En una setmana curulla de notícies, raons i tota mena de paradoxes, aferrem-nos al pensament positiu per proclamar que sort en tenim del femení i el seu tarannà, del sensacional aroma que transmet a la resta del barcelonisme. Alexia i companyia ens recorden que, si fas la feina com cal i et comportes conforme a valors, la comunió amb la teva afició es torna plena, bella, d’un lligam sentimental que sembla enamorament. D’aquí que trenquin rècords, segurament en correspondència de just retorn pel que donen i transmeten, també per la necessitat creixent que sentim de veure’ns ben representats gràcies a gent que paga la pena, respecta l’esport i juga d’acord amb l’estil, amb la correcta representació que el culer espera de les seves projeccions sobre la gespa. Tant de bo aquest fort lligam resisteixi en els mals moments perquè el Barça i tots plegats necessitem l’exemple femení com la referència a seguir, la constatació que els desitjos poden convertir-se en realitat quan ho fas bé, t’esforces en aconseguir-ho i estàs ben guiat en el full de ruta traçat. És una llàstima viure convençut que el masculí no prendrà nota del fenomen. Ells ja són irrecuperables en la seva fatxenderia. I consti que el qualificatiu no arriba provocat, en exclusiva, per l’oportunisme de veure’ls perdre tres cops seguits a casa.
No cal cremar res, ni esquinçar-se les vestes, que l’incendi torna a ser prou notori. Ara bé, consti en acta que tot contra el Rayo va resultar un desori, un bunyol, un nyap sense sentit. Quan el rival menut té prou amb xutar un cop, plantejar bé el partit i mostrar certa disciplina, si ets el Barça i no el derrotes gairebé per rutina, és evident que se’t planteja un problema enorme. No funciones, no rutlles, estàs garratibat. En conseqüència, et fartes de prendre decisions errònies, trets als propis peus. I així, per esmentar només un error de proporcions bíbliques, és un disbarat confiar la teva ofensiva a un erràtic de manual com Dembélé. Si individualitzes el repàs, no salves gairebé ningú i sembla impossible explicar amb lògica que li ha passat al col·lectiu des del Bernabéu. S’han fos els ploms de tothom, des de Xavi amb aquesta dèria d’acumular davanters quan no hi ha joc que els alimenti, fins a Frenkie De Jong, que s’emprenya al ser substituït després d’un altre partit calamitós. Ell, que hauria de ser un dels claus roents on aferrar les esperances de futur. No serveix d’excusa que et pispin un penal catedralici, ni les ocasions perdudes, ni res d’això. En tot cas, tocaria aixecar la veu davant dels àrbitres i l’arbitrària gent del VAR, que encara queden cinc partits i està en joc el futur. Simplement, perquè ets el Barça i exigeixes respecte. Si això d’avui no és una caiguda lliure, s’hi assembla, però no és moment de crítiques ni lamentacions. No queda altra que enlairar el vol per no comprometre nivell, diners, prestigi i un munt de tangibles en aquesta angoixant recta final.
Només es tractava i es tracta de guanyar i assegurar un lloc a la Champions. Res més. Tant se val si juguen de pena o se’t menja la mala sang al certificar aquest homenatge constant al despropòsit. Només resten cinc jornades, es tracta d’anar taxant-les i assolir l’objectiu realista de mínims i també màxims del que pot donar avui aquesta plantilla. I després, preparem-nos per un llarguíssim període de mercat on sonaran 400 noms malgrat que no hi hagi un ral a caixa. Per tant, a repetir, quasi de manera multiplicada, els tripijocs i operacions de reforç signades el passat hivern. La reconstrucció era just això, lenta, feixuga i amb l’esperança que Xavi pugui realitzar un petit prodigi col·lectiu amb el treball de la propera pretemporada. S’ha de tenir molta fe per a il·lusionar-se un cop repassat l’actual panorama. El 0-4 només era un miratge que ha enganyat aquells que volien creure en contes de fades. Ara, no convé que es converteixi en malson dantesc i s’han de conjurar forces i voluntats de tot el club per evitar una plantofada encara pitjor de la que els culers han rebut a dia d’avui.
