El passat 29 de març, a la llibreria 80 Mundos d’Alacant, vam xarrar sobre Alacant i el valencianisme. Una oportunitat molt enriquidora on he pogut interaccionar amb molta gent que està relacionada directament o indirecta amb la valencianitat i el valencianisme de la nostra ciutat. En aquesta primera part intentaré explicar l’evolució històrica del valencianisme a Alacant. 

Després de la derrota de 1707 i la pèrdua de les nostres institucions i lleis pròpies, el procés de desvertebració del Regne de València es referma amb la creació de les províncies. Aquest suposa la incorporació de les murcianes Villena i Saix. Les diputacions parlaven directament amb Madrid sense passar per València.

Les elits alacantines iniciaren, a mitjans del segle XIX, un procés de castellanització i acastellanament. Tot això emmirallades en les madrilenyes, amb les quals mantenien una intensa relació. Participaren en el moviment de la Renaixença, però gairebé sempre en castellà. Tot i això, la participació de Teodor Llorente a Alacant demostra que hi havia una connexió amb València.

El valencianisme federalista nascut de la Declaració Valencianista de 1918 no traspassà l’Horta de València. Si els intel·lectuals valencians no veien més enllà de l’Horta, els alacantins tenien una visió molt provincial. Joan Fuster deia que Azorín va ser el més conscient de la catalanitat del sud, malgrat expressar-se sempre en castellà.

La lluita per l’Autonomia: les primeres passes

Amb la llei de mancomunitats del 1931 l’ajuntament de València i la Diputació valenciana iniciaran converses amb la resta de diputacions i ajuntaments valencians per mancomunar-se. L’alcalde d’Alacant, Llorenç Carbonell, no va mostrar interès. El rebuig venia donat per la por a l’absorció per València i després per la Gran Catalunya, la cooficialitat de la llengua i l’obligació dels funcionaris del seu coneixement. A més a més, es feia la petició des d’Alacant d’incloure Albacete i Múrcia. Malgrat tot, les converses duren fins a l’any 1924, amb la qual cosa podem creure que el rebuig no va ser tan frontal. De fet, l’Alcoià, el Comtat i la Marina criticaren la negativa de la Diputació.

Als anys 20 Alacant començava a configurar els símbols identitaris que hui són ben presents: el 1922 es creava l’Hèrcules, el 1928 naixien les Fogueres. El seu himne fou compost el 1929 en valencià, com l’himne de la ciutat, escrit el 1902. A Alacant la castellanització començava a calar en les classes mitjanes, però encara era molt important entre el poble la premsa satírica en valencià, destacant El Tio Cuc, un setmanari, encara d’idees espanyolistes i contràries a l’Estatut, però que sempre emprava el valencià.Després evolucionaria cap a posicions valencianistes.

Amb la Segona República reviscola el valencianisme

El valencianisme, que s’havia refugiat en l’àmbit cultural durant la dictadura de Primo de Rivera, reviscolava amb la Segona República al Cap i Casal. No obstant això, no calaria a la resta del territori. El 1931 l’Agrupació Valencianista Republicana presentarà el seu avantprojecte d’Estatut. De nou Carbonell, encara alcalde d’Alacant, junt amb Franklin Albricias, president de la Diputació, mostraran el seu rebuig amb els mateixos arguments de feia deu anys. Hem de dir que els ajuntaments de la Marina volien col·laborar amb València, mentre que Alcoi recelava dels valencians. Alguns ajuntaments del Baix Segura fins i tot volien una mancomunitat murciana.

L’arribada de les despulles de Blasco Ibáñez a València el 1933 donen lloc a un esclat de valencianisme. El mateix Llorenç Carbonell dirà que Blasco uneix més els valencians que no Jaume I. Un any abans s’havien signat les Normes de Castelló que ratificaven la unitat de la llengua i normativitzaven el seu ús. Entre els signants trobarem al jove Enric Valor i a Figueres Pacheco, malgrat que aquest últim no escrigué mai en valencià. 

D’Enric Valor a ‘El Tio Cuc’

Quan Enric Valor arribà a Alacant i entrà a col·laborar en El Tio Cuc, el setmanari alacantí ja havia adoptat la defensa la valencianitat, la República, l’esquerranisme i l’anticlericalisme. Valor introduirà la normativització de la llengua i uns continguts nacionalistes en consonància als plantejaments de la Gran Catalunya de Prat de Riba. Són anys d’efervescència valencianista a Alacant. Al voltant de Coloma i els germans Valor naixerà Agrupació Regionalista Alacantina (ARA) que no arribarà a tindre volada i que morirà quan Enric Valor marxà de la ciutat.

En aquells anys s’inaugirà una Oficina d’Ensenyança Valenciana amb l’objectiu de “revalencianitzar Alacant”. De la mà de Valor se celebrà a la ciutat la III Setmana Cultural Valenciana, amb participació de Carbonell, que havia assumit les propostes esquerranes i un cert valencianisme, i uns dies abans havia batejat la plaça dels Cavalls com a Plaça Catalunya. El 1936 el Front Popular d’Alacant se sumà als treballs per a un Estatut valencià, on per cert ja es defensava el nom de País Valencià, però la Guerra Civil i el posterior franquisme acabà amb tot. El Règim només va tolerar un cert valencianisme folklòric que poguera controlar. 

El valencianisme modern de Fuster: la qüestió d’Alacant

Amb Fuster naix un valencianisme modern, però ni ell ni el fusterianisme sabia què fer amb Alacant i pocs alacantins participen en la construcció del valencianisme. De fet, segons Marià Sánchez Soler, Fuster projectarà una ombra sobre la valencianitat d’Alacant. Aquesta afavorirà el pla suretista de Vicente Ramos. Un suretisme que combatia la noció de “valencianitat” i contra el que no s’enfrontarà el valencianisme. Fuster i Pla en parlaren, lo Rat Penat s’oposà, però foren alacantins com Josevicente Mateo, Vicente Gosálvez, Emili Rodríguez Bernabeu o Joan Valls els qui el combatran des de les pàgines del diari Información.

Amb tot, s’assumirà l’ús de la senyera quadribarrada, es multiplicaran els cursos de valencià, també els aplecs valencianistes. Després de la mort de Franco, el valencianisme semblava millor posicionat per assaltar el poder del que la realitat va demostrar. Tots els partits es van valencianitzar al crit unitari de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, acceptant la defensa i la unitat de la llengua i la sobirania del País Valencià. I molts incloent-lo dins dels instrumentalitzats per la dreta Països Catalans. 

Estatut i Transició

Però la Transició no va ser pacífica. La discussió de l’Estatut valencià va portar a la dreta a fomentar el blaverisme i la violència. Si el sud no va patir l’anomenada Batalla de València va ser perquè ací no hi-havia blavers ni secessionistes. A més a més, la presència del PSPV i el PSAN era testimonial a la ciutat. La Batalla d’Alacant va estar més centrada en si es parlava valencià o no. Malgrat tot, de violència al sud també hi hagué.

El febrer de 1976 moria a Elda pels trets d’un policia Teófilo del Valle. La llibreria Set i Mig va patir diversos atacs, alguns amb bombes incendiàries. Al cinema Goya d’Alcoi van posar una bomba. La Diada del 9 d’octubre de 1977 reuní a Alacant entre 4.000 i 5.000 persones. Una Diada tacada de sang per l’atemptat contra Miquel Grau mentre pegava cartells animant a participar-hi. Grau moriria dies més tard. Una multitudinària manifestació acompanyava el taüt quan va ser segrestat per la policia per evitar el seu pas pel centre per la ciutat.

La resistència alacantina en temps complicats

Els mals resultats electorals del valencianisme, la violència ultradretana i la por generada pel Colp del 23F, donaran lloc a l’aprovació d’un Estatut que representava la derrota de les tesis valencianistes. Altrament, representava l’accés per la via lenta a l’Autonomia, una via que negava al País Valencià la consideració de nacionalitat històrica. Amb la institucionalització, els principals partits d’esquerra arraconaran el fusterianisme. Unes tesis que quedaran defensades només per l’antecessor del Bloc Unitat del Poble Valencià (UPV), una part d’EUPV, i per un grapat d’associacions culturals i cíviques. 

L’Aplec del 25 d’abril de 1980 es celebrava a Alacant convocat per l’ACPV, partits polítics i sindicats, amb la participació 20.000 persones en la manifestació i posterior concert a la Plaça de Bous. Si amb la signatura el 1983 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià a la nostra ciutat s’intentava acostar el sud a la seua llengua, portar a Alacant la celebració del 9 d’Octubre el 1984 la volia atansar als símbols autonòmics. En aquells anys, també de la mà d’ACPV, arribaran les emissions de TV3 a Alacant. 12.000 persones es manifestaren pels nostres carrers, el desembre de 1985, a favor de l’ensenyament del valencià. Tot això responent a una manifestació contrària, que havia comptat amb 5.000 persones.

Els vint anys del PP a la Generalitat i la dicotomia poble-ciutat en el sud

El PSOE col·laborarà amb Acció Cultural del País Valencià (ACPV) en la creació del Bloc de Progrés Jaume I per agitar i guanyar el carrer i mobilitzar-se per a frenar el PP. El març de 1995 se celebrava a Alacant la multitudinària manifestació “Alacant és important”, amb una assistència d’entre 20.000 en 30.000 persones. Al maig hi hagué una gran manifestació a València. Malgrat tot, el PP aconseguí el govern de la Generalitat, ja tenia els ajuntaments i diputacions, i un any després Aznar arribava a la Moncloa. 

ACPV mantingué la seua lluita i el febrer de 1997 obrí a la ciutat un Casal Jaume I que haurà de tancar el 2008 per fer front a les multes que el govern del PP va imposar a Acció Cultural per mantenir els repetidors de TV3. Repetidors que, com el de la Carrasqueta, acabaran sent tancats amb permís judicial. El 2008 ACPV tornarà a convocar la Diada del 25 d’Abril a Alacant donant lloc a una multitudinària manifestació. 

Tercera Via i Compromís

La Tercera Via aconseguí la confluència de gran part del valencianisme més conscient donant lloc al Bloc Nacionalista Valencià. Aquest anirà assumint tesis cada vegada menys nacionalistes que afavoriran una coalició amb els Verds i Iniciativa del Poble Valencià: Compromís. Beneficiada pel moviment del 15M del 2011 i de la Primavera Valenciana del febrer de 2012, i amb l’efecte dels continus escàndols de corrupció del PP, Compromís farà el gran salt a les institucions el 2015. Un any clau on aconsegueix la vicepresidència de la Generalitat i entra per primera vegada a l’ajuntament d’Alacant amb tres regidors, passant del 3,67% del vot al 9%. Durant eixa legislatura, ERPV també estigué present en el govern de la ciutat aportant assessors dins de la coalició Guanyar Alacant. EUPV, que encara defensava un matisat fusterianisme polític al País Valencià, va perdre la seua representació a l’ajuntament. 

Després de l’experiència del tripartit en Alacant

El 2018 el tripartit va perdre l’alcaldia en una moció de censura i el 2019 el PP-Cs, amb el suport extern de Vox, aconseguiran formar govern. Compromís aguantarà la tirada aconseguint dos regidors, tot i que baixant en vots fins el 6,72%. La dreta intentà fer mal a Compromís amb les acusacions del cas Escola, que no arribaren enlloc però que va fer que l’opinió pública en parlara. Compromís va resultar afectat, com a membre del Tripartit, pels problemes entre els altres dos socis. Tot això malgrat ser la que menys soroll va fer en aquell moment, presentant-se com a frontissa entre el PSOE i Guanyar Alacant.