Fa poc més d’un any d’un nou govern que ja sembla vell. En política, les eleccions serveixen per conformar nous equips que, a nivell teòric, haurien de mostrar iniciativa política, programar bateries de mesures concretes, elaborar lleis relativament ambicioses i mostrar impuls a l’hora de dur a terme alguns projectes continguts al programa electoral. Tanmateix, amb unes eleccions decidides per tribunals espanyols, primer apartant de manera il·legítima presidents i candidats; després obligant a fer unes eleccions en plena pandèmia, el clima del Consell Executiu deu semblar a la fredor i contenció d’un tanatori. En qualsevol cas, el soroll, les conspiracions, ganivetades per l’esquena, el joc brut propis de la política, que normalment té lloc discretament entre bastidors, les podem contemplar en plena llum del dia, i les observem amb resignació desmenjada, com qui segueix  en directe un Tiktok d’espectacularitat banal.

És cert que la política catalana és una mena de termomix de trinxa carreres polítiques a velocitats quàntiques. És cert que la impunitat del feixisme que posseeix diabòlicament l’aparell d’un Estat anomenat Espanya ens ha immunitzat davant la possibilitat de l’escàndol. És cert que sospitem que els partits independentistes deuen estar anant a teràpia d’amagatotis (qui sap si els atén la literària psicòloga argentina del Born, el personatge que aspira a succeir el desaparegut Pepe Carvalho). És cert que la CUP sembla passar la crisi dels 40, quan se suposa que l’edat i les responsabilitats generen una mena de xoc a càmera lenta, en què la temptació de comportar-se com un adult entra en conflicte amb una perenne pulsió adolescent. És cert que Junts va més perdut que el Príncep Hamlet preguntant a la calavera del pare sobre el ser, no ser o no acabar de creure-s’ho. És cert que ERC, tan aficionada a la història, és incapaç d’aprendre’n de la seva, i que el seu pensament teòricament progressista, no resulta altra cosa que una tapadora ideològica per actuar com un partit amic de les privatitzacions, enemic dels sindicats, incòmode davant la justícia social, incapaç d’analitzar la realitat d’una manera mínimament precisa.

Des del minut zero, a dins del Consell Executiu, el Palau de la Generalitat ha actuat com un volcà hawaià, d’aquells que fan poc soroll, malgrat que va sobreeixint un contínuum de lava que arrasa el capital independentista. Els problemes, contradiccions i la capacitat de triar la pitjor solució entre moltes de dolentes han generat un descrèdit que ha exhaurit la paciència ciutadana. Potser, bona part dels errors no forçats també tenen a veure amb l’únic blindatge que funciona, la d’uns mitjans de comunicació afins que, en contra de tota evidència, s’han dedicat a lloar els propis i menysvalorar els aliens per damunt les seves possibilitats. Fer-ne un inventari exhaustiu implicaria l’esforç d’unes quantes tesis doctorals (que sens dubte, s’hi elaboraran). Unes poques referències conegudes permeten escatir la magnitud de la tragèdia.

Vàrem començar pel vodevil de l’ampliació de l’aeroport, un debat enverinat, fals i equivocat (perquè, fora de les constructores, de què pot servir disposar de pistes llargues si no pots decidir a on enviar els avions?). El tema de la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern requeriria una pel·lícula dels Germans Marx per entendre l’absurd. Una candidatura conjunta amb un Aragó que va saquejar el Museu Diocesà de Lleida? Amb un president que insulta els catalans cada vegada que té a l’abast un micròfon? Uns Jocs que tothom sap que servirà per muntar l’enèsima bombolla especulativa que farà fora als magres habitants de tota la vida? Una relació amb un moviment olímpic que és una mena de cau de quinquis reaccionaris i corruptes, com ara les teocràcies del Golf o les cleptomonarquies de la Península Ibèrica? La gestió del conseller d’educació ha estat catastròfica. No només per no provar de solucionar els problemes heretats o els dèficits acumulats, perquè n’ha creat de nous, i tant o més greus. La col·locació de personatges pròxims als lobis financers, amb la seva proposta d’erradicar la ciència, la cultura o el coneixement de les aules, i substituir-los per discursos pròxims a sectes new age està propiciant un caos en el sistema que pot estar generant una mena de forat negre generacional i una hipoteca formativa a mig termini. A sobre, la seva hostilitat contra la jornada intensiva, o l’aposta per “l’escola a temps complet” sembla respondre a la vella aspiració de Pere Aragonès, a la seva (teòricament) fracassada Llei Aragonès, de privatitzar bona part dels serveis educatius i lliurar-los a empreses pròximes al poder polític. A sobre, les seves limitacions polítiques ha propiciat un conflicte amb la comunitat educatiu que, òbviament, se li ha escapat de les mans. Podríem parlar, també, del naufragi del català, quan s’és a punt d’acatar l’enèsima intromissió judicial a l’escola, i desmantellar de manera pública i fefaent el sistema d’immersió, sense altra resposta que estudiades i sobreactuades declaracions davant de càmera, el cert és que aquest govern no ha fet absolutament res per protegir el català d’una ofensiva per terra, mar i aire de l’establishment espanyol per apartar el català de l’esfera pública, i minimitzar-lo a l’esfera privada. En àmbits on podria actuar (sanitat, comerç, mitjans,… ) la Generalitat ha fet…. res de res! La dura i la crua realitat és que qualsevol pacient no té dret a ser atès pel seu metge o qualsevol membre del personal sanitari en la seva llengua; no se sanciona cap comerç, bar, restaurant o negoci on, no només no se t’adreça ningú en català, sinó que encara et poden tractar amb hostilitat. No conec gaires casos que, a tall d’exemple, en qualsevol licitació pública es posi com a requisit imprescindible que el personal s’hi ha d’adreçar en català per defecte. Ni tan sols en les moltes privatitzacions tan cares (observi’s la polisèmia de l’adjectiu) a un govern que sent aversió per allò públic.

I hi ha, finalment, l’escàndol en majúscules. El tema del Catalangate (efectivament, aquest és un escàndol global amb un concepte cisellat a la premsa nord-americana) és tan gros que encara no entenc com no s’ha rebut el president Sánchez a cops de roc. S’ha arribat a un punt tan bèstia, que fins i tot espien els moviments polítics per triar alcalde de Barcelona. Que només hagi transcendit una seixantena de noms al que sembla que en realitat són, pel cap baix, dos centenars, és de jutjat de guàrdia (de jutjat d’un país neutral, perquè aquí ja sabem com va això de la justícia). Al més pur estil nord-coreà, s’ha travessat la pròpia línia de permetre investigar advocats per esbrinar les línies de defensa en un acte que hauria d’implicar l’expulsió d’Espanya dels sistemes jurídics internacionals. En aquest sentit, encara és sorprenent com hi ha, dins els partits autodefinits com independentistes, gent que es pensi que es pot seure en una taula de diàleg. A fi de què, si ja deuen saber què es diuen els independentistes entre ells?

Les enquestes poden sortir més o menys bé (i això fa viure la coalició governamental en una mena de bombolla demoscòpica) perquè l’alternativa és directament feixisme, des de la versió més hard fins a la més soft de nacionalisme supremacista. Ara bé, l’absència de gestos de dignitat des de la Plaça Sant Jaume (i molt especialment des de la Casa dels Canonges) han devaluat greument les institucions del govern. Un govern que es manté més per inèrcia que per convicció. Un govern que viu en una gran ficció cada vegada més assumida pels quadres polítics respectius, amb l’inestimable col·laboracionisme del sottogoverno. En qualsevol cas, no podem esperar gaire cosa d’una Generalitat que, a la pràctica, esdevé una mena d’Unió Temporal de Diputacions. En qualsevol cas, si hi ha d’haver coses interessants durant els propers mesos, aquests hauran de venir de fora de les institucions. Ja sigui per un canvi d’estratègia de les entitats independentistes, ja sigui perquè el Consell de la República faci passes endavant a l’hora d’anar esdevenint un govern clandestí alternatiu. Ja sigui perquè el carrer prengui, de nou, la iniciativa.