Heartstopper i la importància de crear referents, per tu i pels altres

A quart d’ESO vaig tenir la meva primer parella. No era l’única que sortia amb algú al meu institut, evidentment, però sí l’única (que jo sàpiga) que ho feia amb algú del seu mateix gènere. No m’agrada dir que ho vaig ocultar, però potser sí. En aquell llavors seia al costat de la noia més popular del curs i, sorprenentment, em va servir de confident mentre ella parlava del seu nòvio i del carnet de cotxe que s’estava traient. Tot i que ella s’hi referia com “la teva amiga” i jo assentia. Ara no en tolero ni un, d’aquests comentaris innocents i fets amb la millor de les intencions. Mai he patit bullying per sortir amb persones del meu mateix gènere, però sí comentaris de desconeguts pel carrer. 

L’adaptació dels còmics d’Alice Oseman mostra una història d’amor adolescent entre en Charlie (Joe Locke) i en Nick (Kit Connor), però sense un excés de prejudicis i amb la innocència de les primeres il·lusions, amb recel de les respostes que poden tenir els altres, però amb la confiança de les persones que t’envolten. 

Tot això envoltat de tendres personatges secundaris i cadascú amb la seva pròpia història. La soledat, malgrat estar acompanyat; la importància de l’amistat; la relació amb la mare i la creació d’un espai de comunicació segur; la sort de trobar bons docents i confidents. Destacar, també, el fet que hi ha una noia trans, però aquest fet no incideix en la seva història, i les seves escenes no giren entorn de la seva transició ni en la transfòbia que pot arribar a patir o no. 

Recordo l’Anna dels 15 anys i a la seva companya de pupitre i penso en què de necessari hagués estat veure sèries com Heartstopper en aquell moment. No només per mi, per la necessitat tenir referents que anessin més enllà de papers secundaris o de pel·lícules com La vida d’Adèle, sinó pels altres també. Perquè, de la mateixa manera que West Side Story, Els Ponts de Madison o Notting Hill les veu públic no heterosexual, ja és hora que les creacions que tinguin personatges protagonistes que pertanyin al col·lectiu LGTBI arribin a la resta de la població. 

Cristina Ortiz, La Veneno, va dir que “del que no es parla, no existeix. I el que no existeix es margina”, així que la representació és un element clau i necessari per acabar amb aquestes desigualtats. Malgrat que pugui molestar a certs sectors de la societat. Segons dades de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals més de la meitat dels estudiants LGTBI pateixen assetjament escolar.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca