L’esport és perdre

Arribada l’hora del gran examen europeu, no es pot situar l’escenari de valoració sense l’obvietat prèvia, el pensament que dona sentit a tot el muntatge. Ningú, tampoc el Barça, guanya títols per submissió de l’adversari, pel nom, pel pes de la samarreta. L’esport significa perdre, normalment; l’excepció es diu victòria. Màxim et trobes moralment pressionat per lluitar fins al darrer minut i després, qui millor competeixi s’acostuma a emportar el premi. A banda, clar, que els altres també mereixen respecte. El més normal, sortir derrotat, com ha passat amb el bàsquet, ara que tothom ha esmolat les eines per demanar caps, recordar la quantia del pressupost o exigir el que és impossible exigir. La paraula fracàs, prou exemples en vivim sovint, s’empra amb una lleugeresa formidable sota el mandat de tribunals dignes de la Inquisició que només voldrien acumular èxit rere èxit. Doncs no. Per tant, ja resoldran els entesos, que el mateix club manté uns quants a nòmina, quins han de ser els canvis, les renovacions o el manteniment de confiança als actuals tècnics o jugadors, pensant en territori de la cistella. La resta del mullader, que tothom hi digui la seva, no pot resultar més prescindible.

Amb les dones ja són figues d’un altre paner, malgrat els paral·lelismes puntuals del moment. Seguim astorats, meravellats de comprovar el formidable lligam emocional que aquest equip ha aconseguit teixir no ja amb la parròquia culer, sinó directament amb el conjunt social en un curt, increïble per mínim, espai de temps. Però tampoc guanyes per creure-t’ho i caure en el pecat d’un lleuger atac d’eufòria, d’excessiu convenciment d’anar a Torí pel tràmit de recollir la Copa i córrer cap a les rues preparades. L’antítesi de la imprescindible humilitat consisteix en la supèrbia de creure’t que serà bufar i fer ampolles. Encara menys quan davant se’t presenta l’equip hegemònic, guanyador de set Champions i amb més hores de vol que una flota d’avions. Seria més injust personalitzar aquí l’assenyalament, la crítica, creure que qualsevol pot posar traves a una fantàstica història de superació. Tampoc convenen les solucions de pa sucat amb oli, com la previsible que parlarà del físic superior de les franceses o el sector que tot ho soluciona amb un impossible talonari. L’Olympique continua regnant al continent i el Barça haurà de recuperar la modèstia per fer un altre pas endavant, com el de fa tres anys a Budapest. No sempre pots vèncer, indiscutible certesa de l’esport. També en aquest cas, que els responsables corregeixin segons el diagnòstic a realitzar, l’únic que de veritat cal exigir del club i dels seus responsables, se suposa que situats entre l’elit de l’ofici.

I els afegitons de la setmana. Déu n’hi do el paper d’estrassa del Reial Madrid i el seu enorme entorn en el fitxatge frustrat de Mbappé. El futbolista i els seus consellers han utilitzat l’equip blanc per acabar decidint el que més els hi convenia. Sobretot, per la seva butxaca. I després del ridícul, la creació del relat a conveniència, obligat per les circumstàncies. No pot ser que el totpoderós Madrid, màxim representant i ambaixador esportiu d’una idea sublimada de les Espanyes, hagi estat avergonyit, ridiculitzat. Al cap i a la fi, un equip-estat s’ha imposat a l’altre, ara que tan de moda està aquest concepte.

Finalment, el primer equip blaugrana. Ara com ara i abans es destapi la capsa de Pandora dels cent mil rumors d’improbables fitxatges, aferrem-nos a l’únic clau roent possible, a l’únic que implica certa dosi d’optimisme: Fa mesos ningú no esperava acabar segon i els vaticinis eren directament catastrofistes. Que serveixi de momentani consol. Demà, ja en parlarem, però ara és el que hi ha, el got mig ple per no reconèixer que s’ha tornat a la casella de sortida, un cop dissipat l’efecte Xavi. Aquest Barça ha perdut l’ànima i li toca recuperar identitat. També en aquest cas, com si fos fàcil, com si t’ho haguessin de regalar per ser qui ets. Hauran de fer molt bé la feinada de reconstrucció per tornar a recordar mínimament un equip potent, presentable, digne del club.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca