marc Ingla i Jaume Ferrer. Pel que diu, era l’adequat per assumir el càrrec?
Jo vaig estar molt vincular a Jaume Ferrer, em cau molt bé i li tinc molt de ‘carinyo’. Si voleu que us digui la veritat, en aquell moment les coses anaven com un ‘tiro’; ho guanyàvem tot amb Pep d’entrenador i vivíem en un somni. Per tant, Jaume Ferrer —el candidat més continuista— era la meva opció personal. Tots sabem que van haver-hi molt inputs de l’última etapa de Laporta: La seva vinculació amb la política, el tema de la despesa… i van anar molt a per en Jan i el que significava. Per aquest motiu, en Jaume va quedar absolutament ofegat per l’últim tram, ja que els darrers dos anys de Laporta són molt millorables en l’àmbit institucional. Per això, tornem al pèndol, ja que la gent volia tornar a l’àmbit més analític i de gestió eficient, fet pel qual Rosell no té rival. A més, Rosell tenia a gent molt bona: El director general va instaurar l’austeritat en el dia a dia del club i es van eixugar 200 milions de deute guanyant-ho tot; però les quatre ‘cagades’ insalvables. A més, no pots entrar i demandar la junta sortint per una reformulació d’un balanç; has d’entrar i mirar de mantenir a Guardiola el màxim d’anys possibles i no pensar que és fruit de Laporta. Has de capitalitzar-ho, aprofitar el talent i emportar-te’l al teu bàndol i tirar 10 anys.

Va ser error de Laporta no definir un successor com podria haver estat Ferran Soriano?
Al final, en Ferran dimiteix al 2008 amb la roda de directius que dimiteixen i enmig d’una moció de censura amb la qual Laporta gairebé ha de marxar. Aleshores, el que ens trobem són uns directius de molta confiança, però segurament, sense les actituds ni aptituds per ser nou president del Barça. Presenten a l’Alfons Godall, que no en vol saber res i, per tant, en Jaume Ferrer és el no escollit per en Jan i no es fa bé la transició. Si et fixes, és típic de les legislatures i també ha passat amb Rousaud, que era l’escollit per substituir a Bartomeu i ha acabat dient que el mateix Bartomeu ha posat la mà a la caixa. Internament, es creen unes guerres i, en part, entenc que en Jan es vulgui blindar-se i tenir un equip de màxima confiança, ja que el punyal te’l pot clavar el teu vicepresident. Per això, ve escaldat de que el van poder trair, salva la moció i després ve el millor Barça de la història.

Parles de les guerres internes. Tothom coneix els bàndols ben diferenciats (cruyffistes, nunyistes, clústeres, laportistes, fontistes…). A quin se sent més còmode?
Jo al bàndol del Barça [Riu]. Al final, dels anomenats ‘nunyistes’ és on estic més allunyat ideològicament però hi tinc moltíssims amics. Tu parles amb executius del club actuals i et diuen que Núñez va ser un gran president. Què vull dir amb això? Doncs que a qualsevol bàndol pots trobar gent que vulgui construir. Els pitjor, que els pots trobar a qualsevol dels bàndols, són els més talibans i que creuen que la seva idea és l’única que pot sortir endavant. Núñez, per exemple, va ser un gran gestor de club però no va saber internacionalitzar el Barça ni aportar valor diferencial, vam estar a la cua del Madrid durant tots aquells anys i no vam ser capaços de ser descarats com a club; però pareix Cruyff —que el fitxa Núñez— i és un transgressor absolut. Si us fixeu, tot acaba a l’àmbit esportiu: Apareix Cruyff, apareix Rijkaard, apareix Guardiola… Per això, els millors gestors de club han estat els que han tingut una idea ‘cruyffista’ i han deixat que la part esportiva caminés sola. En el moment en el què la directiva vol entrar a la part esportiva ‘el joguet se’n va a la merda’. Una de les grans virtuts d’en Jan és que posa una muralla xinesa entre l’àmbit esportiu i l’executiu.

Tornant als bàndols, crec que la part de Font té talent. Pel que fa als ‘nunyistes’, crec que estimen el Barça i que hi ha talent. I què puc dir jo del ‘laportisme’; em costa molt criticar coses de l’equip de Laporta. S’equivocarà o no, però és el president més valent, però el problema és quan la valentia passa a ser temeritat.

“A partir del segon exercici, la reponsabilitat és de la nova junta independentment de l’herència rebuda”.

Quan es podrà començar a valorar Laporta, sense tenir en compte l’herència rebuda del mandat de Josep Maria Bartomeu?
Al tancament d’aquest exercici. Ell va tancar l’anterior per l’herència que havia rebut i ha tingut tot un exercici econòmic comptable. En l’àmbit esportiu ha estat nefast: el nostre principal rival guanya tots els títols importants. Crec que s’ha de mirar el Madrid, ja que et retroalimentes amb el teu principal rival i el que faci va en referència al que tu fas, ja que el mires d’igual a igual. Nosaltres hem quedat fora d’Europa molt ràpid i hem aspirat només al segon lloc a la Lliga quan hauríem de lluitar per guanyar aquestes competicions. I, en l’àmbit econòmic, es determinarà el 30 de juny amb els números que es presentin. Per tant, a un president se li pot donar el marge de quan entra, però a partir del segon exercici, la responsabilitat és de la nova junta. Independentment que l’herència rebuda sigui duríssima, la responsabilitat és seva.

Parlem ara de possibles solucions a la situació econòmica que viu el club. Què li sembla l’opció CVC?
Em sembla el finançament més car de la història del Barça. Els 270 milions de CVC es recuperen en dotze anys i de l’any dotze a l’any cinquanta es generen beneficis per a CVC, o sigui, diners que el Barça deixa d’ingressar. No és un préstec, perquè s’està parlant d’unes expectatives d’ingressos, com són els drets televisius, que es van renovant cada cinc anys. El que s’ha de dir, però, és que això no és del tot cert ja que no hi ha un ingrés més estable que els drets televisius. Per tant, aconseguir els diners a curt termini ens costa el finançament més car de la història del Barça, així que no pot ser mai una bona opció. La derivada d’això és que, a més, vendre o cedir drets per cinquanta anys és el mateix. No podem fer demagògia per això. Estem venent patrimoni del club per cinquanta anys a un preu absolutament desmesurat. Estem aconseguint liquiditat a un preu caríssim.

El Barça celebrarà una assemblea per aprovar la venda del 49% de BLM i cedir fins a un 25% dels drets televisius. Com ho veu com a soci i també com a expert en economia?
Vam estar a l’Assemblea per vendre Barça Studios, estava pressupostat vendre el 49% per 500 milions i no ha sortit perquè Barça Studios, a sota, no té res de valor avui en dia. S’ha de desenvolupar tot el seu valor. Què té valor avui al club? El merchandising i els drets televisius. És l’únic que té un valor financer al mercat. El tema del CVC és molt fàcil: com que no has pogut negociar ni una coma de l’acord que s’ha tancat amb la resta de club, rebré 270 milions d’euros amb un préstec. Com que és un préstec tou no hauré de pagar interessos, sinó que deixaré de percebre ingressos per valor d’un 10,8% dels drets televisius. Si el Barça cobra 150 milions d’euros, per fer-ho rodó, deixaria de rebre 15 milions d’euros a favor del fons d’inversió. Llavors, com que CVC no em permet passar de préstec a venda, busco un segon actor, ja sigui Goldman Sachs o una altra empresa, que em permeti vendre un 10% per uns 270 milions més a un termini més curt (que seran trenta-cinc anys enlloc de cinquanta, tampoc seran cinc). Això sí que m’ho puc vendre i, com que tinc un pressupost de 120 milions negatius, amb un préstec no ho soluciono. En canvi, si li foto en vena 270 milions, passo a tenir un benefici de 150 milions d’euros en aquest exercici. I he de netejar 500 milions de pèrdues. El que fa el Barça és agafar 270 de préstec de CVC, agafar el préstec de Goldman Sachs però està deixant de percebre 30 milions a l’any, que són els 15 de CVC i 15 a Goldman Sachs. 15 milions d’euros en trenta anys són 1.500 milions d’euros (repeteixo que no sé la xifra exacta). Ens està costant moltíssims diners tenir liquiditat avui. Tants que els fons d’inversió ja han recuperat la inversió en dotze anys i dels dotze als cinquanta és benefici. 

Pel que fa al BLM, el 49% pot arribar a valer 300 milions d’euros. El Barça factura 60 milions d’euros per BLM, que és el que li cedia a la participada i li pujava els ingressos al club perquè els destinés al seu dia a dia. El 50% d’aquests beneficis van a Fanatics. Molt millor l’opció de BLM que els drets televisius. Aquests tios són uns cracks generant ingressos. Per tant, si jo venc el 49% però de 60 milions l’empresa passa a facturar-ne 120, jo en realitat tinc els 60 milions pel 50% i he cobrat 300 per avançat. Si jo faig una associació amb algú de primer nivell per multiplicar els ingressos, endavant. Però, per què venc? Cedeix els drets, no els venguis. Venem perquè hem de reduir els 500 milions de pèrdues. Perquè, per molt que es suspengués l’article 67 dels estatuts del club sobre l’endeutament, el que no s’ha suspès és que l’actual directiva té una responsabilitat patrimonial durant el seu mandat. En cinc anys han de netejar 500 milions de pèrdues. Per tant, hauré de vendre el pal de la bandera per poder netejar-les, ja que ara mateix aixecar la persiana del club significa perdre diners. Cada dia el Barça ingressa menys que les obligacions que té. Per tant, venem per netejar pèrdues perquè no som capaços de fer-ho amb el nostre negoci ordinari i cedim els drets a CVC perquè no ens ha tocat ni una cosa del primer acord que van negociar. Així doncs, rebrem els 270 més els 270 més els 300, que no es tancarà abans del 30 de juny segur. 540 milions en total, 270 els puc imputar a balanç abans del trenta de juny, el que significa 150 milions de benefici i salvo l’any. I, per altra banda, ens entren 300 milions com a ingrés directe que em salven el següent exercici i hauré netejat uns altres 200-250 milions. Per tant, hauré netejat totes les pèrdues acumulades en el mandat però tindré menys patrimoni perquè l’hauré venut o l’hauré cedit. 

I, a llarg termini, com poden afectar aquestes operacions?
Doncs si són 150 a l’any durant 30 anys, tot això ho perdo. El Barça deixarà de percebre 100 milions d’euros a l’any amb les dues operacions. És més d’un 10% del pressupost d’ingressos, que ronda els 700 milions. Almenys vull que em presentin un pla financer en el qual Fanatics doblarà la facturació, no tindrà impacte en el meu balanç i serà un benefici pel club, ja que aquest 20% de drets audiovisuals els he perdut per sempre.

“Què ens diferencia de les S.A. si estem venent patrimoni?”

Com veu la figura de Goldman Sachs? Seria un error tenir deute amb una única entitat financera?
Us ho heu mirat bé, eh (riu). Al final, mai és bo tenir el mateix proveïdor a qui li dec diners i qui està controlant la meva facturació. Per tant, és jutge i part. És a la banda d’ingressos i a la banda de deute. Jo sempre he estat en contra que un únic proveïdor financer m’aixequi el finançament de l’Espai Barça. Jo tinc una marca molt potent, que és el Barça, he de tenir el talent suficient per agafar el pastís de l’Espai Barça i buscar diferents proveïdor financers repartint tiquets de 200 milions de finançament a diferents entitats. Podria ser un crèdit sindicat o alguna cosa semblant. Amb deu entitats a 100 milions d’euros per entitat, qui té el control de l’operació? El Barça. Perquè si no et puc pagar, demà aniré a parlar amb tu, són només 100 milions. Goldman Sachs no és qui posa els diners, sinó que busca els finançadors. Darrere de Goldman Sachs hi hauran diverses institucions financeres però ell és l’encarregat de fer que es tornin aquests diners i, per això, cobra comissions d’aquestes entitats que tenen la liquiditat per entrar a projectes. Per tant, Goldman Sachs tindrà uns condicionats d’efecte immediat perquè el Barça tingui limitat el seu poder de gestió del club i cobrar quan hagi de cobrar. I que tingui els ingressos dels drets televisius com es firmin i directament. Crec que aquí ens hem equivocat. És un concepte de criteri molt bàsic: no serà millor diversificar el teu risc en diferents entitats i tu sempre negociar com a gestor des del punt de vista que ningú tingui el poder suficient per dir-te el que has de fer? Conceptualment jo crec que ho veu tothom. Si tu deus 100 euros a deu persones i no els pagues s’enfadaran, però si en deus 1.000 a una, tindràs un problema. I, si a sobre et diu que controlarà la teva nòmina quan t’arribi per saber quina part pots utilitzar per pagar la hipoteca o quina part has de tornar-li, estem parlant d’un controller financer i de la gestió del dia a dia del club. Jo sempre he estat partidari de diversificar els proveïdors financers i crec que aquí hem fallat.

Creu que el Barça es pot arribar a convertir en una S.A.?
Sempre em trobaràs enfrontat a això, ja que no crec que sigui un problema de model de propietat, sinó de model de gestió. El que hem de fer és enfortir el model de propietat i la participació del soci en les decisions estratègiques del club, que tampoc estem millorant. Fem assemblees telemàtiques però no s’està creant debat; no s’està donant tota la informació que el soci necessita amb el temps oportú; no s’està fent una metodologia del procés perquè si un soci no pot assistir a una assemblea, hi hagi un substitut. Per tant, les assemblees han de tenir el poder que els propis estatuts del club li concedeixen i no s’està aplicant. L’assemblea no ha de ser un enemic de la directiva, ha de ser un acompanyant i s’han de crear complicitats. És un òrgan sobirà del club de control sobre les decisions que es prenen.

El segon tema és: Què ens diferencia de les S.A. si estem venent patrimoni com a solució? Encobertament, estem donant poder a tercers com ara bancs o fons d’inversió que, a poc a poc, s’apoderen del club. Això és privatitzar el club. No ens equivoquem. Per la situació que viu el club “aceptaremos pulpo como animal de compañía”, però això no pot ser la manera de gestionar el club.

Si està en contra d’aquesta venda d’actius del Barça, quines opcions té Laporta per fer reflotar el vaixell?
Ara, cap més. Però, abans, hem fet tots els esforços suficients amb la rebaixa salarial que necessitàvem? Hem fet una auditoria laboral no esportiva perquè som el club amb més treballadors directes o indirectes però estem sobrepassats? Hem aplicat els ERE que havíem d’aplicar a la plantilla esportiva perquè era inviable el club? Hem aprofitat totes les palanques que l’administració ens donava per reduir despesa? Hem tingut el talent suficient per crear nous ingressos? Hem desenvolupat eines per tenir nous ingressos aquest any? Tenim nous ingressos que no són els de sempre (Matchday, merchandising, patrocinador oficial)? Hem fet dues coses molt bé: el préstec de refinançament de 600 milions d’euros a l’1,9% d’interès a tretze anys amb tres anys de carència i l’acord amb Spotify perquè és un acord estratègic. Però podríem haver fet més. I ser més exigents no és anar en contra de la directiva. És plantejar-nos si podríem haver reduït més la despesa, i la meva resposta és “estic segur que sí”. Podíem haver anat a buscar altres ingressos que no fossin les fonts d’ingressos que ja tenim? La meva resposta és “crec que sí”, i el mercat t’ho està demostrant. Estem a inicis de juny i hem de vendre el que faci falta, perquè haurem de competir, haurem de salvar l’any econòmic i hem de tenir una certa estabilitat institucional. Hem de deixar treballar aquesta directiva però també hem de ser exigents. Si el recurs és vendre, això ho fa el meu fill de nou anys. El club ha de ser viable i sostenible per ell mateix, hem de guanyar diners amb el negoci ordinari del club. I això necessita molta audàcia, molta determinació i molt talent a les dues bandes. Austeritat a la banda de la despesa i imaginació i audàcia a la banda dels ingressos. Per tant, a cinc minuts del final del partit no puc remuntar un 0-4. Aquest exercici d’autocrítica també el demano a la direcció del club, perquè possiblement no ho hem fet.

“Gràcies a Déu, em guanyo molt bé la vida i vull mantenir-me així. Però clar, a qui no li faria il·lusió ser president del Barça?”.

Hem començat parlant sobre qui és Marc Ciria i acabarem parlant sobre qui serà. Marc Ciria serà algun dia candidat a la presidència del Barça?
Marc Ciria estima molt el Barça, tant que a casa li diuen de tot. M’he promès mai no cobrar del club, mai tenir una remuneració del Barça i mai ser executiu, sinó ajudar des de la part directiva perquè, gràcies a Déu, em guanyo molt bé la vida i vull mantenir-me així. Però clar, a qui no li faria il·lusió ser president del Barça? Però mai seré una oposició descarnada que intenti aixecar la pell per tenir la seva oportunitat. I si hi ha un projecte en el futur el qual jo no he de liderar però m’agrada i em convenç, no dubtaré en posar tot el que calgui. Però no em veureu mai en una oposició que pugui afectar el club encara que no estigui d’acord amb certes decisions, el que faré serà exposar-les i demanar exigència. La vida és molt llarga, sempre que em demana opinió algú se la dono, crec que el Barça no és d’uns quants, és de tots els que som socis i, evidentment, tinc quaranta-tres anys i m’agrada i m’apassiona el fet de poder aportar valor el fet. M’apassiona només pensar-ho encara que els antecedents són dolentíssims. Mireu com acaben els presidents. Si no acaben a la presó, ho fan amb problemes jurídics o guanyant sentències a l’Audiència per no anar contra el seu patrimoni. Per tant, ficar-se en això és estar una mica grillat.