Una llista independentista al marge dels partits?

Que la política té un punt de teatralitat, això no ho hauria de posar ningú en dubte. Que, en el cas de la catalana, la sobreactuació i el vodevil predominen sobre l’èpica o la tragèdia, sembla ben clar. Potser qui millor ho ha reflectit és el Polònia, un dels programes més longeus de TV3, un aparent programa de sàtira, i, tanmateix, una de les eines més solvents d’anàlisi política. Pot semblar una paradoxa, no obstant això, enfront de la idea d'”alta política” que podem veure reflectida en serials televisius de l’alçada de The West Wing, House of Cards o Baron Noir, la nostra és una política baixeta, que malgrat que porta gent a la presó, que té com a contrincant un dels estats més autoritaris d’Europa i que té una llarga història d’inquisició, assassinats i un “Holocaust espanyol” -en expressió de l’historiador Paul Preston-, no sembla actuar mai al marge de les circumstàncies. Per contra, ens permetem disposar d’un humor irònic, refinat, i tràgic. Qualsevol aficionat als monòlegs trobarà paral·lelismes inquietants entre l’humor català i l’humor jueu, propi de pobles perseguits, sospitosos habituals, objecte d’hostilitat i ressentiment. Al cap i a la fi, l’humor també és una eina de resistència.

Ara bé, allò que els guionistes i actors del Polònia saben captar és l’essència autoritària i intolerant de l’establishment espanyol, i la inconsistència mesella de l’establishment català. L’actual govern n’és un clar reflex. Amb motiu del Catalangate, aquesta mena de secret a veus, que ja es coneixia o es podia conèixer, i que només l’aparició de notícies al The Newyorker i certa capacitat d’escàndol internacional, s’ha tornat a posar damunt la taula l’essència de les relacions Espanya-Catalunya. Una Espanya que no ha deixat de ser postfranquista en cos i ment, i una Catalunya que es debat entre el col·laboracionisme i la resistència. Potser qui millor reflecteix aquesta dicotomia és el mateix president Aragonès, a qui una important trajectòria en el partit i en el govern, i amb més d’un any de ser el teòric inquilí de la Casa dels Canonges no ha protagonitzat cap acte de resistència, i sí, diàriament, actes de col·laboracionisme gratuït, exhalant una flaire inquietant de vergonya aliena. Això sí, amb cara d’emprenyat, com si amenacés de deixar de respirar si no li fan cas, com una criatura petita en plena rebequeria que tothom és conscient que duu a un carreró sense sortida. De fet, fins al moment la famosa taula de diàleg, el regal de la investidura, la participació en la cleda de l’autonomisme, més que estèrils, han estat contraproduents. La desobediència, per exemple mantenint polítics inhabilitats, ordenant no complir sentències del castellà, enviant, via parlamentària, al Borbó a la merda desafiant el “constitucional” sí que serveix per neguitejar i estressar una Espanya postfranquista i sí que obliga l’Estat a negociar o tornar-se boig.

La taula de diàleg són els pares. El PSOE sempre enganya. El que compten són els fets, no les paraules. I, després d’un any és evident que, d’acord amb les instruccions que dona la Fundació Bofill al Departament d’Educació, això és una presidència en procés d’assoliment. En termes propis, com a profe boomer, el govern Aragonès és un suspens d’aquells per sota dels quatre, especialment en la matèria de “dignitat nacional”. I potser caldria ja convocar la comissió d’avaluació (altrament coneguda com a “Moció de confiança” per transmetre les qualificacions i exhauriment de les convocatòries a un govern que no ha assolit cap dels seus objectius), i que com a mals estudiants, l’única cosa que són capaces de transmetre són el vell repertori d’excuses per justificar-ne la inacció.

Davant la inoperància davant el mandat de la societat d’implementar la independència (o en el menor dels casos, canviar radicalment d’estatus polític enfront d’aquest café-para-todos), potser sí que caldria fer servir noves iniciatives. Qui això escriu sempre s’ha mostrat escèptic davant la idea d’una llista independentista conjunta allunyada dels fracassats partits independentistes. No em semblava una bona idea per la dispersió de vot, la dificultat d’obtenir representació en un sistema que competiria amb maquinàries de poder amb accés als mitjans i generosos recursos econòmics, i la possibilitat de col·leccionar una bona colla de friquis en llistes d’aquestes característiques. D’altra banda, ni l’ANC, ni Òmnium semblen aportar noves idees o estratègies mínimament útils, i el Consell per la República no es decideix a actuar com a govern clandestí o a l’exili, amb la necessària litúrgia d’un Estat. Potser crear una llista de personalitats independents, amb prestigi i un únic punt al programa: la declaració i defensa de la independència, en cas de majoria absoluta, no és tan mala idea. I en cas de no arribar-hi (cosa força probable), simplement, no ocupar els escons per dificultar el funcionament del govern col·laboracionista. O potser, crear un parlament paral·lel, una República que vagi funcionant al marge i en contra d’una Generalitat que en el fons és poca cosa més que una diputació mancomunada, i d’un Estat comandat per un simpatitzant de Vox. A veure, no són idees tan estranyes. Només cal anar al manual de les històries de les independències dels darrers dos segles, una època on queda clar que l’autodeterminació és un dret humà de caràcter col·lectiu.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca