Responsabilitat barcelonista

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Després de la infausta nit de dijous, caldria reflexió i esmena, res d’escombrar les misèries sota la catifa, tal com ens hem acostumat. Però no ho farem perquè no som capaços de confrontar la imatge que ens torna el mirall. Ni al Barça, ni a la ciutat, que també sabia de la invasió alemanya i els hi va cedir els carrers atemorida. Ens hem conformat a ser terra de sol, vi i paella i a que els turistes ens tractin com servidors seus a la nostra pròpia casa, desgràcia que de tant en tant se’ns regira a l’ànima, només quan certifiquem la irreversible evidència. La broma va començar massa temps enrere, quan una bona idea com el ‘seient lliure’ va començar la degeneració dels murris, dels aprofitats, d’aquells que fan negoci del Barça. I n’hi uns quants, d’aquests. Entre un llest que muntava Viagogo mentre era president i la cobdícia d’abonats que van trobar una estupenda manera de pagar-se els carnets, el Camp Nou ha anat pel pedregar de la despersonalització. Fa anys que ja no és fòrum d’expressió dels socis, termòmetre que mesurael sentiment i el parer dels barcelonistes. S’ha venut el coliseu al turisme i a l’euro aliè, així de barat i deplorable. Que no vingui ningú ara a fer-se el sorprès perquè el drama estava anunciat i tothom l’esperava. La directiva té responsabilitat i haurà de fer dues tasques ràpid: Depurar culpables interns i posar remei eficaç perquè no passi mai més, per recuperar l’Estadi sense demagògia ni populisme. Al cap i a la fi, si no s’aconsegueix emplenar-lo de culers a cada ocasió, n’hi ha per llençar el barret al foc i plegar. Errada majúscula de Laporta i els seus, convençuts per sistema de la seva infal·libilitat malgrat la realitat els despulli un cop rere l’altre. Deu fer mandra posar-se a buscar solucions en una empresa familiar. No es pot assenyalar al soci de vacances quan és un problema estructural llargament arrossegat i contra el que han gaudit de tot un llarg any per buscar-hi remei. Sense fer-ho, naturalment.

Sobra aquesta faramalla del soci-propietari, del ser diferents i distintius quan et quedes tan retratat i humiliat, quan deixes que se’t pugin a les barbes per quatre rals o tres milions, tant se val. Quan incomodes la teva gent per parar la mà davant dels visitants. Tant de bo durés l’emprenyada fins a provocar una reacció general. Tornem-hi, a la ciutat profanada i de la que ens faran fora els ostes i al Camp Nou plantejat com el lloc sense escrúpols d’on tothom vol traure profit. La junta esperarà que passi la maregassa, que es relaxi l’enuig sense que ningú hi posi remei i aquesta és la pitjor certesa sobre la realitat com a club, el que hi ha com a ciutat aparador, lliurada en safata de plata per benefici d’uns quants i gentrificació de la majoria. El futbol ha tornat a ser paràbola claríssima, tot i que ningú la voldrà entendre per pur interès i seguirem tristament igual.

I en l’altra vessant, l’esportiva, ja veieu, després del 0-4 al Bernabéu, l’equip s’ha anat liquant físicament, s’ha emboirat de cap i ha llençat Europa a les escombraries. O pitjor encara, és ell qui s’ha ensorrat just quan tothom es vantava de passejar per aquest títol menor, altre cop, amb una supèrbia que no fa per la realitat del moment. Tornada a la casella de sortida i a recordar que queden tones de treball a fer, al camp i al despatx. Feinada que no permet aquests posats de pinxo i creure que la crítica només arriba del bàndol que vol a l’actual directiva, sistemàticament, fora del Camp Nou per tornar a instaurar el govern dels mediocres. No, de cap manera, si no volen ser fiscalitzats com correspon a un club democràtic, a les essències del barcelonisme, que pleguin. I també podrien dimitir per vergonya, que aquesta ha estat catedralícia, indigna, una errada històrica de les que hi caben poques en dècades. Ja tornem a ser en mans, altre cop, de l’entrenador de torn, personatge on es dipositen les esperances mentre obviem el repàs rebut en l’eliminatòria per un equip sensiblement inferior en talent. I d’això, ara mateix, aquí no en sobra, però de la cura d’humilitat també serà bo callar, entendre la lliçó i serrar les dents per tal d’afrontar un llarg camí de recuperació que la massa social i tothom, del primer a l’últim culer, s’ha pres massa a la lleugera.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca