Plaça de Champions i prou

Esperar el Mallorca amb neguit ho diu tot sobre l’estat d’ànim del barcelonisme. Es tracta d’acabar la temporada amb plaça de Champions i treballar molt bé de cara el curs vinent malgrat no hi hagi un euro, malgrat sonin fitxatges impossibles a dotzenes i s’emboliqui la troca amb un futur de ciència ficció. La gent blaugrana s’haurà de resignar tornant a la casella de sortida i conformar-se pensant que enguany encara podria haver estat força pitjor. L’equip és fràgil com un cristall, irregular, va a mínimes batzegades d’energia i manté la dependència de les vaques sagrades, tot i que Piqué s’aguanta amb pinces i Alba sembla un èmul de Dembélé prenent decisions estranyes. Ja només queda surar i traure avantatge de la mediocre forma d’aquells, com Sevilla i Atlético, que busquen el mateix objectiu. La diferència d’anit va ser el gol a favor, que genera confiança i dóna certa tranquil·litat, evidència de calaix. Queden quatre partits, es tracta d’anar restant i després, pregar als cels que algú al club sigui un visionari capaç de formar una plantilla competitiva sense talonari. Que és com fer truites sense ous, paradoxa que salta a la vista i més val no recordar, no fos cas que espatlléssim la il·lusió, imprescindible en aquest invent del futbol.   

Dies enrere ens va acomplir una efemèride d’aquelles que pesen. Deu anys des que Pep Guardiola va anunciar que deixava el Futbol Club Barcelona. Òbviament, va prendre la decisió perquè li va donar la gana i perquè era la seva potestat i la seva vida. En aquell moment va fer certa fortuna la seva expressió de deixar-ho ‘per no prendre mal‘ després del desgast formidable de quatre temporades no ja esplèndides, sinó meravelloses. Encara recordem cada partit com una exhibició i el seu equip com el millor de tots els temps, imbatible en prestacions i espectacle, d’estil únic i tantes altres virtuts que, si insistim en el record, ens farien caure en la nostàlgia. Vist des del pas del temps, aquell va ser el primer toc d’atenció que el Barça començava a anar pel pedregar sota l’ègida de Sandro Rosell, gall que volia ser únic un cop enfrontat a mata-degolla amb aquells que ja havien deixat el club. Començava allà la revenja, la demolició, personificada en el referent al que anomenaven ‘Dalai Lama’, també perseguit per gent mediàtica a les antítesis del seu pensament, als antípodes del seu tarannà.

Malgrat deplorem el joc dels condicionals, aquella marxa encara avui mereix una reflexió. I la primera és evident: En Pep mai no hagués hagut d’abandonar el seu club. Els gestors estaven obligats a preparar-li el microclima ideal per deixar-lo fer a gust i com a únic líder esportiu. Era el nostre Ferguson, per dir-ho en imatge prou gràfica, i les baixes passions, les pitjors expressions d’enveja i mediocritat el van afartar. Laporta el va posar i el va deixar fer. Rosell el va confrontar i negar. A partir de l’adeu, el Barça va començar la llarga inèrcia, que és com hauríem de rebatejar la dècada passada. A poc a poc, el declivi, malgrat que aguantés la sensacional generació de futbolistes i es voldria jugar a una altra cosa ben diferent a partir de Neymar i el trident. Ja no era el mateix Barça, a poc a poc l’anaven esborrant en els seus senyals d’identitat i amb Bartomeu, la davallada es va accelerar per abandonament del club a mans del vestidor plenipotenciari, que feia i sobretot cobrava a voluntat. Tant de bo aprenguem de la història i consti que aquest desè aniversari sap molt de greu per tractar-se d’una errada monumental, directament imperdonable. El millor entrenador d’aquest segle va tocar el dos, amb afany de demostrar-nos que també ho podia aconseguir sense Messi. No calia. El català seny dictava que tots dos lideressin una obra sensacional, al final deixada a mitges, sense acabar. Ara només queda sospirar i aferrar-nos al somni que ambdós tornin algun dia perquè aquells que ens han fet tan feliços no mereixen a estar a cap altre lloc que no sigui, tan simple com això, a casa seva.

I l’última, l’Espai Barça. Tantíssim a dir, tants anys d’espera, terminis que desperten incògnites, finançament que complica el futur d’un club amb la tresoreria exhausta. No sabem si s’ha calculat bé, no sabem com es pagarà i quines factures de tot tipus comportarà. Fins i tot pot perillar la continuïtat del club tal com l’hem conegut fins ara. Prudència infinita, doncs, fruit de sensacions gens optimistes

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca