Fa temps, una amiga em va dir que jo sempre sortia de festa amb el mateix top negre. Recordo que era estiu i aquell top era una de les meves peces d’armari preferides: elegant, còmode i pràctic. Jo no sortia gaire a discoteques, però la calor, juntament amb les amigues, van fer que trepitgés la nit durant tres caps de setmana seguits. Vam ballar, vam penjar stories a l’Instagram i vam riure molt. Fins que, de cop i volta, aquell comentari que no esperava va fer-me ensopegar amb la realitat: havia pujat tres posts a l’Instagram amb el mateix top negre durant tres dissabtes seguits. Dra-ma.

Segons publica El Confidencial, cada europeu llença 11 quilos de roba anualment i, cada segon, s’incinera un camió de productes tèxtils. Unes estadístiques que, malgrat la rellevància, no tenen cap impacte social perquè l’obsessió pel fast fashion ja forma part del nostre ADN. En un escenari on les addiccions conductuals o psicològiques s’han enfocat només en les drogues, parlar d’addicció a les compres és, segons el periodista Rodríguez Villarino, “un tema de creixent protagonisme a les societats postindustrials”. No sé si ho sabieu, però el 55% de les dones a l’Estat espanyol sent que no té res a posar-se i el 45% afirma guardar roba a l’armari amb l’etiqueta posada (Micolet, 2021).

El 67% de les dones afirma tenir roba a l’armari que no es tornarà a posar mai més.

Ja ens ho deia Marta D. Riezu, el consum massiu de roba actua com a escapisme mental i simulador d’un estatus que ni tens. “Ens han educat per a eliminar tot allò que és vell, i per això no ens adonem que tenim un armari útil i suficient. Fugir d’aquest pensament costa perquè la moda està dissenyada per seduir, però prescindir-ne n’és un alliberament”, puntualitza Riezu. I Villarino afegeix: “L’addicció a les compres es relaciona amb impulsos i obsessions persistents que són gratificants, però de forma breu, i que redueixen el malestar emocional, però temporalment”.

La compra online: addicció sense control

És ben sabut que la pandèmia ha suposat un augment destacat de les compres online. Un mercat en què les addiccions i obsessions continuen més presents que mai. Parlem amb una dona usuària de la compravenda virtual, quin ens narra la seva pròpia experiència: “La compra de roba virtual es fa des de casa, com sigui i a l’hora que sigui, sense cap mirada aliena o control social”. D’aquesta manera, la persona se sent lliure de pecat i no és qüestionada per ningú. “Jo mai he comprat a distància, però sí que he venut a través de webs de roba de segona mà. He rebut notificacions de compra a diferents hores de la matinada per part de gent amb qui comparteixo franja horària”, ens explica. I continua: “Hi ha una clara disjuntiva que sembla que ningú vol abordar”.

Malgrat aquesta part fosca de la compra online, cal diferenciar la compravenda de segona mà del món del fast fashion o l’ultra fast fashion. Tal com ens recordava Marta D. Riezu, “empreses com Shein són el paradigma de negoci fosc”. De fet, aquesta empresa pot arribar a publicar més de 500 productes en línia diàriament i a petita escala, abans d’ajustar les produccions futures. Unes pràctiques contaminants i poc responsables que es desmarquen, radicalment, de la moda circular.

Micolet, un clam a la moda verda 

Micolet és un bon exemple d’empresa que potencia l’slow fashion en benefici d’usuàries, compradores i planeta. Segons la nostra entrevistada, és una alternativa que es desmarca de la venda online tradicional. Una web de roba de segona mà que et marca el preu de cada peça i et gestiona la compravenda amb la persona interessada. “És un procés molt còmode, especialment per a persones com jo, amb mobilitat reduïda”, ens comenta la usuària. Tu selecciones la roba que vols vendre, Micolet passa per casa a buscar-la i t’assigna un preu per cada peça. Un cop al magatzem, ells mateixos gestionen la venda i fan l’entrega.

I, què passa si ningú s’interessa pels meus productes? En paraules d’Olatz Elezcano, responsable de comunicació de Micolet, la roba que no es ven es destina a una ONG. “El que fem és agrupar, en un mateix enviament, la roba de desenes de clientes alhora. La roba s’emmagatzema fins a arribar a la quantitat mínima per a la recollida i no són donacions a títol personal. L’ONG ens aporta un justificant a finals d’any indicant la quantitat donada en aquest període”, detalla. La ONG a qui van destinar la roba l’any passat va ser Remar.

Però encara hi ha una altra opció que fa més sostenible i circular el procediment de Micolet. Existeix la possibilitat de donar els ingressos resultants de la venda de roba a una ONG de lliure elecció. En aquest cas, ara sí, la donació és a títol personal. “Nosaltres rebem un justificant per part de la ONG escollida i, si la clienta ho desitja, aquesta donació pot desgravar-se en la declaració de la renda”, conclou Olatz. Una manera ètica d’aprofitar al màxim els beneficis d’un mercat disruptiu que planta cara al consum irresponsable.

No tot són flors i violes

“La meva psicòloga em va recomanar comprar-me roba per a reforçar l’atractiu del meu cos no normatiu”, ens narra l’entrevistada d’acord amb una experiència personal desagradable. I es que no podem pas oblidar que el mercat de la moda online, sostenible o no, continua alimentant problemàtiques relacionades amb la baixa autoestima i la necessitat d’aparença. “Dones amb problemes personals es veuen abocades a la compra constant a preus a l’abast de tothom, cercant una immediata i falsa eufòria“, ens comenta aquesta usuària. Un patró que es repeteix freqüentment i on les patologies associades passen desapercebudes. Segons el nostre testimoni, cal consciència social per a entendre que la cultura del body positive passa per estimar el teu cos tal com és, sense necessitat d’adaptar-te a uns requisits patriarcals o a una moda que ens ofega.

“La meva psicòloga em va recomanar comprar-me roba per a reforçar l’atractiu del meu cos no normatiu”.

Per sort, el moviment feminista està fent bona feina. I, empreses com Micolet, ja es desmarquen dels gegants de moda ràpida i barata, oferint alternatives ètiques i amb perspectiva social. Cada cop són més les dones que cerquen l’última moda mirant al fons del seu armari, reciclant peces de la seva mare o fent intercanvis amb amigues. I, encara que en menor intensitat, les xarxes socials també són una finestra de coneixement. “El consum responsable passa per preguntar-te si realment la necessites abans de comprar-la”, ens diu la plataforma Slow Fashion Next a Instagram. I, imagino, el consum responsable també passa per tornar-te a posar el teu top negre preferit el quart cap de setmana de festa. Perquè potser aquella amiga no ho sabia, però existeixen les rentadores i, tot allò que es publica a l’Instagram, és només una quarta part de la realitat que ens envolta.