eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    El centenari de Les Corts

    ‘Qui perd els orígens, perd la identitat’. En justa coherència, gaudim el centenari del camp de Les Corts que es celebra just avui, dia de la seva inauguració, tapada des de l’any 92 per la primera Copa d’Europa a Wembley. En la curta vida del primer coliseu que el Futbol Club Barcelona va gaudir en propietat, el país va travessar dues dictadures, una guerra civil, una crua i genocida postguerra i un sospir efímer de cinc anys anomenat II República, l’únic espai democràtic viscut entre tants trasbalsos autoritaris, típics del segle XX. En paral·lel, la transformació de la capital catalana des dels temps del pistolerisme a l’explosió de les classes mitjanes, de 1922 a 1957, va resultar també absolutament radical. 

    Fent un repàs lineal i a velocitat supersònica, el sempre visionari Joan Gamper es va convèncer que els nous temps, la consolidació de la jornada de vuit hores i l’assaig de Nadal del 1921 contra l’Sparta de Praga a Montjuïc esperonaven que s’emboliqués la manta al cap amb un projecte embogit: La creació del primer camp del Barça en propietat, al barri de Les Corts. Gamper va avançar un milió de pessetes de la seva butxaca, una fortuna en aquells temps, per tal d’adquirir els terrenys de Can Ribot i Can Guerra, dedicats a diversos conreus. L’endemà d’anar a cal notari a formalitzar la compra, va iniciar els treballs de construcció, francament rudimentaris, per a enlairar una catedral amb capacitat per a 24.000 espectadores. En tres mesos havia acabat, tot i que el gol de baix era encara un terraplè dissimulat a les retocades fotos, també acolorides per fer l’efecte que Les Corts disposava d’una gespa que no arribaria fins 1926, en plena presidència d’Arcadi Balaguer, el controlador situat pel règim de Primo de Rivera.

    Des de 1919, amb l’arribada de Samitier i Zamora a l’equip, el Barça vivia l’anomenada Edat d’Or, una dècada dels 20 d’augmentat exponencial entre l’afició culer motivada per un equip farcit de figures casolanes, properes, estimadíssimes com Sancho, La Bruixa Piera, La Vella Torralba, Vinyals, Sagi, Carulla, Mas, Planas, Walter, Coma, Galicia, Vicenç Martínez, Plattkó, Gràcia i alguns altres. Molts d’ells protagonitzaren l’episodi de la xiulada a la Marxa Reial, el juny del 1925, que provocà el tancament del club durant sis mesos, la suspensió de tota activitat i l’exili de Gamper. Cap jugador, però, abandonaria l’equip mentre durà el càstig. 

    Després d’endur-se vuit campionats catalans en deu anys, també van assolir la primera  Lliga. Amb l’adveniment de la República, aquest meravellós equip havia envellit sense relleu (els hi sona la melodia?) i el públic preferia el bullici dels mítings a seguir un Barça en davallada. Fins que arribà Josep Suñol i revifà l’onze a base de promeses casolanes com Escolà, Raich, Vantolrà o Balmanya. Amb l’esclat de la guerra civil, Les Corts va patir dos intents de confiscació. L’inicial, a mans de la CNT-FAI, evitat d’urgència gràcies a la formació d’un comitè d’empleats amb figures senyeres com Rossend Calvet o Àngel Mur pare, i la final, la dels triomfadors, que els falangistes volien perpetrar sense sortir-se amb la seva.

    I després de la guerra, la reconstrucció, prèvia depuració i marcatge estret del nou règim, poc disposat a permetre que allò continués essent el ‘cau de separatistes’ d’anys enrere. En canvi, es va convertir en l’últim aixopluc de la identitat arrabassada, pràcticament el darrer santuari on podies parlar la llengua pròpia en públic sense temor a represàlies. En anys de braç en alt i humiliacions continues com l’11-1 de Copa a Chamartín, risc de descens a Segona l’any 1942 i el primer ídol personificat en Mariano Martín, el davanter centre tanc, com es deia en el llenguatge bèl·lic d’aquell futbol. Després arribaria César, El Pelucas, l’estimat líder de postguerra, mentre Samitier i Enrique Fernández dirigien èxits des de la banqueta. En sec, enmig d’un fenomen social irrepetible i mai vist, aterra Lázsló Kubala amb el naixement dels cinquanta i el Barça estrena l’era moderna gràcies a ell. A Les Corts no s’hi cabia, malgrat les successives ampliacions. L’aforament oficial era de 48.000 persones, però fàcilment hi entraven milers més. Gràcies als avenços en transport, venien de comarques i de tot arreu a veure el fenomen hongarès, estendard de les Cinc Copes, rebudes al país com la primera gran alegria popular després de tants anys a les fosques morals. 

    - Publicitat -

    Anys d’allaus humans constants a les graderies, amb resultat de morts, fins i tot, com en aquell derbi ‘de les tovalloles’ contra un Espanyol líder. Intervenció del poder central per evitar l’hegemonia del Barça amb la tupinada del cas Di Stéfano i darrers anys d’existència, un cop adquirits els terrenys de tota la vida per a la construcció del Camp Nou, situats entre la Maternitat i el cementiri. La gernació de 40.000 persones que col·locà la primera pedra de Les Corts s’amplià encara més per la il·lusió que despertava la novetat, una ensarronada milionària que enfonsà l’economia del club (torna a sonar la música?) i provocà la llarga travessa del desert dels anys 60, la dels catorze anys sense una Lliga. 

    Un camp entranyable de tribuna única al món, sense columnes. Una afició que rebia en cada fons al gran Ramallets cridant-li ‘Antoniu, Antoniu’ en català pre-normatiu. Una processó de gent que no havia aconseguit entrar al partit i gaudia l’atmosfera de les graderies des de fora escoltant els transistors, caminant els noranta minuts donant tombs al perímetre del camp, com si peregrinessin a La Meca. Era el gran espectacle d’aquella Barcelona, la imbatible atracció d’anar a Les Corts ‘a veure l’ambient’, en frase d’època. Quedar en l’emblemàtic pi de Travessera, encara supervivent avui, mitja hora abans per buscar un bon lloc dempeus a la graderia i trobar-te centenars, milers de culers que havien tingut la mateixa pensada i no veien l’amic, el parent, el soci amb carnet extra. El bon havà, res de fàries, per ‘subornar’ innocentment al porter de torn fins aconseguir que el nen entrés sense tiquet. Nens que igual s’afaitaven, però tira i avall. Marcador Simultáneo Dardo. La cridòria. El públic, tan a sobre, assegut on podia, fregant les línies de calç. Fotos del gran Català-Roca on es certifica que els espectadors s’hi jugaven el físic. 

    Tants detalls, tantes peculiaritats diverses, tant de barcelonisme, tanta història per rescatar i transmetre a les noves generacions, tant d’orgull i resistència. Les Corts fa cent anys i queden ben pocs supervivents, gent que pugui dir, ben eixerida, que ells hi eren. Al temple de la fe, de la resistència, de l’esperança, de la tossuderia perseverant. A la catedral laica dels catalans amants del futbol. Mentre hi hagi algú que mantingui consciència llegida o transmesa d’aquells temps, existeix l’obligació moral de traslladar el llegat. El Camp Nou dels primers anys, massa fred per a la parròquia, acostumada com estaven al caliu i veure sortir els equips al camp des de la pròpia tribuna durant força anys, a sentir les vacil·lades de Gustau Biosca al ‘Cabezón’ Kubala abans de saltar al rectangle de joc. I amb el trasllat, la mort anunciada, el declivi terrible. El Barça no tenia un ral per mantenir dos estadis alhora i malgrat hi entrenés de vegades el primer equip, juguessin el filial Condal o el juvenil, es fessin altres espectacles esportius, allò va anar degenerant en espera de la requalificació dels terrenys que mai no arribava. L’Espanyol el va voler comprar, però el president Llaudet s’hi va negar malgrat l’estat de fallida. Qüestió d’orgull, malgrat Les Corts fos en els anys previs a la demolició un terrible cau de rates i misèria.

    Al final, nou anys després de la clausura oficial, ja el 1966, el terreny entre Numància i Vallespir, amb Travessera de Les Corts presidint, es va vendre a una immobiliària per 226 milions de pessetes. El barcelonisme va creure debades que trauria el ventre de penes, però no: Durant vint anys, el club va rebre un taló anual de pagament fraccionat i ja amb Núñez a la presidència va percebre l’últim. L’última etapa va sortir malament, però aleshores el camp de Les Corts ja era història curulla de moments, d’anècdotes d’un temps, d’un país i uns colors que no volien destenyir. En efecte, tot queda escrit a la història. El que convé, però, és aprendre-la i aplicar les seves incomptables lliçons.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca