eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Alacant, cruïlla de cruïlles: Quina situació viu el valencianisme en Alacant?

    Si en la primera part vaig fer un recorregut pel valencianisme polític a Alacant, ara em centraré en com la població alacantina percep eixe valencianisme. Per dur-lo a terme he parlat amb gent que està relacionada directament o indirecta amb la valencianitat de la nostra ciutat. Gent del món de la cultura, de l’activisme lingüístic, l’associacionisme i la política; des d’ERPV a Demòcrates Valencians, passant per Compromís

    És molt evident que el valencianisme no és una ideologia majoritària en Alacant. Més bé al contrari; parlem d’una ciutat i unes comarques, les del Sud, on sols un 3.2% de les persones es senten únicament valencianes, quan l’espanyolisme representa el 60%. I una dada, el vot a Vox a Alacant, i en general a l’Alacantí, voreja el 20%. 

    Alacant, que ja patia una avançada substitució lingüística, isqué del franquisme castellanitzada i desarrelada, incapaç de valorar-se en positiu ni d’exercir el control polític i econòmic sobre la província que encapçala, explica Aquil·les Rubio. No obstant això, la pèrdua d’identitat d’Alacant és un fenomen més ample i profund que el de la pèrdua de la llengua. Representa també el de la pèrdua de bona part del bagatge cultural i de les tradicions, del coneixement de la història pròpia.

    La destrucció del patrimoni arquitectònic, devorat per l’especulació, afavoreix eixe desarrelament, ja que els alacantins no poden fixar la seua identitat ni la seua història en espais o edificis físics

    La destrucció del patrimoni arquitectònic, devorat per l’especulació, afavoreix eixe desarrelament, ja que els alacantins no poden fixar la seua identitat ni la seua història en espais o edificis físics. Durant anys s’ha produït una imposició silenciosa de l’acastellanament, de la història de Castella que ha desplaçat la nostra història i els nostres costums. Aquest procés es pot percebre en la semiòtica de la ciutat, en la castellanització dels seus noms. Noves nomenclatures que tracten d’associar-la a la història espanyola oblidant la valenciana, tal com apunta José Maria Copete.

    Manuel Alcaraz opina que no hem perdut identitat valenciana perquè mai no l’hem tinguda. Alacant se sap valenciana, però té la seua manera de ser valenciana, diferent de la importada des de l’Horta de València. Unes senyes d’identitat amb què no s’ha arribat a connectar, aclareix. De fet, la simbologia i la terminologia del nacionalisme resulta llunyana a molts valencians. Més encara quan es tracta de propostes i discursos derrotats de fa molt temps.

    Alacant, i en general el sud, no ha participat en la construcció del valencianisme. Des del Cap i casal hi ha una ignorància extrema del que passa més enllà de l’Horta. Aquesta manca de realisme del valencianisme i de no entendre Alacant, ni el sud en general, és causada pel poc interés que el valencianisme ha tingut en el migjorn valencià. Esta situació ha permés que molts es refugien en un alacantinisme que rebutja València.

    Un país allargassat i orogràficament complex no ajuda a reforçar una identitat valenciana

    - Publicitat -

    Ser un país allargassat i amb una complexa orografia, no ajuda a fer que ens coneguem entre els valencians. I, clar, si no ens coneixem entre nosaltres no podem construir una identitat valenciana. Poc ajuda la predominant visió radial d’Espanya i la seua intenció de trencar les relacions entre el País Valencià i Catalunya, relegant a l’oblit infraestructures com el Corredor Mediterrani. No fa tant que van desaparèixer els peatges de l’AP-7 que gravaven el viatge cap al nord del País Valencià, mentre es podia anar a Madrid gratuïtament en una de les primeres autovies de l’Estat, pensada per arribar a les costes del migjorn valencià els turistes de la Meseta.

    Els diferents governs potencien l’AVE, de tal manera que a un alacantí li és més fàcil anar a Madrid que a València. Cal preguntar-se, però, què passa amb els ferrocarrils de rodalies. Per què no s’atenen les demandes d’una millor comunicació ferroviària entre Alacant, l’aeroport de l’Altet, Elx i més enllà? O les combinacions amb els autobusos. Xixona, Busot, Aigües de Busot, la Torre de les Maçanes, no estan plenament integrades en la xarxa de transports metropolitans dins de l’Alacantí. 

    Als diaris falta una visió de país, i es tracta d’una manera similar la política valenciana i l’espanyola en general

    Les comarques del sud estan separades entre sí també per la fragmentació dels mitjans de comunicació, que tenen un gran pes provincial. Els millors exemples estan en el diari Información a Alacant, el Mediterráneo a Castelló i el Levante i Las Provincias a València. Diaris on falta una visió més de país i on es tracta d’una manera similar la política valenciana i l’espanyola en general. Això tampoc no ajuda al coneixement entre sí dels valencians del nord i els del sud. Només alguns mitjans digitals intenten atansar el país sencer als seus lectors.

    La immensa majoria dels mitjans de comunicació consumits al País Valencià passen pel sedàs de Madrid, no hi ha una òptica pròpia valenciana. Altrament, les redaccions d’aquestos mitjans en el País Valencià cada vegada estan més esquelètiques. Hui disposem de la incipient ràdiotelevisió d’À Punt que encara lluita per consolidar-se. La Reciprocitat dels mitjans radiotelevisius ajudaria a normalitzar l’oferta de continguts en la nostra llengua i a generar un cert ecosistema comunicatiu. Només algunes publicacions com Nosaltres la Veu, Revista Saó o Revista Mirall País Valencià tenen el País Valencià com a centre dels seus reportatges, o els Països Catalans, com fa El Temps.

    Seu de Compromís Alacant, vandalitzada per sectors ultres espanyolistes.

    S’ha generat un sentiment localista fortament espanyolitzat que les elits polítiques han contribuït a construir

    S’ha generat un sentiment localista fortament espanyolitzat que les elits polítiques, des de l’ajuntament, la Diputació, les cambres de comerç, les associacions empresarials… Totes elles han contribuït a construir-lo. Alacant, que va créixer  gràcies a la seua Horta i el seu port, s’ha devorat a sí mateixa en mans d’unes elits que s’han dedicat a l’especulació econòmica i s’acontentaven amb ser capital de província, la qual cosa li permet tindre delegacions del govern central i de la Generalitat, o la Diputació… Controlant així la política, l’economia i la cultura.

    I d’ací venen les reticències amb València. Si antigament fou la competència econòmica entre els seus ports ara, amb el règim autonòmic, Alacant perdé la interlocució directa amb Madrid i això es considerà un greuge que vehiculà el “València ens roba”. Aquil·les Rubio fa notar que Alacant es presenta com a víctima del centralisme de València, però mai del de Madrid, quan aquest últim l’afecta molt més a nivell econòmic i polític. 

    Un valencianisme assumit a partir de les institucions que no ha generat identitat. Unes institucions i una llengua vistes com a imposicions

    La valencianitat s’ha assumit en gran manera a través de les institucions del País Valencià: la Generalitat, les Corts, les lleis o les eleccions autonòmiques. Aquestes han generat un sentiment de pertinença política, però no han generat una identitat valenciana. Tothom té més o menys clar que som valencians, fins i tot al Baix Segura. La dreta i la ultradreta accepten aquesta valencianitat institucional, política i geogràfica, però rebutgen una identitat valenciana: rebutgen la valencianitat identitària. 

    No diuen que Alacant no siga una ciutat valenciana, tot i que actuen com si no ho fora, saben que Alacant és una de les parts més febles de la cadena. A més, la “valencianització” des de les institucions es percep sovint com imposada des d’uns organismes que es veuen llunyans i als quals s’oposen al crit de “llibertat”, i això que el ciutadà té una interacció molt més directa amb la Generalitat que no amb la Diputació, malgrat que no s’adonen.

    Costa que la Generalitat s’implique amb Alacant i això que parlem d’una àrea metropolitana que engloba poblacions com Elx, Alacant, Crevillent, Elda… Molt potent econòmicament i demogràfica, i que representa un terç de la població dels valencians. Quan tens una sensació d’abandonament és molt complicat crear valencianitat al sud. Malgrat la Generalitat intenta atansar-se al sud i ha potenciat la seua presència amb el pla Vega Renace, determinats discursos, com el de la bicapitalitat, s’haurien de modular perquè, com diu Natxo Bellido, les paraules no s’acompanyen amb els fets i generen frustració. Paga la pena posar l’èmfasi en demostrar que els pressupostos de la Generalitat són proporcionals a la població, malgrat que l’opinió pública pense el contrari.

    La joventut accepta la situació i contempla la política des de la distància i no veuen en el valencianisme una solució als seus problemes 

    Un tret que comparteixen totes les entitats valencianistes d’Alacant és que els seus integrants acostumen a passar dels quaranta anys. Com superar els límits generacionals? Resposta complicada: la valencianitat no és una prioritat per als jóvens. José Maria Copete creu que la joventut accepta la situació i contempla la política des de la distància i no veuen en el valencianisme una solució als seus problemes. Pep Otero opina que el procés català ha fet que molts jóvens vegen el valencianisme com una amenaça a l’statu quo, i, fins i tot, s’hagen mogut cap al costat contrari, que és el nacionalisme espanyol. Potser Compromís és el partit que aplega més gent jove en les seues estructures de partit, molt per damunt d’altres partits. 

    Natxo Bellido, portaveu de Compromís Alacant, opina que el valencianisme s’ha d’adequar al jovent, no al revés. Marinela García creu que el que els joves ja tenen prou problemes com per a demanar-los una nova lluita. El que necessiten és motivació i il·lusió, veure la llengua prestigiada i això pot vindre de l’esport, la cultura, la música i l’oci en valencià, o de l’esport. No parlem de més quantitat d’oferta, sinó de qualitat, apunta Manuel Lillo, i per a poder dur això a terme cal finançament. Els jóvens han de saber que tenen el seu espai i han de sentir-se protagonistes. Àlvar López considera un gran pas l’acord de la Corporació Valenciana dels Mitjans de Comunicació amb el Consell Valencià de la Joventut per tindre en compte l’opinió dels joves quan ixen als mitjans de comunicació.

    Han participat

    El meu agraïment a tots els que han fet possible aquest article contestant el meu qüestionari o entrevistant-nos: Àlvar López de Medina González, President Consell de la Joventut d’Alacant. Aquil·les Rúbio i Villalvilla, Casal Popular El Tio Cuc. Gràcia Jiménez Tirado, professora i escriptora. Ismael Vicedo Madrazo, La Cívica – Escola Valenciana. José Juan Otero Lozano, Demòcrates Valencians per Alacant. Jose Maria Copete Fernández, Decidim. Manuel Alcaraz Ramos, IdPV. Manuel Lillo i Usechi, Periodista. Marinela Garcia Sempere, ACPV. Mikel Forcada Zubizarreta, ERPV. Natxo Bellido Suay, Compromís.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca