eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Pinkwashing

    La setmana anterior, en un xalet de luxe d’una aïllada urbanització de Lloret, es van trobar els cossos d’una família russa. La dona i la filla van ser assassinades amb greus ferides, sembla, de ganivets i destrals, mentre que l’home va ser trobat penjat. Al cap d’escasses hores, els mitjans es van precipitar a anunciar aquesta macabra troballa com a un nou episodi de violència masclista, i es va procedir a la coneguda litúrgia de la concentració de rebuig davant l’Ajuntament, declaracions de desconeguts, desconeixedors dels detalls, a fer l’enèrgica condemna a aquesta mena de crims, i als comentaris de tertulians generant el típic clima apocalíptic segons el qual els feminicidis resulten la plaga del segle XXI.

    En periodisme, malgrat la pressió per la primícia, no és massa bona la precipitació. La realitat és que el mort era un alt executiu d’una de les principals distribuïdores de gas rus, Novatek. A més de tres mil quilòmetres, de manera paral·lela, el mateix dia, es va produir un altre crim exactament igual. Un dels seus socis, Vladislav Avayev, també membre del consell d’administració de l’empresa, antic funcionari del Kremlin i vicepresident del Gazprombank, va ser trobat penjat, mentre també la seva dona i la seva filla van ser trobades mortes a cop de destral i ganivetades. Per acabar-ho d’adobar, els cossos dels homes no presentaven ni una sola taca de sang. Des d’una manera superficial, els crims fan pensar més en la màfia russa que en un assassinat masclista. I els mitjans haurien de perdre aquest mal costum de posar un micro a qui passa per davant per contribuir en res a aclarir la notícia, i els tertulians haurien d’evitar dissimular la seva manca de criteri a còpia de generar aquesta mena de clima apocalíptic.

    La violència masclista, certament, és un tema extremadament greu. Tanmateix, el tractament mediàtic o l’ús polític no sempre són els millors ni tampoc sembla que serveixin per a la causa noble que, entenem, ha de ser la seva erradicació. Si ens centrem en les estadístiques oficials, l’assassinat de dones a mans de les seves parelles o exparelles es manté relativament estable en la darrera dècada, amb puntes de 14 casos l’any 2014 i 4 el 2013. Segons dades del Departament d’Interior, publicades per l’Observatori de la Igualtat de Gènere, la mitjana de feminicidis ha estat, entre 2012 i 2020 de 7,7 anuals. Això representa una mitjana de 0,10 casos per cada 100.000 habitants, ben lluny de Finlàndia (0,61), Hongria (0,53), Romania (0,52), Letònia (0,47), Alemanya (0,37), França (0,31), Espanya (0,20), Països Baixos (0,20) o Itàlia (0,18) (Font: Eurostat). Està clar que un cas és massa, i que qualsevol societat moderna no pot tolerar actes com aquests, no obstant això, sembla que ni el tractament mediàtic, ni el catastrofisme estan servint de gran cosa, des del punt de vista de reduir significativament les xifres, de la mateixa manera que penjar imatges a Instagram amb el lema #BringBackOurGirls no va servir absolutament per a res perquè els islamistes de Boko Haram alliberés cap de les 276 nenes que va segrestar, a Nigèria, el 2014. El postureig, per molt benintencionat que sigui plantejat, sol ser de vegades d’una esterilitat inconvenient.

    Qui això escriu no voldria ser mal interpretat. En cap cas voldria minimitzar el patiment que comporta cap assassinat de cap dona. Tot i això, l’estadística indica que, a Catalunya, cada any hi ha una possibilitat entre mig milió de ser assassinada per la teva parella o exparella. Tanmateix, la dura i la crua realitat, si més no des de la meva perspectiva d’historiador, és que la situació de les dones a Catalunya ha empitjorat i està empitjorant de manera constant i accelerada en el que portem de segle. No pas perquè s’hagi incrementat la possibilitat extrema de ser assassinada. De vegades penso que totes aquestes litúrgies i unanimisme que surt a l’uníson cada vegada que es comet un crim oculta una realitat molt més dura, amb probabilitats estadístiques molt elevades de patir discriminacions o greuges en l’entorn quotidià, especialment en el laboral.

    - Publicitat -

    La situació de les dones a Catalunya està empitjorant, perquè les desigualtats, a tots els nivells, s’estan expandint. Anem a posar uns quants exemples. En un col·lectiu especialment feminitzat com és el de l’educació pública, la “innovació” que va suposar la Llei d’Educació de Catalunya (2009) va permetre que la destinació d’una professional passés de ser determinat pels mèrits objectius a dependre de la confirmació de les direccions a final de curs, o de postular-se, via entrevista, a una destinació determinada. I, per primera vegada (la innovació va començar el 2013), vam veure com s’instaurava una pràctica de l’empresa privada en el sector públic. Això implicava fer preguntes sobre si “tens fills?”, “tens previst demanar reducció de jornada?”, “estàs disposada a treballar dissabtes o fer moltes més hores de les que estableix la normativa?”. O a practicar un terrible assetjament laboral contra qui no combregava amb la “línia de l’escola”, o contra qui es resistia a participar en determinades formacions –sovint sufragades des de la mateixa butxaca i fora de l’horari de treball–. En aquests darrers anys hem pogut assistir a casos de veritables drames, com mestres que s’han quedat sense feina, o que han estat traslladades a desenes de quilòmetres del seu domicili per tenir criatures amb discapacitat, o per quedar-se embarassades. I probablement, d’acord amb determinats indicis via estudis sindicals, estem parlant entre una de cada quatre i una de cada tres mestres, que pateixen en silenci, sense que ningú es concentri davant els ajuntaments, sense declaracions solidàries de famílies o sense tertulians que es queixin massa. Servidor de vostès, una vegada, en el si del Consell Escolar de Catalunya va aprofitar la presència del conseller Bargalló per denunciar aquestes pràctiques, i, davant del negacionisme habitual de l’administració, i la cantarella dels “casos individuals” (en realitat, la punta de l’iceberg, perquè el més probable és que només aflorin un de cada deu casos), se li va acudir que, per “evitar abusos plantejarien que els despatxos de direcció fossin de vidre per afegir transparència. Com si la legislació per ells elaborada no emparés aquestes pràctiques, amb parets de vidre o en un búnquer!!!

    L’epidèmia de masclisme laboral, de guerra contra les dones treballadores, s’ha desfermat amb especial virulència en els darrers anys. Més, si tenim en compte que, pel que fa a l’educació, la precarietat s’enfilava l’any passat al 43% del col·lectiu (més del 60% si parlem de les dones menors de 35 anys). A sobre, la “transformació educativa” implica, sense llibres de text, amb imposició de metodologies poc contrastades que impliquen una quantitat ingent de temps de preparació en una època en què les hores lectives s’han incrementat respecte a principis de segle. En molts casos, aquesta pressió i sobrecàrrega de treball està generant una silenciosa pandèmia de trastorns mentals, depressions, burn-out, i un sentiment de culpabilitat detonat d’acord amb la idea que qualsevol docent s’ha de sacrificar pel suposat bé a uns alumnes que, a més, no aprenen millor. El pitjor de tot plegat és que tots aquests canvis no han servit absolutament per a res, perquè si ens atenem exclusivament als resultats dels alumnes, continuen allà on eren. És més, a l’Estat espanyol, que comparteix exactament el mateix sistema educatiu, estructura, model i currículum, no s’han aplicat aquestes mesures, i l’evolució, d’acord amb les evidències comptables (proves de competències bàsiques o proves PISA) indiquen que Catalunya continua tan estancada com en els darrers vint anys, amb llibres de text o sense, nomenat a dit els mestres, o per la via objectiva dels mèrits. I no hi ha res més desmoralitzador que el sacrifici estèril i inútil.

    Fets similars es podrien inferir d’altres àmbits professionals com els de la sanitat, amb una precarietat insuportable i jornades estajanovistes de treball per compensar la desinversió endèmica en una època en què les elits, en base a la pràctica desaparició d’impostos de patrimoni, transmissions o herències, han deixat de contribuir al sosteniment dels serveis públics. Pel que fa a l’àmbit privat, les coses són encara pitjors. Amb la precarietat com a filosofia general, i en àmbits com ara l’advocacia o les auditories, per posar alguns exemples coneguts, la jornada de treball pot arribar a ultrapassar les cinquanta hores setmanals (quan la jornada màxima legal és de quaranta, i la jornada habitual a Europa pot oscil·lar entre trenta i trenta-sis). I és aquí on trobem una cultura masclista tòxica del treball que implica que, com major presencialitat en el treball, ni que sigui del tot inútil, més possibilitats de promoció, o majors probabilitats que no et facin fora de la feina. De fet, en l’empresa privada, aquesta cultura de la sobreexplotació, de la flexibilitat favorable a l’empresari, de jerarquies rígides i ambients competitius, fa que un embaràs, una maternitat, la possibilitat d’una reducció de jornada, pugui equivaldre a una mena de “crim d’alta traïció” que pot comportar veritables i deliberades campanyes d’assetjament que té com a objectiu la renúncia a la vida familiar, o empènyer les dones fora de l’àmbit laboral, i, per tant, la precarietat, la pobresa o l’absoluta dependència dels cònjuges. Ara bé, en aquest món de postureig i hashtags pretesament feministes, bona part de les empreses públiques i privades, assumeixen com a propi maquillatge rosa de l’estil “promocionar dones a llocs directius” (a canvi de renúncies personals poc tolerables), fer tuits celebrant el 8 de març o disfressar-se de rosa mentre continuen i intensifiquen aquestes polítiques de simple explotació, aquesta visió tòxica de neoliberalisme amb accent emocional. Són tècniques que arriben des del nou capitalisme nord-americà que fan servir aquestes tècniques de màrqueting que s’ha denominat “pinkwashing”, és a dir, un blanqueig (o roseig) de pràctiques humanament i laboral inadmissibles, negatives no només contra les dones, sinó contra el conjunt de la ciutadania.

    És fàcil carregar contra un assassí aïllat que clava un ganivet contra la seva parella. Aquest comportament és inadmissible, i afortunadament està censurat socialment. Ara bé, resulta extraordinàriament preocupant que s’assumeixi com a normal tot aquest conjunt de pràctiques laborals imposades en les dues darreres dècades que no aixequen les protestes de la classe política, ni dels mitjans, ni dels tertulians. És fàcil escarnir un assassí de dones. No hi ha, per contra, el coratge, de carregar contra empreses o administracions que promocionen i toleren aquestes pràctiques intolerables. A les dones les poden matar de cop (assassinats masclistes) o a poc a poc (explotació laboral). Contra el primer cas és difícil de lluitar. Contra el segon, és possible legislar i impedir-ho, si és que hi ha voluntat. Ara bé, això voldria dir revertir aquest procés de desigualtat creixent, la qual cosa vol dir tocar privilegis, que no són necessàriament masculins, sinó econòmics.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca