eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Millor Waterloo que Madrid

    Gabriel Rufián podria ser un dels personatges dels acudits de l’enyorat Joan Capri: “El temps passa, l’enginy se’n va,… i tanmateix, ell es queda!”. Al principi, aquest polític metropolità va sorprendre pel seu estil càustic i la imatge de fill d’immigrants que optava clarament per viure la catalanitat sense complexos. Algunes de les seves intervencions públiques sobtaven (i indignaven) a Madrid perquè no es corresponia amb la caricatura jimenezlosantista tan llargament dissenyada per construir el relat dels catalans com a burgesos impenitents, mentre dibuixaven els castellanoparlants com a proletaris explotats als quals se’ls imposava el català. Tot plegat, no massa diferent del que ja, a inicis del segle XX, i enviat directament pel ministre de governació i els serveis secrets, plantejava Alejandro Lerroux, un dels personatges més lamentables de la història d’Espanya, i que és reencarnat, una vegada i altra, des de les clavegueres de l’Estat, i des de tot l’espectre polític.

    Tanmateix, aquest estil quevedista del diputat d’ERC ha acabat com a un arma de doble tall, passant d’atacar els enemics del país (l’establishment postfranquista de l’ecosistema madrileny) a castigar els aliats naturals amb qui potencialment construir un front unit (el papus convergent que tant caracteritzava l’esquerra marxista catalana d’obediència espanyola). En termes personals, ha acabat fent una evolució desconcertant, en què ha passat de representar una amenaça per a la monarquia a una mena de “ximple útil” destinat a descosir un independentisme que és fort perquè és variat i transversal, d’esquerra i dreta, de totes les classes i condicions. En termes polítics, podríem pensar que, com a tantes altres joves promeses, se li ha passat l’arròs. I, finalment, sembla que els mitjans ja només s’hi fixen en ell quan deixa anar algun estirabot. El de demanar a Jaume Asens, probablement un dels polítics més honestos que mai he conegut, que deixi d’anar tant a Waterloo, forma part de cert hooliganisme instal·lat entre una part d’ERC que contempla Junts per Catalunya com a arxienemic, mentre que els seus aliats desitjats -excompanys de fatigues del l’històric tripartit– els deixen amb el cul enlaire a la mínima ocasió. La darrera, amb el tema de la llei de l’audiovisual, el mateix dia que Rufián, criat al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet deixava anar la seva provocació contra el diputat dels Comuns i prestigiós advocat.

    Certament, valdria la pena pensar en Rufián com a símptoma. Figura destacada de Súmate, aquesta entitat valenta que expressava la catalanitat com a projecte inclusiu que entenia la independència com una fórmula de trencament amb l’espanyolitat franquista hegemònica, i representada per una monarquia esperpèntica, a mesura que l’independentisme s’ha enganxat a les institucions s’ha anat convertit en un conjunt de partits i grupuscles paranoics que veuen en les mobilitzacions espontànies dels independentistes com a rivals i enemics. I que veuen en els enemics declarats (i ho són perquè els insulten, els difamen, els espien, els persegueixen i reprimeixen) com a potencials aliats. Veuen en un cínic i oportunista Pedro Sánchez com a garant de les esquerres (un examen aprofundit de les polítiques engegades pel PSOE no suporten la “prueba del algodón”), i li perdonen totes les humiliacions al país que els infringeixen els dies parells i les difamacions, els senars. Serials “culebronaires” com el tema de l’aeroport i molt especialment els Jocs Olímpics d’hivern (on ja Lambán deixa clar quina és la intenció fonamental de preparar una operació especulativa en format olímpic), acaben de complementar un panorama fonamentat a tractar de desmoralitzar la majoria independentista (i l’independentisme, excessivament emocional, hi sol caure de quatre potes).

    En qualsevol cas, resulta ben significatiu assenyalar Waterloo, que com podem veure, representa el principal maldecap de la diplomàcia espanyola i de la imatge exterior definitivament malmesa d’un estat de deriva otomana, com a element que inquieta. No és la primera vegada. Tothom comença a ser conscient que ERC sembla més pendent d’assolir l’hegemonia entre el catalanisme convenientment innocu i  esterilitzat i de neutralitzar qualsevol cosa que soni a rupturista. L’acció de govern post-2017 ha consistit, ras i curt, en preservar un espai institucional cada vegada més desdibuixat i inofensiu, i a fer tot el possible d’anestesiar l’independentisme. La seva insistència en una taula de negociació que ha mostrat la seva inoperància des del minut zero n’és un clar exponent.

    Per la banda de l’independentisme aliè als partits, hi ha també molt a censurar. En els darrers anys, i a còpia de frustració, i des de la plataforma de les xarxes socials, està patint un excés de malenconia eixorca, un ressentiment nihilista que no porta massa enlloc. Ja sé que la paciència és una condició necessària, malgrat que exasperant quan passen llargs períodes sense bones notícies. En qualsevol cas, som davant d’una cursa de resistència. I com en tota prova esportiva d’aquestes característiques, la fortalesa mental és tant o més important com la força física. Waterloo molesta, perquè fa mal. El Consell de la República no avança tan ràpidament ni decidida com fora desitjable. Tanmateix, un cop comprovada la impossibilitat objectiva de millorar l’autogovern en un moment de regressió democràtica i d’hostilitat generalitzada contra el país, l’única alternativa consisteix a desgastar Espanya. A còpia de construcció d’estructures paral·leles, a còpia de mobilitzacions, a còpia d’atacar els fonaments del règim postfranquista espanyol encarnat en aquest borbonisme esperpèntic i dictatorial. A còpia de fer servir energies com les de Rufián per desgastar els veritables enemics de la democràcia, que no són ni Asens, ni Puigdemont, sinó qui ens espia, ens ataca, qui ens voldria fer desaparèixer. En aquest sentit, senyor Rufián, és obvi que tenim l’obligació moral de desgastar Espanya. I això es fa millor al carrer que a la taula de negociació; millor a a Waterloo que a Madrid.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca