eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Deixant enrere dijous

    Quatre dies després, encara estem tomba que gira amb la derrota i l’ocupació del Camp Nou de dijous. Prou sabem que el futbol s’analitza segons l’últim marcador, però això del Barça d’ara mateix passa de taca d’oli. És una exageració absoluta. En conseqüència, val més que guanyi al Cadis o la mala maror creixerà cap a sensació insuportable. Com vivim un conflicte permanent plantejat en dues trinxeres de batalla, ja no saps fins a quin punt els desallotjats del poder aprofiten l’avinentesa d’una errada majúscula comesa pels actuals inquilins i es llencen a l’ofensiva. Absències com la de la grada d’animació, clarament alineada amb el passat, només generen suspicàcia i el neonunyisme està tirant amb bala des dels especialistes a deixar-les passar si eren els amos els que perpetraven els disbarats. Poques vegades s’ha vist un clima tan extrem d’enfrontament entre dos bàndols del barcelonisme, els habituals dos ‘ismes’ enfrontats que porten aquests últims dies a mata-degolla, com si volguessin plantejar la batalla definitiva.

    Aquest club genera tanta teca que no dones l’abast i la setmana, malgrat estar protagonitzada i condicionada pels dissortats fets de dijous, ha generat alguns temes per sucar-hi pa. D’entrada, esmena a les paraules de Xavi: El Barça viu obligat a jugar bé de fa un segle perquè als catalans ens pot l’estètica i també, la simbologia d’un club força estrany per natura, a causa del país sense estat al qual representa. Des que els ancestres van triar el model de combinació escocès i des que els avis es ratificaren en la idea després d’admirar San Lorenzo de Almagro a la postguerra, la cosa ha anat així. Ja deia Vázquez Montalbán que el Barça connectava amb la Catalunya que mai ha pogut ser i per això mateix, el culer valora la manera de guanyar en ser ben conscient de la seva dificultat. Després de molts altres contribuïdors a petita escala, arribà Cruyff i establí el motlle modern, més tard perfeccionat i sublimat per Guardiola. I des d’aleshores, provada la mel fa quatre dies, ningú no es conforma a anar fent amb la victòria. Per això, també, el Barça no permet comparació amb altres. Segurament perquè els catalans som uns perepunyetes. I segurament perquè has de ser excels i inqüestionable si no vols que aquest estat et pispi el triomf, evident lliçó de la història.

    Hi ha debats fascinants que es deixen córrer sense cap discussió. Com l’obertura del club a la captació de nous socis, que ha recordat aquell vell fantasma brandat per Sandro Rosell, espantant criatures quan afirmava que igual s’hi apuntaven cinquanta mil xinesos i el club quedaria desvirtuat, humiliades les seves defenses essencialistes per la força de la globalització. Desperten certa compassió els ‘proteccionistes’ que voldrien ser propietaris exclusius del Barça, del lloc que disposen des de temps immemorials, del ‘seient lliure‘ que els ajuda a pagar la despesa i a memoritzar anualment el número, cada cop més baix, del carnet per vantar-se davant d’altres barcelonistes, com si la tradició i el sentit de pertinença fossin les millors garanties d’autenticitat. Ja que són tan previsibles, potser els hauria d’importar més el manteniment del tarannà culer a l’Estadi, el respecte a l’expressió col·lectiva del barcelonisme que els ingressos derivats de llogar el coliseu al primer turista que passi.

     

    - Publicitat -

    Prou ens omplim la boca amb l’altre tòpic majúscul, el que considera el club propietat dels seus socis pel simple fet de pagar un abonament anual, sense necessitat d’altra involucració directa, de treballar activament pel Barça. En cas de creure que el club és realment seu, què tal si exigeixen responsabilitats als que l’han ensorrat? O, també, què tal si els socis s’erigeixen en primer aliat si toca posar quartos per superar l’estat actual de fallida? Com ningú s’ho plantejarà, deixem-ho aquí a falta d’actituds emprenedores, de manca col·lectiva de voluntat per afrontar els problemes. Curiós, que siguin els conservadors i oracles a sou del poder caigut els més contraris a la iniciativa d’obrir el club per a la captació de socis arreu. Se’ls veu massa el llautó demagògic.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca