Treballar amb el que tenim

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Porto mitja vida buscant com millorar-me. Des que soc adulta que entreno com puc el meu tarannà impulsiu i desendreçat per sortir de la literatura. La literatura és un treball cansat, poc agraït i que exigeix molta constància. He mirat de sortir de la literatura per si m’hi poso i descobreixo que no ho faig amb prou gràcia. Per si m’adono, com em vaig adonar amb el món del teatre, que finalment barallar-me per rebre un premi arran de la publicació d’un llibre que no llegirà ningú no és el que volia.Vaig deixar de fer teatre no tant pel teatre en si, per l’escenari, com pel que implicava el teatre: abraçar persones amb qui competeixes, fingir amistats, allitar-te amb professors i sobretot haver d’anar al teatre (amb aquell mal de cap que provoca, les ganes de fugir i anar a beure’s una cervesa a la terrassa de davant per parlar què sé jo, de llibres, de racisme, del noiet que em va venir a visitar a casa ahir). Poques coses m’agraden més que emborratxar-me amb el meu amic Miguel mentre parlem, però la nostra relació mereix un altre article.

Viure per mi és escriure, però escriure cotitza a la baixa i a més tinc la mania, també, de voler escriure sobre coses sobre les quals, en un altre pla mental, em prohibeixo escriure. Potser estic predestinada a tenir una secció de benestar emocional en algun diari (el meu propi diari), però com que soc un pèl esnob i això no em sembla noble m’entesto a intentar entendre el món. Matricular-me al màster de periodisme internacional va ser una altra faixa que vaig imposar a la meva ànima, que té tendència a evadir-se de la realitat més que a analitzar-la o plantar-li cara amb gràcia. Em pregunto si el canvi és bo i necessari o si només és una excusa per evitar començar a viure. Agafar nous hàbits i canviar està bé, però perdem el temps quan intentem allunyar-nos massa de nosaltres mateixos.

Durant un temps vaig estar amb un noi que treballava el seu cos. Era més bell i atlètic que el David de Miquel Àngel, d’aquells cossos que hi ha qui diu que no li agraden perquè embafen de múscul -a mi no m’embafava gens. És un home força masclista, no al nivell del noi de l’esplai que interromp les dones quan parlen sinó al del tirà que té tres esposes i les penetra amb fredor i mal humor. Un home bell i viril però que en essència és tirànic i avorrit, d’aquesta gent bonica al costat de la qual et passen les ganes de viure. Al costat d’ell també vaig voler convertir-me en el contrari del que soc, una dona que només cuida i vol cuidar sense demanar res a canvi (en part soc això, però enteneu-me: volia fingir que no tenia una ambició i un delit de viure i de saber foramida, perquè aquest delit a ell l’esporuguia, i per això em renyava, petit i empobrit com és).

La balança entre la perfecció personal i el que som costa de trobar. M’ha consumit sovint l’obsessió de llimar-me, com si fos un diamant brut (això m’ho deia, la tieta, i encara m’ho diu ara, pobra, coses que es diuen amb bona intenció però que són un calvari). Jo com un tros de carbó que ha d’encabir-se en el foradet cisellat en una aliança d’or. I així he intentat estar més en forma, fer més gràcia, tenir més habilitats tècniques, ser més endreçada, parlar menys fort, afinar la intuïció amb els homes (aprendre a manipular-los sense que se n’adonin, perquè m’ensumo que això és el que volen), queixar-me menys, ser menys addictiva, convertir-me en hàcker, aprendre a fer carreteres i a penjar prestatges. Gairebé tot ha estat en va: res d’això ha esborrat el que soc, que és tot el contrari.

No sé per què faig passar la meva rutina per un horari ferri que és contrari als meus instints i al talent que m’és propi, l’únic que tinc per sobre de tots els altres: escriure. També parlo bé en públic, potser parlo millor en públic del que escric, és veritat, però les televisions i els qui organitzen conferències s’entesten a no veure-ho, i en lloc meu contracten persones que malden per trenar dues frases juntes, que temen l’error perquè temen no saber sortir-se’n si la caguen en directe. Res d’això em suposaria cap maldecap, perquè parlar en públic per mi no és una feina sinó un estat natural com dormir o xiular. Entre un mar de defectes tinc això. En qualsevol cas, la formació més o menys acadèmica autoimposada ha estat l’esforç que he fet per domesticar la meva ment i la meva vida. Ara veig que he d’aturar-me, dir al meu tarannà que ‘benvingut, segui i reposi, l’estimo, gràcies, mirarem de fer grans coses junts, prometo no ofegar-lo més’.

Ens escrivia al patreon de Les Golfes l’Anna, una noia que acaba de graduar-se en Humanitats i no sap què triar. Diu que li agrada tot i això és una gran cosa, quan tens vint anys. Una vegada vaig sentir dir a la Marina Porras que als vint anys un ja té tots els defectes i qualitats en ordre, i que la resta és el temps que li queda és per desenvolupar-les.

A l’Anna li he respost que provi i que finalment es trïi a ella mateixa, que trïi les habilitats innates. Al capdavalll és on sempre tornem, amb el cap cot o amb el cap ben alt. ‘Millorar-se’ i sobreformar-se és temptador i va bé, de fer-ho una mica, però ha de ser una lluita sense esperança -com una rutina d’entrenament físic que només dura deu minuts cada dia. Cal entrenar cos i esperit sense exercir massa violència sobre el que, feliç o infeliçment, som: nosaltres mateixos.