Classisme verd

Quan em documentava per a la meva tesi doctoral sobre l’individualisme llibertari, un corrent menor de l’anarquisme català, em vaig topar amb un fet curiós. La història és farcida de paradoxes, i, entre els meus anarquistes del primer terç del segle XX, partidaris i practicants del naturisme, del nudisme, d’aprendre llengües artificials com les versions simplificades de l’esperanto o de flirtejar amb la teosofia, em vaig trobar una important presència de préstecs de publicacions alemanyes del que anomenaven “Lliure Cultura” o Freikörperkultur”. Si bé durant la dècada de 1930 publicacions barcelonines com la santsenca Iniciales o la valenciana Estudios exhibien cossos nus a les seves portades com a mostra gràfica de la seva identitat, també apareixien fotografies de nudistes alemanys en una activitat que, a principis de la dècada de 1930, comptava, es calcula, amb prop de mig milió de practicants. El nudisme, en el món anarquista, era minoritari, encara que posseïa un component clarament provocador i rupturista. Les pràctiques nudistes (que comptaven, per posar un exemple, amb un important centre a Gavà anomenat El Partenó) tenia com a finalitat implícita fer una esmena a la totalitat del conservadorisme catòlic que impregnava la majoria de la societat catalana coetània, una mena de provocació contra el poder moral desmesurat de l’església, encara que també una prova de força contra els convencionalismes que també condicionaven el conservadorisme moral dels propis anarquistes.

Ara bé, en aquesta mena d’intercanvi produït entre anarquistes i Freikörperkultur, on a banda de cert culte al cos, també apareixien pràctiques aleshores exòtiques, avui força normalitzades, com ara el vegetarianisme i alguns rituals esotèrics, no sempre s’explica que bona part d’aquest nudisme germànic, als antípodes de les concepcions llibertàries dels catalans, va acabar confluint amb el nazisme. Precisament, el culte al cos i l’esoterisme flirtejaven amb aquesta idea de puresa racial àriai, sobretot, eugenèsia (que també compartien uns quants anarquistes catalans). En altres paraules, que els banys de sol, l’obsessió per una alimentació sana i certa espiritualitat laica podien implicar caure en el forat negre del totalitarisme, com va acabar passant. I aquest és un exemple clàssic d’aquests en què l’infern és empedrat de bones intencions, i sovint les ideologies molt innovadores poden derivar per camins insospitats.

Amb l’ecologisme passa quelcom de semblant. Ja sé que puc actuar aquí d’aixafaguitarres, tanmateix, i si fem una mínima anàlisi històrica en base a fets provats, a mesura que s’han anat desclassificant documents, queda cada vegada més clar que l’epicentre de l’ecologisme europeu, una Alemanya occidental que esdevenia front calent de la guerra freda, a cavall entre les dècades de 1970 i 1980 hi va haver molta maniobra política i dels serveis secrets comunistes que van infiltrar-se entre els grups de benintencionats activistes post-68. En una disputa per l’hegemonia mundial, la idea de potenciar moviments antinuclears a la rereguarda d’occident tenia molt de sentit, com també ho era propiciar un pacifisme anti-OTAN contrari a la instal·lació de míssils nuclears a Europa (per cert, servidor de vostès també va participar en la seva joventut de manifestacions d’aquestes característiques). La idea és d’una lògica esclafant. A l’URSS l’interessava desestabilitzar el seu oponent a còpia de moviments socials i ecològics que impedissin la creació de centrals nuclears per a ús civil o ús militar i d’agitació social generalitzada. Ara bé, des de la banda occidental, l’actuació no va ser menys contundent. L’operació Gladio, és a dir, les maniobres dels serveis d’espionatge nord-americans i europeus, també es van infiltrar en els moviments socials europeus i nord-americans per descafeïnar l’esquerra post-68. Apostar per protegir les balenes, lluitar contra la pluja àcida o combatre el fum de les fàbriques podia servir també per dividir una esquerra que tradicionalment, alineada amb els principis marxistes, tenia com a objectiu principal un equilibri de rendes i un millor repartiment de la riquesa i el treball. En altres paraules, el món capitalista també va utilitzar l’ecologisme com a una eina per atomitzar les esquerres i així acabar imposant el seu model de neoliberalisme desregulat del Consens de Washington.

Mesures com les que es proposa des de l’Ajuntament de Barcelona, d’imposar un impost de 4€ per circular en vehicle particular per la ciutat no es conceben sense aquest paper de l’ecologisme actual com el del ximple útil. La idea que qualsevol de nosaltres hagi de pagar 4€ al dia per entrar, sortir o circular pel cap i casal, malgrat es faci en nom de les bones intencions de reduir les emissions, acaba tenint un paper d’infern econòmic discriminatori per al 80-90% de catalans que no poden permetre’s adquirir un Tesla. Anem a fer un simple exercici de simulació perquè ho pugui entendre tothom.  Imaginem una mestra substituta que, resident a qualsevol barri barceloní, va fent classes allà on la contractin, i per a la qual, el transport públic és una pura entelèquia o un increment de la seva jornada de 8-10 hores setmanals en desplaçaments. Aquesta mestra, amb un salari net de 1.500 € mensuals que s’ha hagut d’endeutar per adquirir un vehicle de baixes emissions (el seu SEAT diesel de fa quinze anys ja té prohibida l’entrada i s’ha hagut de comprar el cotxe més barat del mercat paga mensualment 300 €). Com que la política de l’Ajuntament ha consistit a evitar poder aparcar el cotxe al carrer, paga un pàrquing 100 € més. La benzina i altres despeses impliquen una mitjana de 120 € més. En total, per poder treballar, la mestra ha de pagar 520 €. Si, a sobre li fan pagar pels 25 dies que haurà d’agafar el cotxe a raó de 4 € diaris, això , això ja puja a 620 € mensuals, pràcticament la meitat del que cobra. 

Evidentment, el seguidor emprenyat de la Greta Thumberg parlarà de la necessitat de salvar el planeta, i que per damunt del benestar dels treballadors hi ha el deure sagrat de no contaminar per salvar les balenes o ser sostenibles (per cert, que el terme “sostenible” és una mena de mantra del nou capitalisme, que no para d’aparèixer en les mateixes agendes governamentals que no parlen mai de reduir les desigualtats). Es parlarà dels morts per la contaminació, de la mala salut, o de mil i una històries que converteix en sospitós a qualsevol que discrepi de les grans causes de la humanitat. Potser ja no són tan expressius quan, en base a la pròpia ciència, s’entén que Barcelona és una ciutat que es contamina fàcilment a causa d’una orografia difícil, amb una mitja lluna de muntanyes que encerclen la ciutat enfront del mar, i que en èpoques determinades d’escassa pluja o vent, fa que s’acumuli aire enrarit, com ja passava en èpoques preindustrials. També a Venècia hi ha molta gent que pateix malalties reumatoides a causa d’estar construïda damunt d’una llacuna. Tampoc no es protesta massa davant del fet que les desenes de megacreuers són focus de contaminació. O tampoc s’explica que la principal causa que redueix l’esperança de vida a la ciutat és la pobresa, quan és obvi que l’esperança de vida dels habitants de Torre Baró (per cert, una de les àrees menys contaminades i amb menor circulació) és d’11 anys menys que a Pedralbes (Ajuntament de Barcelona: 2015).

- Publicitat -

Sembla que la gran solució a la contaminació és privar a les rendes baixes i mitjanes del dret a vehicle privat, perquè es veu que per ser ecològic, més val ser ric. Potser no se’ns acut que, a tall d’exemple, si volem disminuir l’ús del vehicle privat es podrien fer coses més eficients com ara reduir la jornada laboral a tres o quatre dies setmanals. Tanmateix, sembla que estem abonats a un ecologisme de postureig on alguns famosos poden alliçonar-nos sobre la importància del descreixement després d’arribar en limusina o en jet privat. En altres paraules, la proposta de l’Ajuntament de Barcelona (externalitzada en una mena de plataforma fantasma) no deixa de ser el classisme de tota la vida amb tons verds. 

La dura i la crua realitat és que, com ja hem vist a França amb l’episodi de les armilles grogues, la gent potser acabarà en mans d’una ultradreta que sap perfectament que el vehicle privat no deixa de tenir un sentit de llibertat i independència que determinades filosofies esotèriques, en nom de l’espiritualitat, o del paradís ajornat sine die acaben prometent sense dissimular que les mesures proposades impliquen empedrar de fantàstics eslògans el camí de l’infern.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca