El Barça dels últims temps és una contradicció que camina i mostra els seus contrastos com una ferida oberta, sagnant. Ningú pot celebrar la segona plaça final a la Lliga després de la infumable performance de Getafe, malgrat que tampoc ningú l’esperés quan el camí de tortura s’iniciava. La hipotètica alegria s’ha tornat un rictus d’angúnia en veure com rendeixen. Un partit així resulta indigne del club i caldria exigir explicacions que ningú donarà, des de la llotja fins a l’últim futbolista. No val l’excusa d’al·legar que amb un empat n’hi havia prou després del paper d’estrassa perpetrat. Primer, dies enrere, s’esborren uns quants del viatge sense generar mínima controvèrsia i un cop al camp, s’hi van absentar d’ànima sense un mínim bri de respecte a l’escut. A Xavi se li ha ensorrat la bastida en el pitjor moment i no va saber com posar firmes a un col·lectiu perdut, incapaç de recordar a qui representa. En el joc de disbarats hi van afegir l’absència de Dembélé, com si tornessin a castigar-lo per alguna raó que se’ns escapa. Després de regalar-li les oïdes amb un munt de floretes, el deixen a la banqueta el dia del seu aniversari, potser senyal que ha tornat a prendre’ls-hi el pèl i els quartos negociant amb tercers. Més val que l’enuig per tan pèssim matx eviti el focus personalitzat perquè alguns futbolistes, com Ferran Torres, mostren un nivell indigne, fet a mida d’aquells crítics que no entenen què hi fa aquí. El partit s’esborrarà aviat en la memòria col·lectiva, però mereixeria el seu quart d’hora de fama, a la Warhol, per soltar la bilis acumulada i expressar que així no es porta el nom del Barça pel món. Quin horror, quina vergonya.
Getafe només confirmà allò que creix en la intuïció: Fa l’efecte que a Xavi se li ha girat un immens volum de feina. Després de les vacances haurà de reconstruir l’equip partint de la casella de sortida i en les exactes condicions viscudes quan va agafar-lo, com si el temps no volgués avançar i la seva feina no valgués de gaire. Amb el poder que gaudeixen els il·lustres veterans i la comparsa amb contracte vigent, no hi ha entrenador que pugui afrontar una renovació amb garanties. Anem pel camí d’un segon intent igual d’estèril que el primer, val més mentalitzar-se.
Certificada la catàstrofe econòmica, tan persistent i pendent de resoldre com el primer dia de mandat, viure mig ofegats continuarà essent l’estatus gairebé naturalitzat d’aquest club. I es veu a venir l’estratègia que només contribuirà, finalment, al desànim general. Tan bon punt acabi aquest peculiar curs s’anunciarà que l’escombrada no deixarà ni teranyines i a poc a poc, com una gota malaia, anirem comprovant com la llista de baixes s’escurça per la incapacitat de fer fora ningú. Lligats de peus i mans, continuaràs amb els Umtiti i les nombroses noses de costum. El que queda de maig, juny, juliol i agost es tornarà un inacabable termini on col·leccionar frustracions contràries a la voluntat de canvi. No hi ha foguera possible si no existeix llenya per cremar. Així funciona aquest cercle pervers del qual no hi ha manera d’escapar i comença a obrir escletxes en la confiança que desperta Xavi. Fins ara ha estat clau roent on aferrar-se, però si la renovació i potenciació del vestidor no arriba, representarà el paper habitual en qualsevol entrenador de Can Barça quan peten seques. Cap altre que escut i boc expiatori de la pròxima crisi, figura sacrificada tan bon punt comprovem que la temporada vinent engega exactament en els mateixos paràmetres i el recorregut d’aquesta.
No hi ha un ral i la situació econòmica continua sota mínims. A banda d’ingressar per De Jong, víctima d’aquest desastre, serà un prodigi que la química de la nova plantilla engresqui, resulti propera al model i amb competència suficient per a donar l’enorme pas endavant que s’exigeix. I el fracàs d’aquesta formidable expectativa només comportarà uns nivells de frustració encara no vistos en la segona època de Laporta a la presidència. La curta metxa de la paciència barcelonista fa estona que va cremant. Posar esquers pel mig amb la intenció de distraure l’atenció, com fan amb Lewandowski, sembla un joc arriscat. No és el primer que han utilitzat per apaivagar ànims i tots els trets, fins ara, han sortit per la culata. I amb Xavi, també es mirarà, per força, a la llotja demanant què coi passa aquí, que ja no toca queixar-se de l’herència.