eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Marxem de vacances, va

    Va, marxem de vacances, respirem uns quants cops per traure’ns la mala bava de sobre i siguem justos en el diagnòstic. Amb una sabata i una espardenya, malgrat els moments esvaïts d’il·lusió fugissera, l’objectiu de la Champions ha quedat assolit, com un cim de l’Everest al qual no semblava gens fàcil d’arribar-hi quan el Barça instal·lava el camp base d’aquesta peculiar temporada. Recordem que no hi havia ni tenda de campanya. Aquells que corren massa i no passen de l’exigència superficial, incapaços de fer qualsevol anàlisi de fondària, creuran que quedar entre els quatre primers resultava obligat. Gairebé com la pallissa al Bernabéu i l’estranya dèria de creure que l’Europa League aniria a les vitrines de pet només de veure l’escut i la samarreta. Al camp d’un Betis amb una ressaca digna de Las Vegas, s’expressaren tots els llums i ombres del moment, des de la frustració més absoluta fins a la victòria proporcionada per un personatge impensable. El club de detractors d’Alba ja allotja gernació, però en sec fa un gol de traca quan menys te l’esperaves i garanteix lloc europeu, ves per on. De fet, si som sincers, un bou tou de barcelonistes preferirien estalviar-se les tres últimes jornades i deixar-ho aquí abans de perdre anys de vida amb el panorama. Quan no s’empipen amb Dembélé, incorregible, impossible, insalvable, se’ls hi trenca el cor de veure l’ànima en pena neerlandesa. Quan no tremolen pels forats en defensa, observen que Ferran Torres també fa mèrits per convertir-se en un èmul de Martí Filosia del nou mil·lenni. Quan ja llençarien el barret del joc, apareix Ansu Fati i et recorda que hauria de ser el fonament on edificar la nova fe que triga en arribar. Tot resulta així de contradictori, fred i calent alhora.

    En fi, tot agafat en pinces, tot el panorama a l’espera del miracle que els despatxos han de procurar en els mesos vinents. Malgrat els quatre fitxatges d’hivern, aquells que simulaven una revifada fugaç, el Barça ha tornat a la casella de sortida, la que obliga a repensar el vestidor i reconstruir-lo gairebé amb les dues mans lligades a l’esquena, gentilesa encara dels predecessors, malson que no marxa ni amb aigua calenta. Posar-se pedres al fetge podria convertir-se en esport predilecte pels culers, però l’experiència demostra que val més mirar el got mig ple i imaginar que, en efecte, aquesta curiosa, irregular temporada hagués pogut sortir encara molt pitjor. I això que, per un moment, el barcelonisme va veure la llum al final del túnel i només era un miratge.

    En un altre ordre de coses i ja passats uns dies des de l’última exhibició de fenòmens paranormals al Bernabéu, encara hi ha gent que li dona tombs enmig d’un grau de desmoralització exagerat. Actitud que no fa cap servei tret de recordar-nos, per exemple, que hagués estat millor emprar tantes energies en la fiscalització de la junta anterior. En un món ideal inexistent, el que fessin ells poc hauria de preocupar aquí i menys en períodes difícils com l’actual. La seva conjunció astral fa que tot els hi rutlli de cara i sempre disposin de mil diversos vents a favor i la del Barça, prou exemples històrics coneixem, ha de ser rendiment esportiu rodó, pletòric, curull de virtuts. Els blaugranes han de jugar infinitament millor, convençuts que així no hi ha manera de ser tombat per qualsevol circumstància. Si d’alguna manera et poden caçar, atrapar, llençar a terra o fer-te ensopegar, la botifarra de les aspiracions culers se’n va sistemàticament per terra.

    Al Barça se l’exigeix un rendiment proper a la perfecció en cas que vulgui assolir somnis i objectius. Segurament, injust. Segurament, la realitat no deixa escapatòria. El que uns obtenen amb poca cosa per no dir res, als altres els hi costa sang, suor, treball dur i llàgrimes, com en la frase completa de Winston Churchill. Ni amb Messi s’escapava d’aquesta força del destí. Ni amb una generació fantàstica es van sumar les Champions merescudes i a sobre, la propaganda i el relat de la majoria blanca aconsegueix que aquí es dubti sistemàticament dels mèrits propis. Per dir-ho en termes de la vella acadèmia, amb un notable no hi ha manera. Has de lluir matrícula d’honor i poc ajuda que els altres passin curs copiant o amb sort als exàmens. A la vida hi ha dogmes impossibles d’alterar i aquest n’és un. Per tant, val més fer-se a la idea, evitar la mala sang en la comparativa i saber el pa que s’hi dona.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca