L’ordenament constitucional de qualsevol estat de dret proclama la inviolabilitat de les comunicacions personals. Tanmateix, les autoritats judicials es reserven la potestat de violar excepcionalment aquest dret fonamental amb motiu d’una investigació policial.
Aquesta pràctica està perfectament arrelada a l’ordenament jurídic espanyol. A l’Estat espanyol, per tant, no li calia adquirir cap programa informàtic israelià per trencar el secret de les comunicacions d’autoritats i líders socials catalans. De fet, ho ha vingut fent ininterrompudament des de fa anys a través del Sistema Integrat d’Interpretació de les Telecomunicacions (SITEL), desenvolupat per ERICSSON en 2002. SITEL depèn del Ministeri de l’Interior i des d’aleshores és emprat amb total normalitat tant pel Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) com per les Direccions de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. A això, a més, encara hi haurem d’afegir els sofisticats programes d’espionatge i de monitoratge utilitzats pels serveis d’intel·ligència militar que per motius de seguretat nacional, escapen al control polític i jurisdiccional.
Això no obstant, aquesta pràctica presenta diverses limitacions en l’àmbit civil. En primer lloc, la intervenció de les comunicacions personals l’ha d’autoritzar un jutge d’instrucció en el si d’un procés judicial mitjançant un auto motivat a petició de la policia judicial. En segon lloc, no pot tenir caràcter indefinit. De fet, s’ha de suspendre el seguiment i la intervenció de les comunicacions de qualsevol persona investigada quan, al cap d’un temps prudencial, aquesta no aporta cap prova concloent sobre el cas que s’investiga, tal com sentencia el TEDH 1998/31 en el cas Valenzuela Contreras contra Espanya.
A més, les autoritats policials estan obligades a ometre i destruir tota la informació recollida que no tingui a veure directament amb el delicte que s’investiga i que, per tant, sigui irrellevant per a la causa judicial que s’hagi obert. A efectes pràctics, això vol dir, que en cas de filtració a la premsa i de fer-se públiques una part de les escoltes telefòniques o qualsevol altra informació personal interceptada en un canal privat de comunicació, les autoritats policials serien responsables davant del jutge que hagués autoritzat les escoltes, ja que aquest té la competència de vetllar perquè la investigació s’ajusti a Dret. I si el jutge que instrueix el cas no fa res per evitar-ho, aleshores, és ell qui hauria d’assumir les responsabilitats derivades d’una mala praxi policial.
Tanmateix, encara resultaria molt més greu, la publicació de la informació obtinguda per fer xantatge i coaccionar a autoritats i líders socials amb finalitats polítiques que res tinguin a veure amb una causa judicial oberta contra ells. Certament, a vegades s’han difós talls de veu amb contingut que desacredita públicament la persona investigada. Qualsevol comentari sorneguer i de mal gust que trenqui la correcció política, pot acabar posant-la en un seriós compromís davant l’opinió pública. Com dic, les escoltes per si mateixes no són constitutives de cap delicte si s’ajusten al procediment esmentat. Però que es facin públics talls de veu de converses privades sí que ho és. I és molt greu, perquè involucra a jutges, forces i cossos de seguretat de l’Estat i als mitjans de comunicació amb una clara voluntat difamadora. A més, aquests casos no vulneren únicament la intimitat i el secret de les comunicacions d’un determinat ciutadà sinó, també, el normal desenvolupament democràtic de l’activitat política del país. Per això, hem d’aprendre a distingir entre la intervenció de les comunicacions emparada per la llei en la prevenció de delictes, d’aquella que no ho està i que busca coaccionar l’adversari polític.
Però, això no és tot. Quan la policia filtra a la premsa el tall d’unes escoltes on es deixa en evidència una determinada autoritat, el més probable és que ens trobem davant d’un cas de xantatge polític. Sovint passa que els agents polítics en el poder, utilitzen les estructures de l’Estat en profit propi amb la finalitat de doblegar la voluntat d’un rival. En aquests casos, s’acostuma a filtrar a una premsa assedegada de carnassa un tall de veu que per si mateix no és constitutiu de delicte, però que pot desacreditar la persona investigada, sota l’amenaça de filtrar-ne més si l’investigat no s’avé a col·laborar amb les autoritats polítiques rivals i a seguir els seus requeriments. Segurament, aquesta sigui una de les màximes expressions de la intolerable vulneració de drets fonamentals en què pot desembocar la intervenció de les comunicacions personals.
Ara tothom s’escandalitza perquè recentment s’ha fet públic que l’Estat espanyol investigava una seixantena d’autoritats i personatges clau del procés sobiranista mitjançant una tècnica innovadora desenvolupada per una empresa israeliana. Però resulta curiós que la difusió pública de certs talls de veu de converses telefòniques d’alts càrrecs de l’administració catalana durant el mateix procés sobiranista, no fossin objecte ni de denúncia política, ni d’alarma social, ni de la mateixa indignació desmesurada que alguns agents polítics catalans han mostrat amb el cas de Pegasus; més encara si tenim en compte que la seva publicació acostuma a violar totes les limitacions anteriorment enumerades sobre l’ús legal de tècniques d’espionatge. És en aquests casos on els poders públics sobrepassen l’estat de dret i on una opinió pública ben dirigida se centra més en l’anècdota del contingut de la conversa que en la greu violació de drets fonamentals que la seva difusió suposa.
És més, fins ara no s’han creat protocols per protegir les autoritats que han estat víctimes de xantatges polítics mitjançant la intervenció de les seves comunicacions. Malauradament, la millor manera de protegir-los a ells i als interessos de les institucions a les quals serveixen és apartar-los del càrrec, a menys que es denunciï obertament el cas o es pugui neutralitzar el xantatge d’una altra manera. En cas contrari, tindrem un talp.
Amb això hem permès que Pegasus vagi més enllà i, fins i tot, pugui infectar qualsevol dispositiu informàtic amb proves falses de qualsevol delicte, amb la mateixa finalitat política.
En qualsevol cas, el Catalan Gate ve de lluny. Aquestes pràctiques demostren que des de fa molt temps, l’estat espanyol aplica als agents polítics, econòmics i socials de Catalunya un ordenament jurídic d’excepcionalitat que sobrepassa l’ordenament constitucional de qualsevol estat de dret. I el que és pitjor, hem interioritzat tan profundament aquesta situació d’excepcionalitat que quan aflora no som capaços de veure-la.