eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    El suïcidi de l’esquerra

    Les presidencials franceses ens haurien de servir per fer unes quantes reflexions. Malgrat que el sistema polític dels veïns del nord -la V República i circumscripcions úniques i votacions majoritàries- sigui diferent del nostre (un sistema partitocràtic dissenyat durant la Transició perquè els franquistes no es trobessin cap sorpresa), els problemes socials i els debats públics no són tan diferents. Que Marine Lepen pugui guanyar les eleccions, i tingui com a rival a un Macron que és el més semblant a l’inconsistent, desaparegut i neoliberal Albert Rivera, ens indica que qui hi ha perdut del tot és l’esquerra.

    Una esquerra que va resistir amb un valent i antipàtic Jean-Luc Mélenchon, a punt de donar la sorpresa, i que, tanmateix, va acabar expulsada de l’espai de la política institucional. Mélenchon, amb un programa interessant, consistent en una moderada socialdemocràcia amb mesures de correcció del capitalisme i intencions de domesticar la globalització, ha estat víctima, com ja comença a ser freqüent, d’una dispersió de vots i d’energies, amb una socialista convencional -Anne Hidalgo- que no sabia exactament què volia o un candidat ecologista que, més enllà de bicicletes, guerra als vehicles privats i que com a única mesura educativa plantejava l’oferta de menjar vegà a les cantines universitàries, la cosa ha acabat fatal.

    Si mirem cap a casa nostra, el panorama ha estat encara més desolador. A la importació de deixalles woke del progressisme californià, amb l’enaltiment del victimisme com a proclama principal, s’afegeix el reciclatge postcomunista que observa la realitat amb les ulleres dels prejudicis de la guerra freda. A banda del caos ideològic, hi ha massa pensament religiós en l’esquerra. D’una banda, cada vegada que apareix un guru -ahir podia ser Chomski, avui Zizeck, demà Butler- sembla com si es produís una apagada general de tot pensament crític. Això té com a conseqüència que temes que haurien de ser transversals -l’ecologisme, l’antiracisme, la igualtat entre home-dona, la no discriminació per orientació sexual…,- avui són banderes monotemàtiques, amb les seves respectives capelletes, que són exposades com a veritat revelada i el melic particular del món. Causes nobles, que potencialment poden afectar a la majoria, i que, per tant, entren més en el terreny de l’ètica que en el de la política, impliquen una dissipació d’energia mitjançant la calor que desfermen discussions bizantines. Avui, bona part de les esquerres semblen una mena de concurs d’impopularitat en què es competeix per veure quin és el col·lectiu singular més agreujat de tots.

    Mélenchon va fer una campanya intel·ligent. Va parlar de reducció de jornada laboral, de repartiment de l’ocupació com a mesura útil i provada de reduir la desocupació, de mantenir l’edat de jubilació als 60 anys per deixar pas als joves i acabar amb l’atur juvenil i donar un merescut descans a qui ha estat actiu quatre dècades, va parlar d’incrementar la càrrega impositiva als més rics (que ho són, precisament, en la immensa majoria de casos, per haver heretat diners, patrimoni i privilegis sense haver contribuït necessàriament de manera positiva a la societat), de declarar la guerra a l’elusió fiscal…, en resum, a buscar una societat més igualitària. D’això, tècnicament, se’n diu esquerra. Voldria recordar la història d’aquest concepte. L’11 de setembre de 1789, una vegada constituïda l’Assemblea Nacional de França, vuit setmanes després de la presa de la Bastilla, amb la intenció d’ordenar els debats, el president de la institució va proposar que els representants s’asseguessin en ubicacions determinades segons els seus posicionaments polítics. Aquells que creien que el dret de naixement i el poder reial eren indiscutibles, havien de seure a la dreta. Aquells que, per contra, consideraven que tothom havia nascut igual, i, per tant, corresponien iguals drets i possibilitats, s’asseien a l’esquerra.

    - Publicitat -

    Avui, a l’esquerra no s’asseuen aquells partidaris de la igualtat, sinó del narcisisme de la singularitat, aquells que consideren que el seu melic és el més important del món sense considerar cap mena de projecte comú i compartit més enllà d’enaltir la seva causa privada i particular. El “¿Qué hay de lo mío? En versió ideològica. Alguns en dirien la divisió de l’esquerra. Servidor de vostès, seria més partidari de parlar d’exhibició de l’ego. I així, amics meus, és com es va suïcidar l’esquerra.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca