Potser alguna vegada has llegit o sentit alguna història com la que ara t’explicaré. Quan a mi me la van explicar, vaig pensar que els protagonistes eren uns covards. Era jove i imprudent i em pensava que sabia tot el que em passaria a la vida. Però amb el pas del temps he après que ningú se salva de viure, almenys, una història com aquesta. A més, he après a explicar-la amb imparcialitat i a comprendre la bellesa dels fets.

Durant un temps, els protagonistes d’aquesta història van formar part de la meva vida. Ara ella viu a l’altra banda del món i, d’ell, simplement vaig deixar de tenir-ne notícies. No és que els trobi a faltar. De fet només hi penso quan n’explico la història.

La història transcorre en una llibreria de Barcelona. Una d’aquestes llibreries plenes de pols on podries trobar els exemplars més antics dels llibres més insòlits. Una llibreria que sembla una biblioteca històrica.

Era un dilluns del mes d’abril i el Quim tenia unes ganes terribles de fer l’amor. No us escandalitzeu. Tots ens hem sentit així alguna vegada i qui digui que no, menteix. Aquell dilluns el Quim havia decidit d’anar a aquella llibreria. N’hi havien parlat molt bé i trobava que era una bona manera de distreure’s dels seus desitjos eròtics.

El Quim és un boig de les llengües i en aquell moment es plantejava començar a estudiar rus. Es va plantar davant de les estanteries dedicades a la novel·la russa. No tenia gaire clar què mirava. No hi havia cap novel·la traduïda i en aquell moment els seus coneixements de rus eren nuls. Això sí, els caràcters de la llengua dels tsars sempre li havien semblat enigmàtics i atraients.

Abstret en els seus pensaments, el Quim no es va adonar que la Núria entrava a la llibreria. En aquell moment, la Núria estudiava literatura i era el que se’n diu una rateta de biblioteca. Duia a sobre tots els tòpics que et puguis imaginar: unes ulleres rodones, els cabells mig despentinats de pensar en excés, les mans tacades de la tinta dels bolígrafs que gastava un rere l’altre…

La Núria es va posar a llegir Rabos de Lagartija d’en Juan Marsé. No és que l’autor fos dels seus preferits, però s’havia posat la idea al cap que per fer-se’n una opinió sincera n’havia de llegir almenys tres llibres. Seia amb les cames encreuades, intentant dissimular que s’estava llegint un llibre que encara no havia pagat.

No sé quant de temps va passar fins que el Quim es va adonar de la seva presència. En llegir el títol de la novel·la que la Núria llegia, li va venir al cap la imatge de les cues de les sargantanes i li va resultar repugnant. Així i tot, la seva mirada va continuar avançant cap a aquella lectora furtiva i, quan li va veure la cara i aquell cos petitó a la Núria, li van fugir del tot les sargantanes del cap.

El Quim va maleir haver anat a aquella llibreria. Ell, que pretenia allunyar-se del seu desig carnal, ves per on ara hi ensopegava amb la Núria. Tenia al davant tot el que més li agradava del món: una dona lectora. Ara pensareu que potser una llibreria no era el millor lloc per fugir dels seus desitjos tenint en compte els seus gustos i això mateix és el que li vaig dir jo. Però, bé, els humans i les nostres contradiccions…

El Quim va voler acostar-se a la Núria i, per dir-ho ras i curt, lligar-se-la. Tot i que a mi em va confessar que abans d’acostar-s’hi a dir-li res, el Quim ja havia imaginat el que volia que passés. En el seu cap ja havien sortit a sopar plegats. La conversa havia sigut estimulant. Havien gaudit d’aquella timidesa típica de la primera cita. Ella havia estat encantadora: tímida, però no gaire; llançada, però posant-se lleugerament vermella quan la conversa s’encenia. De fet, el Quim va imaginar com volia que acabés la nit. Un final de nit apoteòsic, entre llençols i roba interior tirada pel terra del seu pis.

Les seves ganes de fer l’amor persistien. No se’n podia desempallegar. Les podia notar en els pantalons, però sobretot en els pensaments repetitius plens d’intimitat, de viscositat i d’èxtasi. El Quim em deia que fins i tot hagués volgut enamorar-se’n! Deia que si hagués tingut la certesa de llençar-se a sentir l’amor sense haver de patir després, no hauria dubtat gens. El cas és que jo el vaig entendre millor que ningú. Bé, potser tots l’entenem millor que ningú, oi?

“Si fos en Juan Marsé aquesta nit aniria a dormir amb la Núria, entraria en els seus somnis més dolços i li faria llucar sargantanes”. Com si fos la tornada d’una cançó dels noranta, el Quim no parava de repetir-se aquest pensament mentre s’acostava a parlar amb la Núria.

Però, de sobte, al Quim li van començar a fer figa les cames. Quan estava només a cinc metres de la Núria, el van assaltar tots els dubtes que et puguis imaginar: “Tant de bo tingués algun mig talent per impressionar-la…”, “si fos més alt, potser em veuria de millor ull…”, “però si sóc un pobre desgraciat en una llibreria de Barcelona plena de pols…”.

El Quim es va sentir aclaparat per ben bé una trentena de pensaments com aquests. El cas és que es van mirar als ulls un parell de segons just quan ella desencreuava les cames i s’aixecava per anar cap a la caixa a pagar el llibre. Hagués sigut tan fàcil! Amb un mig somriure potser n’hi hauria hagut prou, amb una pregunta trapella, amb un gest del cap per saludar-la… Però no va poder.

Es va quedar glaçat, sense conversa estimulant, sense sopar amb vi i sense calcetes pel terra del menjador de casa. Va continuar palplantat davant de les estanteries, fent veure que s’acontentava amb la situació, mentre la Núria sortia per la porta.

Tal com et deia, potser n’has sentit moltes, d’històries com aquesta. Quan el Quim me la va explicar, vaig saber ràpidament de quina Núria em parlava. Segurament tu mateix has sigut el Quim alguna vegada o també has sigut la Núria. Sigui com sigui, jo només sóc una narradora imparcial.