Normalment, per Sant Jordi em deixo sorprendre i acabo topant-me amb algun llibre que no coneixia en absolut. No és d’estranyar, doncs, que sota el xàfec d’enguany, em cridessin l’atenció títols més aviat jovials: Una alegria esbojarrada, de Sorj Chalandon (Edicions de 1984), va ser una mena d’il·luminació enmig del mullader.

Vaig entrar en aquesta novel·la sense cap mena d’expectativa. Ni coneixia el llibre ni l’autor. Verge del tot. O quasi, perquè a qui si que coneixia és el traductor, en Josep Alemany. D’ell ja havia llegit la traducció de Creix un arbre a Brooklyn, de Betty Smith (L’Altra Editorial, 2018), i suposo —bé, n’estic segura— que si a dia d’avui és un dels meus llibres preferits és perquè la traducció hi té alguna cosa a veure.

Una alegria esbojarrada parteix del diagnòstic de càncer de mama que li fan a la Jeanne Hervineau. Una premissa contradictòria amb el títol, oi? D’entrada sí, és clar. Posar-se malalt no és motiu d’alegria. Ara bé, a mesura que anem avançant veurem com la malaltia portarà la protagonista a un seguit d’accions que li capgiraran la vida per complet. Però no només el dia a dia, també la manera d’entendre i concebre el món.

Al llarg de les tres-centes i escaig pàgines de la novel·la acompanyarem la Jeanne pel procés de dol i acceptació del càncer i per l’evolució tan bonica i inesperada que fa com a persona i com a dona. Tot això és gràcies, sobretot, a les seves companyes de viatge, la Brigitte, l’Assia i la Mélody. Cap d’elles no ho ha tingut fàcil. Sobreviuen a unes circumstàncies que no els han estat favorables i trobar-se ha estat una sort que compartiran amb la Jeanne. El Matt —el seu marit—, en canvi, se sent incapaç de suportar tant de patiment i decideix tirar la tovallola i abandonar-la a la seva sort. Un covard i un pocavergonya, vaja. Tant o més com els cràpules que en un passat no tan llunyà havien estat parella de les altres tres protagonistes. Amb això ja podeu intuir que els homes no en surten gaire ben parats, d’aquesta història.

Així doncs, sembla que la vida de la Jeanne se’n va cap a la deriva, fins que en aquest nou grup d’amigues que li obre les portes troba un al·licient per tirar endavant: a causa d’un fet que no us revelaré, totes quatre s’uneixen per planejar un atracament en una joieria de París. “Una autèntica ximpleria”, que en diuen elles, però una ximpleria que les motiva a seguir endavant.

Enmig de tot aquest pla criminal ple de llums i ombres, anirem deixant enrere una Jeanne resignada i nostàlgica —la Jeanne Perdó, tal com la Brigitte la bateja— i començarem a descobrir una Jeanne més coratjosa i capaç de plantar cara, una dona empoderada i carregada de determinació. Per a mi, aquesta és una de les màgies de la novel·la, un procés gradual i molt bonic de viure com a lectora. Alhora, també anirem coneixent les noves amigues i serem testimonis de les penúries i dificultats que han hagut de trampejar i les han fet ser qui són i com són. Els diàlegs són punyents, la narració està molt ben construïda i l’estil és fresc i àgil. Chalandon ens dona el punt just d’intriga i ironia i ho combina molt bé amb la seriositat del tema i els sentiments de totes elles. A més, introdueix un gir de guió —plot twist, que en diuen ara— que no vaig veure a venir de cap manera i que m’ha semblat fantàstic.

Una alegria esbojarrada és molt més que la crònica d’un robatori i el relat d’una malaltia. És una oda a l’amistat amb tots els seus entrebancs però també amb les seves virtuts, que al final són les que mantenen sòlid i ferm el lligam. Pàgina rere pàgina serem testimonis de la complicitat entre les dones, amb moments més tensos i complicats que enfortiran la relació i ens permetran entendre que la lleialtat és el pal de paller de tot plegat. Totes elles s’aprecien i, malgrat que no s’ho diuen, ho saben. Es tenen, a estones en companyia i a estones a soles, i a vegades, amb aquest tenir-se a si mateixa ja n’hi ha prou. De fet, un dels aprenentatges que m’emporto d’aquest llibre és la importància de la solitud plena i digna, de la pau i la serenitat de trobar-se bé amb qui ets i com ets, amb les pròpies fortaleses i vulnerabilitats. La Jeanne, en un moment concret, es diu a si mateixa: “Em va agradar el que vaig veure a l’aparador d’una botiga de moda. El meu reflex. Jo era bonica. Digna. Plena de noblesa.” Un fragment que em guardo com un tresor per desembolicar-lo quan tingui un moment de debilitat.