Lluny vol dir mai més, de Marc Cerrudo (Amsterdam)

Aquesta és la història d’una fugida; d’un noi esguerrat físicament i emocionalment per culpa d’un malaurat accident i que deambula qui sap cap a on a la recerca d’una redempció. Lluny vol dir mai més és un cúmul de narradors i petites històries que conformen un imaginari esplèndid i únic. Una mena de mosaic cíclic que es va construint de mica en mica. És per això que sovint tens la sensació d’estar immers en una seqüència de relats que podrien funcionar de manera independent si no fos perquè junts són explosius.

Aquesta novel·la és un híbrid de moltes coses: el contrast de la serenor de la vida rural amb l’opressió de la ciutat, la tristesa i el dolor combinats amb una ironia i humor molt refinats, la bellesa i la lletjor, la culpa i el perdó, l’empresonament i la llibertat… Marc Cerrudo precisa molt bé cada personatge, els fa vívids. Ha escrit un llibre animista, en què a banda de les persones altres elements, animats o inanimats, prenguessin veu. Era fàcil posar-hi més pa que formatge, anar-se’n per les branques i acabar creant un garbuix de veus narratives, però l’autor ha sabut equilibrar tots aquests elements per acabar donant forma a una novel·la circular d’una força extraordinària. Gairebé sagrada, com el cérvol que ens acompanyarà al llarg de tot el llibre. Què us suggereix un cérvol? Després d’aquest viatge jo ja no podré deixar de veure’l com un ésser sublim i celestial.

Les nenes que llegien al lavabo, de Sebastià Portell (Ara Llibres)

 Vaig agafar aquest assaig convençuda que em canviaria. No sé com ni què, però ho intuïa. Per primera vegada m’enfrontava seriosament a mi mateixa com a lectora i Les nenes que llegien al lavabo va ser una mena de revelació, una catarsi.

De tots els infants i lectors que Portell descriu al llibre, jo no era ni la més voraç, ni la que s’entusiasmava per tenir llibres nous, ni la que alguna nit havia llegit d’amagat sota el llençol. Però sí que era i soc la que més d’una vegada s’havia avergonyit de no ser totes aquestes coses. No podia ser que algú com jo, a qui tant li agradava anar a l’escola, no es delís per llegir a cada racó. Em passa ara, ves.

El missatge de Sebastià Portell en aquest assaig és clar: «escriure, llegir, poques vegades pot ser una equivocació» i encara menys una imposició o obligació. L’autor mallorquí entén la literatura com un fet «essencialment social, comunitari i compartit». A Les nenes que llegien al lavabo hi reivindica la llibertat de la lectura i l’escriptura, el seu poder curatiu però també revolucionari. Posa sobre la taula el llegir sense embuts, lluny de cànons, llistes i reptes. Ho fa amb una mirada crítica, amb perspectiva de gènere i a través d’un viatge interior molt profund. Ens obre les portes a la seva infantesa, família i experiència vital. I hi entrarem amb molt de gust, curiositat i respecte. I li aplaudirem tanta generositat i intel·ligència.

Sota la pluja, d’Anna Murià (Comanegra)

 La lectura de Sota la pluja és un passeig que no havia planejat perquè, fins fa ben poc, Murià era una desconeguda per a mi, algú que va quedar a l’ombra d’Agustí Barta i Mercè Rodoreda. A casa meva, però, ha aconseguit eclipsar qualsevol altra eminència de la literatura catalana.

Aquest és un bon exemple de la literatura del jo pròpia de la seva narrativa, de la qual és pionera. És un recull de divuit contes de registres i extensions diverses que, des d’una òptica reflexiva i intimista, retraten molt bé la psicologia i inquietuds d’una època, en especial els textos de l’exili, que prenen forma de crònica però sense perdre la pinzellada poètica que la caracteritza. Els meus preferits són “Conversa ran del mur gris”, “Sota la pluja”, “Via a l’est” i “La finestra de gel”. Aquests tenen una estructura més convencional, d’altres se’ns presenten com una mena de revelació o descripció d’un espai, actitud o temps concrets.

Conte rere conte, m’he sentit una mica com una astronauta captivada i alhora desconcertada per l’experiència de trobar-se lluny de terra ferma, suspesa en l’aire, expectant perquè arribi el cop d’efecte que li revolucionarà tots els sentits. I això la fa exigent amb el lector. L’aura de Murià és enigmàtica, té un no sé què magnètic, sensual i delicat, un toc misteriós que em recorda Lispector. Però, sobretot, he quedat completament meravellada per les descripcions de les emocions, són dʼuna intensitat literària magnífica.