Des del mes de juliol del 2020, Isabel Pérez i Espinosa ocupa un lloc directiu de màxima responsabilitat com és la Secretaria General de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) després d’haver exercit, des del 2014, la direcció del seu departament legal. La seva experiència professional sempre ha estat vinculada amb el dret esportiu i la governança de les entitats esportives, ja que va ser responsable dels serveis jurídics de la Federació Catalana de Vela i intervenint com a redactora de les esmenes a la Llei de Costes. A més, també és redactora de la Iniciativa Legislativa Popular per a la nova llei de l’esport català.

En exclusiva per a Revista Mirall, Isabel Pérez ens exposa diverses qüestions relacionades amb la gestió esportiva a les entitats catalanes que es fa des de la mateixa UFEC. També sobre el grapat de projectes que, des d’aquesta associació, busquen reimpulsar en un sector històricament maltractat. La secretària general de l’organització, dona veu a algunes de les seves propostes.

Perquè la gent se’n faci una idea, com explicaria què és la UFEC?
La UFEC és la ciutat-paraigües del sector esportiu i associatiu de Catalunya. Aglutina les setanta-una federacions esportives de Catalunya, que alhora aglutinen nou mil vuit-cents clubs catalans i aquests aglutinen les set-centes mil persones amb llicència federativa. Som la cooperativa de serveis del sector esportiu català. Podríem ser l’equivalent al Comitè Olímpic de Catalunya.

Des de fora es veu com una espècie d’intermediari entre les Federacions i la Generalitat. És així?
Una de les nostres funcions és vetllar pels interessos i les funcions de l’esport a Catalunya, així que irremeiablement conversem amb l’Administració i posem les necessitats del sector sobre la taula.

Quin pes té la UFEC en la presa de decisions de la Conselleria d’Esports de la Generalitat?
Nosaltres creiem que al sector esportiu li falta una empenta de pes i de presència política en la presa de decisions. Els nostres tres objectius nostres de les últimes temporades són un reconeixement econòmic -un finançament just-, un reconeixement jurídic -una llei pròpia i actualitzada- i un reconeixement polític -una Conselleria que ens ajudi a fer possible el que famílies i clubs tiren endavant cada dia-.

“Creiem que al sector esportiu li falta una empenta de pes i de presència política en la presa de decisions”.

Quina és la relació amb les federacions esportives d’arreu de Catalunya?
Són els nostres associats, els nostres membres, formen part de la nostra assemblea general. Nosaltres treballem i vetllem per la defensa dels seus interessos. El que demanen és que la tasca que aquestes federacions estan desenvolupant es reconegui per la part pública, perquè tothom sap dels beneficis de l’esport i les bondats del nostre sector , però cal una mica de concreció amb fets reals i una aposta sincera per una política pública esportiva a Catalunya.

Quin és l’objectiu de la UFEC?
L’objectiu és fer créixer els practicants esportius, que la població sigui activa i practiqui esport estant vinculada a les nostres entitats i clubs. Estem segurs que una gran base provoca uns grans resultats i de forma natural porta els èxits que ha tingut l’esport català en els últims anys. El propòsit principal, però, és fer créixer la base.

Quina importància doneu a la competitivitat i la competició dins de l’esport?
No és pot separar esport de competició, ja que és un al·licient per la pràctica, però l’aspecte principal és que a la gent li agradi l’esport, millori la seva salut a través d’aquest i l’esdeveniment resultant d’això és la competició.

Es necessita més suport per part de les institucions públiques?
Ens han d’acompanyar, ja que el cost ara recau molt a les famílies i creiem que un benefici directe a la salut és una aposta pública per fer un accés universal de pràctica esportiva. Actualment, els pressupostos de la Generalitat destinen un 0,2% a polítiques esportives i nosaltres aspirem a fer que pugi fins a l’1%.

També es lluita per la visibilitat de l’esport a casa nostra?
Tenim programes en aquest sentit, ja que a vegades sembla que si no ets el Barça o l’Espanyol no tens visibilitat en l’esport català. Treballem amb diferents mitjans de comunicació per tenir espais reservats a modalitats i clubs més minoritaris perquè tinguin aquesta visibilització. No és tota la que voldríem, però hi ha un canvi de tendència i ja tenim certes pàgines als diaris i alguns minuts a programes de televisió que ens ajuda molt. Ara estem apostant per un projecte molt innovador arreu del món, l’EsportPlusTV. A través de sistemes d’intel·ligència artificial es reprodueixen els continguts de les diferents entitats, les seves competicions o els seus entrenaments, i així es posen en un aparador amb el conjunt del sector on qualsevol pot tenir accés. Ja estem parlant de milers de reproduccions durant els primers mesos d’arrencada d’aquest projecte, no només visualitzacions a casa nostra sinó també arreu del món. És un projecte jove i a mitjà/llarg termini ens ha d’ajudar a autofinançar-nos, ha de retornar a clubs i entitats per finançar-se.

Vindira a ser el Netflix de l’esport català?
Exacte, és això. De fet, és curiós perquè a vegades instal·len les càmeres fins i tot sense cable.

Quina és la situació de l’esport català actualment?
Estem a l’expectativa, ja que hi ha hagut la renovació de govern, però la Secretaria té el compromís d’apostar per l’impuls en aquest sector. Hi ha hagut l’aprovació dels pressupostos després d’anys de pròrrogues i, com us deia abans, aspiràvem a tenir un augment més significatiu. Ens hem quedat amb un 6,6% de creixement en polítiques esportives quan la resta del pressupost augmentava més. Així i tot, no perdem l’esperança, som optimistes de mena i esperem que en pròxims exercicis pugui incrementar. La consellera de presidència, que és d’on depenem nosaltres com a sector, va iniciar la legislatura prometent arribar a multiplicar per dos el pressupost actual.

La pandèmia va ajudar a posar en valor l’activitat esportiva?
Creiem que sí, ha ajudat a explicar els beneficis de l’esport per al conjunt de la ciutadania. Avui, qui més qui menys ha interioritzat hàbits de pràctica esportiva arran de la pandèmia. També ens ha ajudat a detallar la situació precaritzada que moltes entitats teníem, amb un sistema burocràtic antiquat, que no donava resposta. De fet, van modificar el decret d’eleccions de les entitats perquè el Barça es trobava que no podia celebrar-les, ja que la llei impedia fer eleccions telemàtiques quan tots estàvem confinats. En definitiva, ens ha ajudat a posar coses sobre la taula que necessitàvem actualitzar.

I vau lluitar perquè l’esport fos declarat un servei essencial.
Sí, que impedís que cada cop que hi hagués un augment de contagis se’ns aturés. De fet, creiem que una bona forma física és una molt bona prevenció de cara a les malalties. Va haver-hi algun gest polític i es va aprovar una proposta de llei, però a efectes pràctics no té transcendència, així que avui estem una mica igual.

La represa de l’activitat com va ser?
Ha requerit un esforç ingent, ja que el sector està articulat a través de molts voluntaris. Veure l’organització que es va treballar pel que fa a protocols per modalitats, per la represa, totes les entitats fent modificacions de calendaris per esponjar, perquè entre esdeveniment i esdeveniment hi hagués prou temps si hi havia un positiu de Covid… Una disciplina i capacitat d’organització que va sorprendre i ens va fer sentir molt orgullosos. La gent tenia moltes ganes de tornar als clubs, de seguida que es van obrir portes la gent ho va entendre. Ara no sé si podem parlar ja d’una tornada al 100%, però pel que fa a clubs i federacions estem a nivells molt elevats. Pel que fa als números hi ha uns forats importants derivats de la pandèmia, però com a activitat estem en períodes molt similars a l’any 2019.

La represa va ser especialment difícil a les categories de base?
Hi havia molta por, es va estigmatitzar molt el sector, ja que, a mesura que hi havia un pic, el primer que tancaven era esports i bars. Les famílies van tenir por molt de temps. L’esclat de la pandèmia va suposar deixar de fer un entrenament controlat i les organitzacions han hagut de replantejar els seus sistemes d’entrenament per evitar lesions i sobreesforços després de tant de temps aturats.

“La represa ha requerit un esforç ingent, ja que el sector està articulat a través de molts voluntaris”.

Pel que fa a l’esport femení, tenim en el Barça de futbol un dels seus màxims referents del moment. S’ha d’aprofitar o us preocupa que es “mengi” altres clubs o fins i tot modalitats esportives?
Jo crec que s’ha d’aprofitar. Tota la visibilització que ens fan les jugadores del Barça ens ajuda molt al conjunt de l’esport a explicar el bé que funciona l’esport femení i el que hem anat repetint fa tants anys: si els mitjans ens ajudeu i ho expliqueu, la gent s’interessa. En això el Barça és un exemple que s’explica per si sol. Som tots molt conscients de no cometre els errors de l’esport masculí professional en l’esport femení, però ara jo crec que la situació del Barça Femení ens està ajudant molt a multiplicar, a crear referents, a parlar més enllà del terreny de joc sobre el paper de les dones a l’esport, a fer una gran taca d’oli en la qual ja fa molts anys que treballen. El consens és de poder-ho aprofitar. Potser els traslladem una responsabilitat que no tenen, però ens han d’ajudar i ho estan fent molt bé.

Què va suposar per la UFEC el rècord d’assistència al Camp Nou del passat 30 de març?
La valoració és el que us deia abans, quan l’esport femení s’explica, es visibilitza i se segueix, té interès i és atractiu de la mateixa manera que el masculí. I amb modalitats esportives més minoritàries també serveix aquest discurs, ja que quan se li dona visibilitat es gaudeix i hi ha seguiment per part de la ciutadania, així que hem de ser capaços de poder-ho fer arribar.

Aquest divendres hi ha el Barça-Wolfsburg. El següent pas és normalitzar l’assistència al Camp Nou?
Exacte, que arribi un moment en el qual pràcticament no hàgim d’explicar i diferenciar entre futbol masculí i futbol femení, que no sigui ni notícia.

A Catalunya se li dona massa importància al futbol?
A Catalunya i a la meitat del món occidental, pràcticament. No soc experta en consum audiovisual , però el format del futbol és senzill, assumible, i es genera un univers al seu entorn que provoca el seu interès. Si entre les entitats i els mitjans som capaços de generar aquest interès al voltant d’altres modalitats podem anar posant-les en el mateix nivell d’interès que el futbol.

Quin pes té el Barça dins l’esport català en general?
Des de dins el sector i en les diferents modalitats, es tracta amb normalitat i es tracta igual que el Viladecans de vòlei o el Cunit d’hoquei. És un club més dins del sector. Però sí que entenem que des de fora multiplica l’interès per la marca Barça i transcendeixen l’entorn on es practiquen. En el cas del futbol és diferent, també perquè els èxits esportius l’avalen.

Fets com el rècord d’assistència ajuden a veure a prop el trencament del sostre de vidre en l’esport?
També cal tenir en compte que el Barça no comença amb el futbol femení ahir. És una aposta important que el club va impulsar en el seu moment amb visió de futur i ara començar a recollir els seus fruits. D’aquí a uns anys tindrem la sort de veure altres equips posant en dificultats el Barça i el joc començarà a ser més competitiu. El que genera el Barça de futbol femení és començar a trencar el sostre de vidre i no només en les esportistes amb la regularització de la Lliga i la professionalització de les jugadores i dels terrenys de joc, sinó també en la creació de referents que van a altres àmbits de l’esport com els arbitratges o els equips directius. Aquesta creació de referents ens empeny amb una inèrcia que considero imparable. És la nostra responsabilitat que no s’aturi.

“Aquesta creació de referents femenins ens empeny amb una inèrcia que considero imparable”.

És realment imparable aquesta inèrcia o veieu algun possible estancament?
Jo crec que ara ja no, i ara començar a generar un primer equip femení en molts clubs diferents portarà a molts altres equips a assolir un nivell similar al del Barça, que generarà una regularització d’una lliga de futbol femenina, que a la vegada generarà una inèrcia molt difícil d’aturar. Ho és per les particularitats i el moviment que crea el sector i la competició i també pel sector social que hi ha al darrere.

En aquest sentit, heu impulsat un postgrau de lideratge femení a l’esport: Women Executive Sports Education (WESE). Ens en pot parlar?
És un postgrau format per deu sessions en les quals es tracta habilitats directives des de la perspectiva de gènere. Es fa un mentoratge a dotze dones que s’inicien en la part de direcció en el món de l’esport i té un objectiu final de resultats de xarxa de poder. El sector esportiu és molt masculinitzat i necessitem generar les dinàmiques de lideratge femení. Són deu setmanes de formació d’habilitats directives, mentoratge en aquestes dones i xarxa de poder per fer palanca. De fet, ara anirem per la segona edició, amb vint-i-quatre dones en plena xarxa.

Fa unes setmanes vam poder parlar amb Maria Teixidor. Com a experta en governança, la veu preparada per liderar el futur òrgan esportiu més important en terreny femení a Espanya?
Sí, sé que és una de les candidates a presidir la futura lliga de futbol femení a Espanya. La conec, ja que també és del gremi de l’advocacia. Sé que és una professional molt preparada i, sobretot, em sembla molt rellevant que la candidatura presentada és bicèfala -també hi participa l’advocada Reyes Bellver-. Al final, no coneixem qui és el segon de Javier Tebas, per exemple. M’agrada que hi hagi dues cares visibles i un lideratge compartit demostrant l’aposta per consensuar. Una visibilització molt clara sobre com canvien els criteris de lideratge quan es parla d’esport femení. No sé com s’acabarà cristal·litzant, però em sembla una aposta molt interessant.

Ha citat a Javier Tebas. Quina és la relació de la UFEC amb altres federacions i organitzacions de l’àmbit esportiu espanyol?
Existeixen federacions homòlogues a diverses comunitats autònomes d’arreu d’Espanya; durant molt de temps ens hem anat coordinant i ajudant. La UFEC és la més antiga i, per això, hem tingut més temps per recórrer el camí, però n’hi ha d’altres d’importants i amb tradició com la del País Basc, la gallega, la de Madrid, l’andalusa… Havíem treballat de forma coordinada més esporàdicament abans de la pandèmia, que ens va unir amb les necessitats i hem treballat de forma coordinada en pro del sector esportiu base. Som conscients de la necessitat d’ajudar a l’esport de base i aquesta coordinació amb les altres confederacions d’altres autonomies funciona perquè compartim necessitats.

Veiem que hi ha moltes entitats i sectors: federacions esportives, la mateixa UFEC, consells esportius, clubs, consells d’esportistes… Es fa difícil conviure d’aquesta manera? Ningú es menja competències d’algun altre?
Al final, tots som part de la mateixa estructura. Des de peu de camp, clubs, juntes directives… fins a l’organització de calendaris a través de les organitzacions i federacions esmentades i passant per la coordinació i defensa dels interessos a través de la UFEC. Som tots complementaris i formem part d’una mateixa estructura que ens necessitem. Com diem, som la societat civil esportiva.

“El projecte d’eSports fa anys que el treballem i l’havíem presentat a polítiques digitals abans de l’esclat de la pandèmia”.

Des de la UFEC, amb l’ajuda del departament de Polítiques Digitals i l’administració pública de la Generalitat de Catalunya, heu posat en marxa la primera Lliga Catalana d’eSports. Ja són una realitat? Els considereu com a esports convencionals?
Hi ha una curiositat, i és que el projecte d’eSports fa anys que el treballem i l’havíem presentat a polítiques digitals abans de l’esclat de la pandèmia. El projecte va quedar allà i, durant la pandèmia, hi ha la trucada per reprendre aquest projecte de pràctica esportiva a l’entorn digital. Per tant, la pandèmia ens va ajudar a explicar coses que ja havíem demanat anteriorment i visibilitzar que eren necessàries. I teníem clar des de principi que el projecte d’eSports és una aposta per apropar tot l’entorn i els beneficis de la pràctica esportiva de les nostres organitzacions al món digital. En aquest sentit, hi ha dues condicions bàsiques: Videojocs simuladors del joc o esport tradicional i, a més, traslladant tota la part de disciplina i regularització d’entrenament combinat amb hàbits saludables a tota la part de competició digital. És interessant veure com les federacions, acostumades a organitzar esdeveniments analògics i presencials, es reconstrueixen per si soles per tal de generar aquesta nova àrea. Són uns esdeveniments que pretenen trasplantar gran part del món tradicional, apropar les federacions a aquest nou entorn i acompanyant-ho de pràctica i hàbits saludables per tal que tot aquest consum sigui beneficiós. Els publishers no ho posen mai fàcil, però hem arrancat amb una segona ronda en la qual hi haurà tres concentracions de competicions. Al juliol hi haurà la gran final presencial de les vuit modalitats que estan en marxa.

De moment, ha tingut una bona rebuda?
Sí, és un projecte molt interessant. Al final, fa temps que el Comitè Olímpic Internacional anuncia un apropament a tot aquest entorn. No crec que hi hagi cap país al món que estigui fent una lliga multiesportiva de videojocs a través de les federacions. Ens enorgulleix ser pioners i no podem deixar que les federacions i clubs es vegin allunyats dels futurs hàbits de consum dins el món de l’esport.

Considereu que poden arribar a tenir un nivell de competició comparable al de l’esport convencional?
Els videojocs que utilitzem són molt humils, però estem veient sistemes de competició d’altres tipus de videojocs que igualen a moltes modalitats esportives, tant pel que fa a dotació pressupostària com en l’àmbit d’entrenaments, de disciplina o de dedicació. No diem que hem d’anar cap aquí, però creiem que és una bona porta d’accés i una finestra d’oportunitat per apropar esport a l’entorn digital.

Com preveieu el futur de l’esport a casa nostra. Tant els eSports, com l’esport femení i el de base.
Com us hem comentat, som optimistes. Personalment, el veig ben finançat, amb el reconeixement públic que es mereix i amb les entitats dotades de les eines suficients per seguir oferint l’activitat que ofereixen. Si no, hi haurà un moment en el qual la roda s’aturarà. Estem gaudint de molts èxits esportius per inversió de famílies al llarg de molts anys, però els temps canvien i el poder públic ens ha d’acompanyar. Si no apostem per un finançament públic digne, ens acabarem trobant amb un escenari molt diferent del que tenim. No ens volem quedar enrere i perdre el lloc que ens mereixem.

“Donem veu a l’esport català per tal que sigui reconegut com a país esportiu amb entitat pròpia i perquè facilitin tots aquests processos de reconeixement”.

A vosaltres no us pertoca parlar-ne, però els esportistes catalans només competeixen oficialment sota el paraigua de les federacions espanyoles. Veiem que organitzacions com la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes lluiten per aconseguir el reconeixement internacional de les Seleccions esportives catalanes. Des de la UFEC també es fa?
En tenim algunes de reconegudes com el corfbol, dards i altres modalitats. Hem tingut èpoques millors quant a reconeixement internacional. Des de la UFEC estem a disposició del que ens demanen les federacions i treballem pel reconeixement, però també és cert que la cosa depèn molt dels estatuts de les mateixes federacions internacionals i els sistemes de reconeixent. Sí que és cert que a Espanya la cosa està canviant, ja que existeix el compromís del PSOE sobre donar suport a la pretensió de PNB i EH Bildu de promoure la representació internacional de les seleccions basques; i nosaltres no perdrem l’esperança i provarem de fer extensiu el compromís a la resta d’autonomies. Tanmateix, nosaltres estem a la European Non-Governmental Sports Organisation (ENGSO), que vindira a ser l’agrupació dels comitiès i confederacions regionals de les federacions europees per tal de traslladar la veu de l’esport català, que sigui reconegut com a país esportiu amb entitat pròpia i que facilitin tots aquests processos de reconeixement.

Per tant, política i esport van lligats de la mà…
Hi ha decisions polítiques que afecten l’esport, com a tot. En el seu moment, la decisió política de limitar el reconeixement esportiu va fer canviar els sistemes de forma important. Però hi ha entitats on això no ha traspassat i segueixen sent federacions reconegudes. Veurem com evoluciona la cosa, però nosaltres ens oferim si alguna federació necessita ajuda. Més que per decisions polítiques, ens sentim limitats per la manca de recursos. És evident que s’ha de pressupostar degudament. De fet, per a nosaltres l’esport és el quart pilar de l’estat del benestar. Malgrat tot, es tracta d’un sector sostingut per persones voluntàries.