La repetició de la història

La temporada posterior al trauma de Berna’61, el Barça tampoc va guanyar res. I poc pensaven els contemporanis que aquell seria el pròleg a catorze anys sense una Lliga. Per molt que les experiències quedin escrites a la història com lliçó per al futur, el culer estereotipat continua aferrat al present absolut. Una llàstima. Paga la pena repassar breument els fets d’aquells temps. La construcció del Camp Nou amb un pressupost quadruplicat i sospites de corrupció, sumat a una sensacional i caríssima plantilla envellida, va provocar la tempesta perfecta després de la patacada a la primera final de la Copa d’Europa. Amb la derrota a Suïssa, l’equip i el club es van ensorrar com un castell de cartes. A banda de l’adeu de mites com Kubala o Ramallets, els dos candidats a la presidència, Fuset i Llaudet, van perpetrar la pitjor decisió esportiva mai vista, encara avui insuperable. Com Helenio Herrera havia tocat el dos cap a l’Inter i coneixia perfectament la situació ruïnosa del club, va convèncer el seu president, el milionari Moratti, que fitxés el gran Luisito Suárez per una barbaritat, 25 milions de pessetes.

Suárez havia de ser el líder de l’equip en l’interregne entre Kubala i Cruyff. I va cobrir un munt d’anys, però comandant l’Inter i la Sampdoria. Pocs saben que Llaudet, ja president, es va gastar vint milions d’aquella fortuna de traspàs en rejovenir la plantilla i fitxar quinze futbolistes. De tots ells, només el comodí Julio César Benítez triomfaria plenament. La resta, tret d’excepcions, va fracassar amb estrèpit. Alguns jovencells com Pereda, Zaldúa o Zaballa generarien cert relleu, sense arribar al nivell d’exigència formidable en el rendiment que generava en el barcelonisme la irrefutable hegemonia del Reial Madrid, ja erigit en club-estat, que diríem ara. A l’histriònic Enric Llaudet li va tocar menjar-se els gripaus col·leccionats per la discutible ègida del falangista Miró-Sans, l’home que va ensulsiar el Barça malgrat enlairar el Camp Nou i que avui encara té dedicat un monòlit d’homenatge a la porta de tribuna. Res com tenir qualsevol règim a favor per gaudir de bona premsa.

Llaudet va fer mans i mànigues enmig d’aquell naufragi absolut. Li va tocar dissoldre algunes seccions preeminents com la de bàsquet i posar uns quants milions de la seva butxaca per tapar forats, mentre el personal culer només exigia les victòries que no arribaven. Després de Berna, van cremar el primer entrenador, l’exporter Lluís Miró, incapaç de traure rendiment de les ‘vaques sagrades’ que havien quedat al vestidor. Per aquells que no creuen en els cicles, aquesta va dedicada: Per substituir Miró, Llaudet va faltar a la seva paraula imposant Kubala que es fes càrrec de l’equip. El mite hongarès s’havia retirat a contracor, víctima de les 18 lesions greus que va patir en onze anys de servei a la causa, i el club va acceptar el seu desig de convertir-se en director de l’escola de futbol, la proto-Masia de l’època. Però el dèficit també va tancar l’acadèmia i Kubala es va veure obligat a dirigir els seus excompanys. Òbviament, tampoc redreçaria el rumb i quan va implorar que el deixessin tornar a sentir-se futbolista, recuperat parcialment el seu físic malgrat tenir ja 35 anys, Llaudet s’hi va negar. Ofès, humiliat pel seu propi club, Kubala va decidir fitxar per l’Espanyol sota un argument irrefutable, no moure la família de la seva estimada Barcelona. La premsa i el club van presentar aquesta reaparició de curt com una traïció que riu-te’n de la protagonitzada per Figo. No imagineu el mal que causava veure’l a Sarrià.

Amb urgències històriques, sense un ral, orfes de projecte i neguitosos per impedir el regnat del Madrid, el Barça va acumular un reguitzell de disgustos durant la dècada dels 60. De tant en tant queia una Copa o una de Fires, però allò era un rosegó de pa que no acontentava tan famolenca afició. Ha passat ja el primer any sense Messi, amb el club en fallida. Laporta ha declarat que vol redreçar la nau en el mínim temps possible. Val més així i millor que encerti, malgrat que el record del passat creixi com amenaça. Cal salvar les diferències, però al final resultarà que, certament, la història tendeix a repetir-se. Avui, només pensar en una reedició d’aquella travessa del desert fa venir calfreds. Potser sí que hi ha pressa, molta pressa en redreçar el rumb. Cada dia compta.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca