eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    El mal absolut

    Un dels comptes de twitter més inquietants, i alhora més necessaris de seguir és “Faces of Auschwitz (@FacesAuschwitz), una recopilació de fotografies i petites dades biogràfiques de deportats que van ser exterminats als camps. El més valuós d’aquesta iniciativa, lligada al museu d’aquest camp d’extermini és posar rostres, amb noms i cognoms, amb històries personals estroncades, el que podria resultar una freda estadística dels milions d’assassinats que es van produir durant aquella fosca etapa d’alineament mental col·lectiu europeu anomenat feixisme. Desfilen mirades de persones, bona part de les quals amb fotografies antigues anteriors a la seva deportació d’infants, homes, dones, amb les seves vides i inquietuds, esperances i temors, que van ser massacrades de la manera més infame per la responsabilitat d’haver nascut jueves, gitanes o de l’ètnia, la nacionalitat o la ideologia “equivocada”. Morts gratuïtes i cruels. Víctimes d’una maquinària de la mort que Europa va esforçar-se a oblidar durant els primers anys de postguerra, i que avui es tendeix a tornar a ignorar o banalitzar.

    Perquè, efectivament, la fascinació que podríem sentir alguns per aquest negre episodi històric, la curiositat que ens genera assistir a la conversió de persones aparentment normals en veritables monstres, avui es transforma en una mena d’admiració creixent entre bona part de l’opinió pública europea, milions de joves irats, amarats de ferotge individualisme i anòmia moral i uns quants milers d’oportunistes sense escrúpols. Potser, perquè en el fons, el feixisme mai no va marxar del tot (de fet, Espanya és una constatació clara de com segueix adherit com un paràsit intractable a les institucions més repressives). I, tanmateix, es miri com es miri, si hi ha alguna expressió que pugui sintetitzar l’esperit d’aquest corpus ideològic amb la seva praxi política és el de “mal absolut”.

    Com a historiador, em resulta encara desconcertant el fet que durant un període central del segle XX, el feixisme italià, el nazisme alemany, el franquisme espanyol poguessin arribar a cometre crims sistemàtics del que resulten ideologies de la maldat. En el cas espanyol, a més, amb un plus d’impunitat i protecció constitucional. Com a historiador, també, sé reconèixer en aquesta febre col·lectiva un moviment reaccionari, que com explicita l’adjectiu, va sorgir com a reacció a la idea il·lustrada d’igualtat. Enfront de la igualtat de drets polítics, independentment de l’origen, la procedència o el gènere; enfront de la igualtat econòmica, promoguda pel moviment obrer; enfront de la igualtat de les nacions i contra l’imperialisme, com perseguia els moviments d’alliberament nacional. Enfront de tot plegat es va aixecar una ideologia que promovia la desigualtat des de la brutalitat i el bestialisme: la supremacia d’una raça respecte a una altra; la supremacia d’unes elits sobre la ciutadania; la supremacia d’una nació sobre les altres. El feixisme és el dret a oprimir, el dret a esclavitzar, el dret a humiliar. Representa tot el contrari al que es pot entendre des de la concepció il·lustrada, racionalista, o fins i tot de la moral cristiana que teòricament hauria d’atenuar la tendència salvatge d’occident. En qualsevol cas, no pot existir civilització sense una moral que garanteixi el dret a la llibertat, a la igualtat, a la solidaritat, missatge que tant serveix per al republicanisme com per la teologia cristiana.

    En aquest sentit, quan assistim a les declaracions dels partits de l’ampli espectre de la dreta espanyola, sobre la necessitat d’oprimir el català, d’aplicar permanentment el 155, d’empresonar la dissidència, de considerar la immersió com una mena d’apartheid, de qüestionar els drets a les dones, de justificar manades de violadors si aquests duen uniforme amb rojigualda, d’aquest culte a la força que amara de bilis aquests grups de joves que minimitzen el feixisme (o el reivindiquen en un país on fer la salutació nazi és àmpliament normalitzat), quan s’inclou en programes electorals privar de drets a l’autonomia de catalans, quan es fa un assetjament jurídic a la dissidència, quan es discriminen minories nacionals, quan se salten totes les normes del dret i la decència per empresonar qui no pensa com tu, quan la gent s’ha d’exiliar per protegir-se de la repressió, quan es menysprea dia sí, dia també, fent de la política un espectacle, això és feixisme. I, malgrat que ja comença a haver-hi força joves que, com fa cent anys, reten culte a la força i menyspreen la cultura, la intel·ligència i la dignitat humana, això és, ras i curt, el mal absolut.

    Malauradament, les esquerres, amb l’onada postmoderna que va acompanyar la festa rave i la ressaca posterior de maig de 1968 ha contribuït indirectament a aquesta situació. El relativisme moral promogut per una esquerra de postureig ha estat corresponsable de la situació. Si l’esquerra ha inoculat en la consciència col·lectiva que no existeix el bé o el mal, que tot és relatiu, i que la tolerància és una facilitat que s’atorga a qui vol destruir la convivència i enfonsar-nos en la fosca barbàrie (i sovint l’estètica viking i la banalització dels videojocs també hi contribueixen) és impossible distingir el bé i el mal. I em sap greu, i sé que molts em titllaran de conservador maniqueu. No. Simplement sóc un historiador que sap perfectament que el mal absolut existeix, i que l’únic tractament possible és combatre’l directament. En aquest sentit, en Jaïr Domínguez, el còmic més seriós del nostre país ja va explicar que l’única manera de combatre el feixisme és amb cops de puny a la boca. Malauradament, la història li dona la raó.

    - Publicitat -

    La passivitat i la transigència amb aquells que consideren que, per naturalesa, tenen més drets que els altres, és un suïcidi col·lectiu. El tema és extremadament greu perquè ens prenguem seriosament l’amenaça. Només cal mirar-se, de tant en tant, els rostres d’aquelles persones que, apareixent a “Faces of Auschwitz”, ens recorden que no podem restar indiferents davant del mal en forma d’idees, que fàcilment degeneren en accions.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca