Habemus Alcarràs. La pel·lícula de Carla Simón es va preestrenar ahir a la tarda a Lleida amb una alta atenció mediàtica. Els diaris fa dies que hi dediquen dobles pàgines, amb fotografies i grans titulars. Les televisions han omplert minuts i minuts de tertúlies i informació amb el film guardonat a la Berlinale. I algunes ràdios, fins i tot, s’han desplaçat a la zona per muntar-hi un improvisat set des d’on emetre els seus programes.

És un encert perquè se li ha donat la importància que té, que és molta, sobretot en un país faltat d’autoestima i bones notícies que alegrin tothom. Es tracta d’un fet noticiós que compleix tots els requisits per aconseguir aquesta cobertura perquè no és gens habitual a Catalunya ni, encara menys, a una ciutat que no arriba als deu mil habitants del Segrià. I s’ha estat a l’altura: no només s’ha seguit la projecció, sinó que molts han apostat per aprofundir en la realitat que copsa el llargmetratge.

Ara bé, en alguns moments també ha estat inevitable sentir que es tractava d’un desembarcament gairebé folklòric. I és que no n’hi ha prou amb fixar-s’hi un dia. Durant tot l’any es pot -i cal- parlar del despoblament rural, de la manca de relleu generacional al camp o de la crisi dels preus de venda i l’increment dels costos de producció. També de la manca d’infraestructures, de les inclemències meteorològiques que destrossen amb una nit tota la feina d’un any o de la nefasta cobertura mòbil que molts veïns han de patir cada dia, per esmentar només alguns exemples.

Tant de bo aquesta febre amb Alcarràs serveixi per prendre consciència que no són temes de segona o de tercera. Perquè la marca Catalunya no només és Barcelona i la Sagrada Família. Ho són també, entre molts d’altres, els alcarrassins i alcarrissenes que voltaran pel món orgullosos de ser d’on són. D’un país que, esperem, els fa cas més d’un dia a l’any. Visca “Alcarràs”, visca Alcarràs i, aquest cap de setmana, omplim les sales!