En menys d’una setmana, dues notícies coincideixen a assenyalar un moment crític per al feminisme. Mentre que Judith Butler i les seves nihilistes i postmodernes teories es passejaven per Barcelona per rebre el premi internacional Catalunya, una filtració assenyalava que el Tribunal Suprem dels Estats Units està a punt d’invalidar les lleis federals que garanteixen l’avortament. A més de 25.000 quilòmetres, a Katmandú, el govern talibà, kalashnikov en mà, tornava a obligar les dones a anar amb la cara tapada i a fer “altament recomanable” l’ús del burka. En el primer cas, la cort del Suprem, que equival a una mena de tribunal constitucional que genera jurisprudència, amb una majoria definitivament conservadora, sembla a punt d’invalidar la decisió de 1973, el famós cas de Roe vs. Wave, que implicava a la pràctica la legalització de l’avortament a tota la nació. Això, a la pràctica, permetria que la majoria dels estats de la federació prohibirien aquest dret que va costar dècades aconseguir per lluites feministes en un context de conquesta de drets civils. En el segon cas, pocs mesos després de la fugida de les tropes nord-americanes, i del pactes amb uns talibans que van rebre suport logístics, estratègic, militar i econòmic durant la seva guerra contra l’antiga URSS, es torna a imposar la mateixa teocràcia que deixa en un estat d’absoluta servitud i encondició de bens mobles la totalitat de les dones afganeses.

Estic sorprès del relatiu poc ressò que tot plegat ha tingut als mitjans aquesta setmana. Fins i tot, el poc soroll organitzat per un feminisme que, en els darrers anys, es percep com a dividit, enfrontat i sense gaire capacitat de teixir un programa polític mínimament unificat. I tanmateix, aquestes són dues notícies, clarament relacionades, que tenen com a element comú la pèrdua del control de la reproducció i el propi cos, i l’exclusió femenina de la conversa política (efectivament, el suport a l’avortament entre les dones nord-americanes continua essent majoritari). Ara bé, aquestes qüestions no són -i disculpin si algú em malinterpreta- exclusives de les dones: afecten a tot el conjunt social, i tenen conseqüències, no precisament positives a efectes civilitzatoris. Ja sé que som en una època en què la fe (i la seva versió contemporània, les “emocions”) s’imposa sobre la raó. 

Tanmateix, em va quedar molt clavat en la memòria un interesantíssim llibre de fa dues dècades, Freakonomics, dels economistes Steven D. Levitt i Stephen J. Dubner, que explicaven com les estadístiques podien explicar amb claredat els fenòmens socials. Al seu quart capítol “On han marxat els criminals?” exposaven que, contràriament a les previsions que feien els sociòlegs i criminòlegs, la criminalitat als Estats Units, especialment a una conflictiva Nova York, va caure en picat a la dècada de 1990. Malgrat que alguns polítics com Rudolph Giuliani tractaven d’apuntar-se el mèrit, el que havia succeït, simplement, era que la legalització de l’avortament arran del cas Roe vs. Wade havia fet caure el nombre d’infants no desitjats, especialment d’aquells entorns precaris i desestructurats que, com saben tots els criminòlegs, sol ser la pedrera de la delinqüència. De manera coetània, exposaven els economistes, la delinqüència a Romania s’havia literalment desbordat, fins al punt de fer del país balcànic un dels més perillosos d’Europa. L’explicació, segons els autors del llibre, va tenir a veure amb la prohibició per part de la sanguinària dictadura de Nicolae Ceocescu, tant de l’avortament com dels mitjans contraceptius a partir de 1966 (als països del bloc comunista eren habituals les facilitats per avortar).  Aviam, que no se’m malinterpreti. No jutjo, ni justifico, ni tan sols expresso la meva opinió. Constato uns fets contrastables: les polítiques sobre el control de la sexualitat tenen conseqüències que van més enllà dels drets civils.

L’escassa i sorprenent resposta d’aquesta setmana sobre la possibilitat de revertir un dret em fa pensar en un factor que es percep clarament, i de manera molt nítida, en les darreres celebracions del 8 de març. I que també té molt a veure amb la fascinació que determinats ambients progressistes senten per personatges com ara Judith Butler, la teoria Qeer o les innovadores categories sexuals que inunden les converses entre adolescents, sovint atiades des de l’escola, els mitjans de comunicació, o els prescriptors de continguts actuals (altrament dits, youtubepredicadors). En el fons, i aquest és un fenomen que sorgeix especialment dels Estats Units, on ja fa alguns anys les antigues llibreries militants han deixat de tenir llibres de teoria marxista i anarquista per omplir els prestatges sobre el que serien les “noves identitats”, no deixa de ser una expressió filosòfica del que constitueix un individualisme extrem. No és d’estranyar. La societat nord-americana es troba avui completament atomitzada des d’una perspectiva social, i polaritzada des d’un punt de vista polític. En les darreres dècades, amb el tall històric que va representar Ronald Reagan a la dècada de 1980, s’ha produït un moviment de plaques tectòniques que han capgirat completament els antics equilibris.

Republicans i demòcrates, des de fa quatre dècades, han coincidit a posar en marxa unes polítiques neoliberals que s’han traduït en una lenta descomposició general que ens han dut fins a la situació actual. En el cas demòcrata, gràcies als Clinton, Obama, i com a colofó, un Biden més desorientat que un bibliotecari en una festa Rave, han actuat com a fanàtics de la globalització, especialment en aquells elements pel que fa a centrar-se, no tant en les minories com en la seva representació woke, en el camp de les batalles culturals i en aquells elements que podrien considerar-se com de “desregulació social”. Per contra, els republicans van dedicar-se més a desregular l’economia i les relacions laborals, mentre se centraven en la defensa de la majoria blanca que se sent amenaçada (en la superfície, per les minories ètniques, en profunditat, per la descomposició derivada dels models econòmics promoguts per ells mateixos), compensada per un discurs conservador en termes morals. Precisament aquesta sensació de pèrdua i decadència (explotada hàbilment per un cínic i amoral Trump), és la que va portar el Partit Republicà a acostar-se a les esglésies evangèliques i al fonamentalisme religiós, que per a molts nord-americans és la darrera àncora que els manté lligats a la comunitat. I, certament, la religió, amb una presència creixent en el món públic, ha sabut organitzar-se de manera eficaç per canalitzar el malestar social en base a un discurs ultraconservador que ha construït l’anti-avortisme com a bandera simbòlica. És precisament aquesta disciplina, convergència social i política la que ens ha dut fins aquí, a les portes de la derogació, a la pràctica, del dret a l’avortament. És cert que bona part dels estats tradicionalment demòcrates com Califòrnia o Nova York el poden mantenir a nivell estatal, tanmateix, no percebo un feminisme enfrontat, dividit, marcat per excessos teòrics i desorientat, com a un moviment capaç de fer front a una onada conservadora.

Roe vs. Wade va empènyer diversos països europeus a imitar el dret a l’avortament com a una conquesta de llibertats civils. Ho vàrem veure al Regne Unit (on, durant la dècada de 1970 va viure un fenomen de “turisme avortista”, amb moltes catalanes, generalment de classe benestant, que van viatjar a Londres amb aquesta intenció), es va estendre a França, i va arribar a l’Europa mediterrània entre deu i vint anys més tard de la històrica sentència de la Cort Suprema. Tenint en compte el clima de caos polític i ideològic que viu actualment l’esquerra europea, no seria estrany que la involució travessés ràpidament l’Atlàntic. Per al feminisme actual, winter is coming.