En l’article anterior vaig fer un recorregut pel valencianisme polític a Alacant. Ara bé… Com perceben els alacantins eixe valencianisme? Hem parlat amb gent que està relacionada directament o indirectament amb la valencianitat en la nostra ciutat: gent del món de la cultura, de l’activisme lingüístic, l’associacionisme i la política, des d’ERPV a Demòcrates Valencians, i passant per Compromís.
Des d’Alacant, el valencianisme s’ha entés tradicionalment com una reivindicació radical, marginal, sectària i separatista. És per això que els partits polítics han desactivat la valencianitat per una qüestió de rèdits electorals. D’una altra banda, el valencianisme polític fracassà també perquè no pogué bastir un partit o un espai ampli a la dreta. Tot nacionalisme necessita dues potes per a caminar, la dreta i l’esquerra, i els valencians sempre hem caminat coixos.
Més enllà de València: la Batalla d’Alacant
La “Batalla d’Alacant” és en realitat una lluita per la llengua, que determina si es parla o no valencià, com recorda Manuel Alcaraz. Alacant ha mostrat una impermeabilitat voluntària de tot el que procedeix del nord. I no només del valencianisme, sinó també del blaverisme i del secessionisme lingüístic, que no han tingut mai rellevància. En Alacant i els seus voltants la unitat de la llengua mai no va estar qüestionada com va ocórrer en València.
Si bé la unitat de la llengua mai no va ser un problema, paraules com valencià, ‘valenciano’, valencianisme, etc. encara generen rebuig entre molts alacantins. Gelosos de la seua alacantinitat, de seguida relacionen termes com aquestos amb el nacionalisme o l’independentisme, i això presenta unes connotacions molt negatives. Més encara en una societat fortament influenciada per un nacionalisme castellà expansionista i amb una majoria d’habitants vinguts d’altres zones d’Espanya. El valencianisme i la valencianitat és una realitat que xoca amb la idea d’una Espanya única i monolítica.
L’ofensiva de la dreta radical i el silenci de l’esquerra
Tots els partits han optat per silenciar el ‘problema’ de la valencianitat silenciant-lo. I mentre l’esquerra calla per no molestar, el procés castellanitzador continua avançant i la dreta utilitza el valencianisme (el perillós catalanisme separatista) i el valencià per polemitzar. Vox és el més desinhibit llançant proclames molt simples, de barra de bar, però fàcilment assumibles per un públic poc reflexiu. Les llengües i identitats no castellanes són anomalies sense cabuda en el seu model d’Estat-nació unificat sobre la matriu castellana.
Vox, amb el suport del PP, ha intentat tres vegades que Alacant no es considere un territori de predomini valencianoparlant. Tanmateix, el periodista d’EL TEMPS Manuel Lillo opina que això ha sigut positiu perquè ha obligat als polítics, i en part la societat, a posicionar-se. En aquest sentit, Ismael Vicedo assenyala que és important per a la supervivència de la llengua fer entendre que pel fet de parlar valencià no deixes de ser espanyol.
Compromís i la qüestió de la llengua en Alacant
El fusterianisme va excloure o no va saber integrar els castellanoparlants, dividint el País. Malgrat les crítiques dels més puristes, Compromís ha incrementat l’ús del castellà en les seues comunicacions en Alacant, la qual cosa és vista com un encert per a molts, i no només des de l’entorn de la coalició. Així, ha aconseguit sumar al seu projecte molts castellanoparlants, com demostra l’èxit electoral de l’última dècada. Com diu Natxo Bellido, és necessari reflexionar sobre la valencianitat del sud del País amb propostes que isquen des del sud. Ens hem d’obrir a altres idees, altres espais i altres moviments locals, no tancar-nos en guetos. No obstant això, no tot el vot que ha sumat té el valencianisme com a principal referent.
Pep Otero creu que l’acceptació majoritària de la Tercera Via ha aconseguit la unitat d’acció d’una majoria de valencians conscients no espanyolistes. Un factor que indica el canvi ha estat l’entrada de Compromís a l’ajuntament el 2015, consolidat el 2019, que ha donat visibilitat al valencianisme i a l’ús del valencià als plens, llengua també usada de manera habitual per Unides Podem. La majoria coincideix en valorar la faena feta per Compromís com a bona, tot i que alguns la consideren massa tímida o prudent. El mateix Natxo Bellido reconeix que pot semblar tímida, però creu que és una tasca equilibrada pel que fa a l’ús de la llengua i del missatge valencianista, ja que és molt més del que demana la societat alacantina.
Pep Otero opina que qualsevol valencianisme que vulga triomfar a la nostra ciutat s’ha de vestir d’alacantinisme i s’ha de construir des de baix cap a dalt. Coincideix amb la idea de l’historiador Antonio Adsuar, qui deia en una entrevista que “ens cal un alacantinisme valencianista o un valencianisme alacantinista”. En eixe camí, Marian Campello ha arribat a afirmar que l’última reformulació del Bloc, hui Més Compromís, ha sigut un projecte nascut des del sud.