Ja comencen a alçar-se veus dins els partits respecte als lideratges de cara a les eleccions municipals de 2023. Elisenda Alamany, regidora de l’Ajuntament de Barcelona i número 2 d’Esquerra Republicana, es mostra molt crítica davant l’actuació del govern d’Ada Colau aquests últims quatre anys. Segons Alamany, “aquest és un mandat perdut i la missió de la ciutat pels pròxims anys hauria de ser recuperar l’orgull barceloní”.

L’exdiputada al Parlament de Catalunya amb En Comú Podem, on representava als sectors independentistes de la marca, planteja els reptes pendents de la ciutat, reivindica la política municipal i ens argumenta la seva perspectiva com a dona política. Tot plegat, afirma que el seu partit és l’única opció per passar pàgina i es mostra més propera a la ideologia dels Comuns i PSC que a la de Junts. “És que jo sóc progressista”, matisa amb un somriure. 

Tenint en compte que fa temps que es va superar l’equador del mandat municipal, com valores la situació?

Em fa la sensació, com a la majoria de gent de Barcelona, que aquest és un mandat bastant perdut. Hem perdut l’oportunitat de posar les bases de la ciutat a deu anys vista i de posar Barcelona al lloc que es mereix. Crec que tornar a sentir-nos orgullosos de Barcelona és una missió que tenim per als anys vinents.

Barcelona té molt potencial econòmic i cultural. Ha estat l’Ajuntament capaç de potenciar-lo? 

Les polítiques públiques són primordials per una ciutat com Barcelona, com ho és per París o Londres; però no hi ha hagut grans transformacions quan, en realitat, hi havia unes expectatives molt altes sobre el turisme, l’habitatge, el model econòmic, sobre com es posiciona Barcelona al món… Durant aquests dos anys, l’única bandera que s’ha aixecat és la de l’urbanisme tàctic, però no sé si aquesta és, realment, la gran preocupació que té la ciutadania.

“Tornar a sentir-nos orgullosos de Barcelona és una missió que tenim per als anys vinents”

Què penses de la fugida d’empreses?

Barcelona continua sent un pol d’start-ups i d’innovació. El que sí que penso és que hi ha una actitud tancada, de poca obertura, poca comunicació i poc acompanyament.

El que també em preocupa és que no estiguem potenciant tots els actius socials i culturals. La nova generació ens diu que no té oportunitats a Barcelona i que prefereix marxar a un altre lloc… 

Com valores la teva actuació i la d’ERC durant aquest mandat?

Crec que hem estat una oposició responsable, amb actitud de govern. Segurament, en molts moments, ens ha faltat contundència davant la incompetència d’aquest govern per liderar transformacions, com és el cas de la política de la zona de baixes emissions o la recollida porta a porta.

Les dues formen part de l’agenda verda del Govern, que és una agenda que nosaltres compartim, però no s’ha fet prou bé. El retret que els hi faig des de l’oposició és que les bones intencions no són suficients per governar una ciutat com Barcelona. Està bé tenir il·lusió; tanmateix, també cal competència per poder tirar endavant les polítiques. El 2023 s’ha d’obrir una nova etapa on nosaltres volem ser protagonistes.

“Ens ha faltat contundència davant la incompetència d’aquest govern per liderar transformacions”

En què es diferenciaria el model de ciutat actual del que proposa ERC?

En primer lloc, un canvi d’actitud. Em fa la sensació que aquest govern no escolta i no està al costat dels nous referents de la ciutat. En segon lloc, en urbanisme es pot ser molt més ambiciós del que s’ha estat, s’han fet canvis, però han estat improvisats. Tenim pendent, per exemple, la cobertura de la ronda de dalt per convertir-la en “la ronda de les persones” o, també, fer que Barcelona torni a ser una ciutat esportiva adaptada al segle XXI.

A més, jo crec que hauríem de situar Barcelona com la capital del mediterrani i alinear totes les estratègies en aquesta direcció.

Seria possible una coalició amb els Comuns i el PSC?

Nosaltres vam guanyar les eleccions fa quatre anys i la prioritat, ara, hauria de ser guanyar-les d’una manera molt més àmplia. A partir d’aquí, veure amb qui compartim model de ciutat. Amb els Comuns compartim molta de la diagnosi que es fa sobre Barcelona. 

Tenint en compte les posicions polítiques de Junts pel que fa a l’aeroport o la regulació dels lloguers, ets sents més interpel·lada pel PSC o pels Comuns que no pas pel grup municipal de Junts?

És que jo sóc progressista. Aquesta ciutat necessitava una regulació dels preus del lloguer, repensar el seu model turístic. Volem les receptes del segle XXI i no les de fa 20 o 30 anys per un món que ja no existeix.

Voldries presentar la teva candidatura a alcaldessa?

Ernest Maragall ha dit que vol ser el candidat i que se sent amb força per ser-ho i la meva aposta és Barcelona, el màxim d’útil i lligat a un projecte que té la missió de fer que la institució a Barcelona sigui molt més oberta. 

On entraria l’independentisme a Barcelona si ERC governés el 2023?

Entraríem a demostrar que una força independentista pot governar la capital de Catalunya i pot desenvolupar polítiques útils per a la gent. El mal que ha fet el procés en aquests darrers anys és quedar-se en uns discursos abstractes. Després d’una pandèmia, en mig de la guerra d’Ucraïna, amb l’encariment dels costos de la vida, crec que el que necessita una ciutat de Barcelona són polítiques substantives. Tenir a ERC governant la ciutat de Barcelona voldria dir que una formació independentista és capaç de donar respostes que preocupen a la gent.

Lideratges femenins i feministes

Creus que la construcció d’un personatge polític dona és diferent de la construcció que es fa d’un personatge polític home? 

En els temps en què estem, on no funciona tant la jerarquització o l’autoritarisme, necessitem uns altres tipus de lideratges. Lideratges més propers, més empàtics. A mi no m’agrada definir el que és un home i el que és una dona i com lideren, però és veritat que la nostra trajectòria personal i professional ens fa més conscients de dimensions que no han estat tradicionalment en la política.

M’agrada pensar que la irrupció de les dones i dels lideratges femenins i feministes té la capacitat de canviar la política en el sentit que es plantegin coses com la reducció de la jornada laboral, una nova política de la distribució entre la teva vida professional i la personal.

Què opines de la construcció que fan els mitjans de les dones polítiques? 

Moltes vegades, els mitjans ens presenten de manera caricaturitzada, però no sóc de llepar-me gaire les ferides i crec que quantes més dones hi siguin, la caricatura es va desdibuixant. Els mitjans de comunicació es fixen més en com vestim, com riem…

De fet, després d’una de les primeres aparicions públiques que vaig fer, va sortir un article que deia que jo era un “dentrific ideològic”. És curiós que el periodista es quedés amb aquesta imatge i no anés a buscar què és el que jo havia fet a la meva vida, una jove que va a la universitat, que és filòloga catalana, docent a l’escola pública, que després se’n va a estudiar a l’estranger, que treballa a jornada parcial i no li dóna per pagar la vida…  Això no és una història meva, és la de tota una generació.