El passat 2 de maig es va filtrar part d’una sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units que invalidaria els precedents de Roe v. Wade i Casey v. Planned Parenthood. L’accés a l’avortament sempre ha estat un tema controvertit en tots els ordenaments jurídics, però en un país federal com els Estats Units on els Estats són molt protectors de les seves competències, els precedents de Roe i Casey han generat dècades de grans desacords en relació amb la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs.
El fragment de la sentència filtrada, escrit pel magistrat conservador Samuel Alito, nominat per George W. Bush, versa sobre la constitucionalitat d’una llei de l’estat de Mississippi que permet l’avortament fins a les quinze setmanes de gestació. Roe v Wade va establir, en un moment històric on una trentena d’estats prohibien l’avortament, que totes les dones tenien dret a la interrupció voluntària de l’embaràs fins al final del segon trimestre on es considerava que el fetus passava a ser viable. En aquest sentit, Roe va implicar que els estats ja no podien legislar sobre l’avortament lliurement i havien de garantir-ne l’accés fins al final del segon trimestre. Roe va considerar que l’avortament és un dret protegit per la constitució dels Estats Units, més endavant, el 1992, el Tribunal Suprem va poder tornar a pronunciar-se sobre aquest precedent en el cas de Casey v Planned Parenthood. En aquesta sentència dels anys 90 sorprenentment el Tribunal va qüestionar la idea que l’accés a l’avortament estigués inclòs en la constitució, però va concloure que els Estats no podien protegir la vida fetal abans de la viabilitat.
Aquests precedents ens porten a la sentència filtrada a principis de mes, que els invalida establint que la constitució dels Estats Units no garanteix el dret a l’avortament i que per tant són els estats qui han de decidir sobre l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs. I per un país amb tantes diferències culturals entre estats, això podria implicar que en molts d’ells les dones no hi puguin avortar en el futur.
Un dels problemes que posa de manifest aquesta sentència és el fet que als Estats Units molts cops el Tribunal Suprem acaba actuant com si fos un legislador. Els magistrats del Tribunal Suprem no els vota directament la població, els nomina el president i són confirmats pel senat. Però tot i això, ha sigut el Tribunal Suprem qui va legalitzar el matrimoni homosexual el 2015 i qui va establir el dret a l’avortament fins al final del segon trimestre el 1973, etc. És a dir, l’alt tribunal ha sigut responsable d’establir drets que en la majoria de països s’estableixen per llei i no amb sentències. I per un estat federal com els Estats Units, això encara genera un problema de legitimitat democràtica més gran, perquè el Tribunal Suprem amb aquestes sentències, retira competències legislatives als estats en base a interpretacions d’una constitució de 1787 que no diu res sobre el matrimoni o l’avortament.
També, aquesta sentència, des d’un punt de vista europeu és sorprenent, perquè es debat sobre una llei que permet l’avortament fins a les 15 setmanes de gestació, quan en realitat a la majoria de països europeus on està permès avortar, el límit no sol sobrepassar les 14 setmanes. I l’estàndard establert a Roe v. Wade de poder interrompre l’embaràs fins al final del segon trimestre no seria permissible a la majoria de països europeus, inclosa Espanya.
Finalment, un tema a destacar de la situació als Estats Units sobre el moviment pro vida és que malgrat el seu activisme en contra de l’avortament, potser ha faltat més activisme a l’hora de demanar coses com sanitat pública i universal, baixa de maternitat i paternitat, intentar erradicar la pobresa infantil, abolir la pena de mort… En un país on avortar sol costar menys de 800 dòlars però parir sense assegurança costa més de 10.000 dòlars, potser el moviment “pro vida” hauria de revisar les seves prioritats.
