El que és polític és personal

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

A la sèrie Mrs. America, inspirada en la lluita per la Proposta d’esmena sobre la igualtat de drets (entre homes i dones) de la Constitució dels Estats Units el 1972, les activistes es barallen. Durant la campanya el grup feminista s’escindeix quan la candidata que proposen a la presidència, negra, s’adona que les companyes de militància només la volien per fer un cop d’efecte, no perquè realment volguessin la seva companya negra de candidata ni molt menys de presidenta. També dubten amb incloure les dones lesbianes a la seva lluita, perquè la majoria de dones no volien desviar-se del que les preocupava: el dret al divorci, a l’avortament. Temien que si ampliaven la proposta fins a abarcar també les inquietuds de les dones negres i les lesbianes -garantir, per exemple, el matrimoni lèsbic, o plantejar discriminació positiva per compensar els greuges del biaix racista-, el Parlament els tombaria la proposta. A l’altre bàndol femení, les conservadores liderades per Phyllis Schlafly feien lobby per una societat de mestresses de casa, religió, lluita contra l’avortament i gais a l’armari. Schlafly, interpretada a Mrs.America per una versió fantàstica de la January Jones, va morir al peu de canó el 2016, i la sèrie planteja bé l’ambició i la complexitat del personatge. Les conservadores com Schlafly són incòmodes com l’esclau orgullós de ser-ho, perquè són l’esglaó més alt d’entre les ‘oprimides’ i a més opten per insistir en la rigidesa del sexe/gènere, les dones a la cuina, les armes contra la URSS. Les protagonistes de Mrs. America són dones contra dones per definir el món que els havia de venir. Des dels anys setanta, autores com l’estatunidenca bell hooks van començar a escriure sobre la necessitat d’un feminisme interseccional, que comprengués les particularitats de cada opressió específica.

Vagis on vagis, de Suècia fins a Uganda, s’escriu i es predica contra el mateix. El patriarcat, el supremacisme blanc, el colonialisme, l’imperialisme (americà, encara, perquè el rus o el xinès encara no l’hem posat en perspectiva), el racisme, la discriminació contra totes les persones que s’identifiquen d’alguna manera (la que sigui, realment) amb el col·lectiu LGTBIQA, el feminisme que com que no pot abolir el gènere mira d’abolir el sexe. Busco en va una perspectiva que em sorprengui, que parteixi menys de les mateixes caselles i la mateixa escala de les injustícies i del subjecte revolucionari, que sembla ser que cada cop ha de ser més minoritari i anti normatiu per tenir alguna credibilitat moral. Entenc l’argument, i hi estic d’acord, en general. Però la radicalitat d’esquerres és arreu la mateixa, i diuen el mateix els negres que els blancs, els heterosexuals que els homosexuals o de gènere no normatiu, amb l’única diferència que alguns fingeixen creure-s’ho i a d’altres els hi va la vida. Si una part considerable de la gent de tot arreu estigués tan deconstruïda el món ja hauria de ser un oasi de pau i justícia. Però fins a quin punt ens creiem el que prediquem?

Les lluites que funcionen, i per funcionar vull dir que deixen un pòsit en qui se les fa seves, tenen a veure amb el suport mutu sobre el terreny. Un amic meu m’explicava com un conegut seu es resistia a acudir a la PAH un cop resolt el problema d’habitatge que tenia la seva família. Podria haver estat solidari, però no li vagava de ser-ho. En la mateixa línia,, per més que jo, dona cis blanca de classe mitjana hetetrosexual vulgui empatitzar amb el cap i amb el cor en la mateixa lluita de les persones que pateixen i no són com jo, l’empatia i la solidaritat sempre té límits. O s’esvaeix o es transforma en paternalisme, però em temo que no fem distinció entre la teoria i la pràctic. Per això som a l’era de l’activisme banal i d’una solidaritat etèria i escassa, perquè és més important que sembli que et solidaritzes amb causes que solidaritzar-te una mica seriosament amb causes concretes. I les causes no es busquen, te les trobes.

L’interès, posem per cas, per acabar amb ‘l’heteronormativitat’ o el ‘binarisme’ és molt superior per a les persones homosexuals, transexuals o no binàries que per la resta, i això explica l’escissió brutal al feminisme d’avui. La comunitat LGTBIQA i el feminisme tenen alguna cosa a veure, l’enemic comú que és el patriarcat, però no el vivim igual. Les prioritats d’uns i altres són diferents per més que insistim en fingir el contrari. Per la majoria de nosaltres, el binarisme home/dona és un focus d’opressió només indirecte i vague. Potser creiem que per ser dones patim més discriminació, o que com a homes sentim que estem obligats a ser forts fins i tot quan no podem ser-ho, però no se’ns acut deixar de ser home o dona per a defugir les restriccions del gènere. Ser cis (el contrari de ser persona trans) és això, i d’això n’hi ha qui en diu privilegi. Només és un privilegi, ésclar, en el pla comparatiu: respecte la gent trans.

No puc lluitar pels drets de les dones negres com ho farà una negra, perquè mai m’importarà tant com a una dona negra mateixa. Perquè és la dona negra qui viu situacions de racisme (més o menys subtil en funció de l’interlocutor) a diari. No em pot importar igual (no fingiré que m’importa igual, perquè seria mentir) la lluita de les dones trans que la violència obstètrica o la mort de dones en el part, excepte si la dona trans en qüestió és amiga meva, en el pla del terreny personal de l’amistat. Em solidaritzo més amb les dones que es moren de part perquè estic més a prop de morir de part (improbable, per sort) que no pas de rebre discriminacions pel fet de ser trans. El motiu és senzill: no soc trans i no ho seré mai. Això no vol dir que no respecti les vides trans, ni que em sembli una lluita irrellevant, ni que sigui incapaç de solidaritzar-m’hi, al contrari; la lluita interseccional és necessària, perquè la diversitat és imperant i el que defensem políticament és un reflex de qui som. Vinc a dir que el que és polític en primer lloc és personal. Que m’agradin les crispetes és personal i no és polític, però el meu catalanisme és polític i també és personal -és polític perquè és personal. No tot el que fem i volem a la vida és polític, però en canvi la biografia ens polititza, i pot fer-ho en direccions oposades, com bell hooks o com Phily Schlafly . De fet les seves opinions estan polaritzades perquè cadascuna es prioritzava a si mateixa, amb la diferència que Schlafly ho feia des del privilegi que podia esfondrar-se i hooks tot el contrari.

És noble i és bona senyal que hi hagi unes idees més o menys compartides a escala universal sobre quines són les grans injustícies que patim i que inflingim els humans. Però no hem de perdre de vista que la solidaritat real parteix de les problemàtiques compartides, i que admetre que això sempre és així per a tothom seria una manera de començar a entendre’ns i explicar la veritat, que és molt més important que fingir preocupació -però sempre ens n’oblidem. El perill d’això és que acabem per no voler dir res, que volem abarcar tant la injustícia en totes les vessants que finalment no ens solidaritzem amb res. No es pot sentir solidaritat real per gaires causes que no tinguin res a veure amb la pròpia vida. Es pot estar a favor de moltes causes en el pla abstracte, però no es pot ser activista de totes: la mera pretensió és absurda. No només costa empatitzar o adonar-se de les problemàtiques d’altri des del privilegi sinó que cada col·lectiu oprimit es preocupa en primer lloc de si mateix i en segona, tercera o quarta instància, de la resta (si és que la resta el preocupa el més mínim). L’egosime interseccional, en definitiva, existeix igual que les lluites interseccionals, i és igual de lògic que les interseccions. És lògic perquè l’empatia té uns límits, per qüestions de supervivència. Dir això no hauria de contradir les teories interseccionals, només hauria de servir per aterrar-les i aterrar-nos.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca