La Unió Esportiva Sarrià és un club d’handbol de Sarrià de Ter, un poble del Gironès que tot i tenir equip de futbol i bàsquet viu l’handbol per damunt de qualsevol altre esport. El primer equip masculí dels taurons, tal com es coneixen els jugadors i aficionats sarrianencs, està disputant la seva tercera temporada a la Divisió d’Honor Plata. Sarrià compta amb poc més de 5.000 habitants, fet que ja suposa un mèrit afegit a arribar i mantenir-se a la segona màxima categoria estatal. A més, però, hi ha un altre aspecte a tenir en compte: es tracta d’un club amateur, els jugadors no cobren per jugar i la gran majoria d’ells han sortit de les seves categories inferiors.
Aquesta és el seu tret identitari, el sentiment que uneix aficionats i equip i fa que tot el poble es senti part d’un club d’handbol. Així i tot, també limita a l’hora de competir. Quan els jugadors de la UES despunten, arriben els equips professionals amb els quals no es pot competir econòmicament i s’emporten les joves promeses. A més, com que els jugadors tenen altres compromisos laborals o acadèmics, sovint no poden assistir als partits perquè estan treballant o estudiant i provoca que jugadors d’edat juvenil tinguin molts minuts amb la camiseta blava dels taurons. Les situacions d’aquest estil s’han multiplicat durant aquesta temporada, fet que ha convertit la permanència en missió gairebé impossible.
El seu entrenador, Josep Espar, tècnic amb experiència internacional en alguns dels millors equips d’Europa, diu les coses clares a les rodes de premsa. En una d’elles, després de perdre a casa contra l’Alcobendas, li van preguntar per la responsabilitat que han hagut d’agafar jugadors molt joves, i va reconèixer que veu el seu equip “a la universitat sense haver fet batxillerat ni cicles formatius”. I és que Espar compta amb jugadors encara en edat de formació assumint un pes impropi en una categoria tan exigent com és la Divisió d’Honor Plata, jugant contra equips professionals o semi-professionals i amb la sensació, amb paraules del mateix Espar, “d’haver començat la casa per la teulada”.
Salvant les distàncies, el Barça es troba en aquesta mateixa situació. Jugadors de disset, divuit o dinou anys com són Gavi, Pedri o Ansu estan assumint un pes ja fonamental dins la primera plantilla de tot un FC Barcelona. Ho fan compartint terreny de joc amb catedràtics de la universitat del futbol com Alves, Piqué o Busquets quan ells encara haurien d’estar preparant-se per la selectivitat. El conjunt blaugrana ha trobat en les joves figures un filó d’or davant la pèssima situació econòmica que viu el club, un filó d’or que li permet seguir sent reconeixible amb la pilota i anar sumant resultats però, com és obvi, encara no és suficient.
Una part de les limitacions que viu Josep Espar a l’hora de planificar els partits i de plantejar els atacs i les defenses també les viu Xavi Hernández (a la seva manera) a la banqueta culer. El de Terrassa té un equip deformat, amb molts membres sense els fonaments necessaris, encara buscant els engranatges que facin encaixar i moure les peces a l’uníson i cap a la mateixa direcció. Un bon exemple és el partit de fa dues setmanes contra el Celta, en el qual Xavi va intentar sorprendre d’inici amb només dos migcampistes purs (De Jong i Gavi) però, a la pràctica, un mínim de quatre jugadors ocupaven posicions de migcamp amb Alba i Alves molt interioritzats i Memphis actuant d’interior alt (o mitja punta). Xavi va pecar d’ambiciós. Un equip que funciona com a tal, com un equip, podria encaixar perfectament aquest plantejament i desfer el rombe amb el qual juga el Celta, creant superioritat per dins quan, a priori, només hi hauria dos futbolistes culers. Però el Barça actual encara no funciona com un equip i, per tant, l’esquema ideat per l’entrenador egarenc només va servir per descol·locar els seus propis futbolistes. La solució final va ser l’habitual en els últims partits: una moneda a l’aire amb Dembélé. Contra el Celta va sortir cara, per sort pel Barça, però no seria el primer (i no sabem si l’últim) cop que surti creu amb l’extrem francès.
L’equip blaugrana, tot i ser de batxillerat i jugar a la universitat, ha aconseguit el seu principal objectiu de la temporada com és classificar-se per la Champions del curs vinent a la segona posició, que també dona accés a la Supecopa d’Espanya. “L’objectiu de mínims” que s’ha cansat de repetir Xavi Hernández a les rodes de premsa. Així i tot, la sensació que corre pel Camp Nou és que es necessiten encara molts més canvis, moltes més decisions difícils i, sobretot, molt més temps. La Unió Esportiva Sarrià no va tenir la mateixa sort i va quedar matemàticament descendida de la Divisió d’Honor Plata fa dos dissabtes. No obstant, baixar de categoria no és un fracàs pel club ni per l’equip després de veure el transcurs de la temporada i de conèixer i conviure amb la situació de l’entitat. En aquest joc de similituds entre barcelonins i sarrianencs, la major semblança és el tret més característic d’ambdós conjunts: la seva aposta constant per la pedrera. Els èxits i objectius futurs del Barça i de la UES passen per seguir treballant amb els estudiants de Primària, ESO, batxillerat i cicles formatius perquè, a l’hora de passar les proves de selectivitat, demostrin una capacitat, una maduresa i una validesa que els facin dominar la universitat quan els arribi el moment.
