Le Pen podria guanyar

La primera volta de les eleccions franceses, diumenge passat, no ha comportat, en aparença, grans sorpreses. Més enllà que l’etern candidat de l’esquerra alternativa Jean-Luc Mélenchon obtingués un percentatge de vots molt superior al que vaticinaven els sondejos –i que es va quedar a poc més de mig milió de vots per superar la líder de Rassemblement National–, ambdós favorits, Macron i Marine Lepen van passar a la segona volta amb relatiu comfort.

Ara bé, en mirar la lletra petita, podem constatar fenòmens interessants. En primer lloc, i contràriament al que es podria vaticinar, els principals punts del debat s’han centrat més en termes econòmics i socials que identitaris. És cert. La “normalització” de l’extrema dreta en el panorama polític, ha permès que la qüestió de la immigració i de la naturalesa identitària de França hagi perdut intensitat respecte a anys anteriors, on qüestions com el “vel islàmic” omplien planes de diaris i minuts televisius. No sé fins a quin punt serà tendència, tanmateix, podríem assistir a una cert relaxament en aquest sentit. No tant perquè el problema hagi disminuït com el fet que els contendents: habitants de les banlieux  i francesos souchiens (un mot sense traducció clara, encara que podríem dir-ne “de socarrell”) semblen resignats a coexistir de cul, a suportar-se sense entusiasme, sense diàleg ni interacció. L’assimilació cultural, així com la multiculturalitat, han fracassat estrepitosament, com a projectes de benintencionades utopies poc realistes. Zemmour, el gran ideòleg de l’uniformisme jacobí, el candidat més racista i integrista de tots, no ha passat del 7 % i ha acabat (de moment) exercit de l’ultra útil per fer semblar moderada a Lepen, mentre que l’ecologista Yannik Jadot, caracteritzat per no tenir pràcticament cap proposta pel que fa a economia, pensions, educació o altra cosa que no fossin les bicicletes o el veganisme, s’ha quedat en un 4,6%.

En realitat, els protagonistes absents d’aquestes presidencials han estat els gilets jaunes. Aquest moviment de revolta –Enric Juliana el va qualificar de “fronda”, tot evocant els motins populars de subsistències de l’era moderna, amb un fort component religiós–, esclatat poc abans de la pandèmia, expressen millor que ningú què ha passat a França en aquest angoixant segle del qual ja n’hem superat més d’una cinquena part. Els armilles grogues, classes mitjanes desclassades d’una perifèria econòmica i social, ignorats als debats públics i escarnits per les reformes de caràcter autoritari i recentralitzador, han estat els qui realment van exposar en públic un conjunt de reivindicacions populars que han estat ignorades pel Macronisme, menystingudes per una esquerra elitista, i aprofitades demagògicament per un populisme lepenista que, si bé reconeix la dimensió de la tragèdia, no sembla massa interessada a aplicar algunes de les mesures raonables que aquests, sobretot homes, de mitjana edat, d’origen francès, italià o espanyol, que viuen en poblacions mitjanes o petites de zones perjudicades pel desigual repartiment geogràfic i social de la riquesa en aquesta era de globalització despietada.

Com dèiem abans, fora d’algunes declaracions de Zemmour (i també de Valérie Pecrésse, candidata conservadora de Les Républicains, l’antiga formació de Sarkozy) en què s’assumia la teoria de Le Grand Remplacement, segons el qual en escasses dècades França deixaria de ser europea i blanca, els grans debats han anat sobre desocupació, la degradació del treball, les pensions, l’educació i les polítiques socials. I… sorpresa! L’esquerranós convencional i clàssic Mélenchon és més a prop de Lepen que Macron. De fet, Emmanuel Macron es pot considerar com a candidat de les elits, el summe sacerdot del neoliberalisme, senyor de les privatitzacions, l’indiferent contra els anhels i les pors del francès mitjà. A més, com succeeix en un París superpoblat de pensadors i escriptors acostumats a intel·lectualitzar els fets més banals, és dels qui ha acabat assumint bona part dels postulats woke d’una esquerra vegana, que va en bicicleta i que veu en el racisme i l’homofòbia tots els grans mals, sense plantejar-se perquè França corre vers un sistema dual que recorda cada vegada més als Estats Units o al Brasil.

El cas és que el macronisme, aquesta mena de caricatura de cosmopolitisme multicultural, multigènere i multiimportador de totes les collonades procedents de Califòrnia, ha passat el seu quinquennat tancant escoles públiques, hospitals comarcals, oficines de correus, ferrocarrils, carregant-se centenars de milers de treballadors públics, i generant aquesta mena de “nova gestió pública” consistent a sobreexplotar treballadors, incrementant el temps i la intensitat del treball a canvi de pitjors salaris, això sí, amb sessions de mindfulness i tota aquesta xerrameca espiritualoide d’autoajuda tan pròpia del deteriorat sistema de relacions laborals de l’amic americà.

- Publicitat -

Fet curiós, els programes de Mélenchon (22% de vots) i Lepen (23%) coincideixen força a intentar desfer bona part de les malifetes macronistes, com ara, reobrir centres educatius, mantenir l’edat de jubilació als 62 anys (Macron pretén apujar-la als 65) o fins i tot la possibilitat de reduir-la als 60 anys sempre i quan n’hi hagi 40 de cotitzats), retornar a obrir hospitals, oficines públiques, mantenir la jornada de les 35 hores,… o fins i tot en el cas de Lepen, recuperar la disciplina perduda a les escoles reforçant el paper dels mestres o retirant els ajuts socials als pares, els fills dels quals, cometin faltes greus o delictes. Per contra, el neoliberal Macron està decidit a imitar Catalunya i instaurar el feudalisme laboral fent que els directors triïn a dit els mestres fidels i obedients, i a entrar en aquesta dinàmica de competitivitat que equival a carregar-se tota noció de sistema educatiu.

El tema de l’educació és més transcendent, en les eleccions franceses, del que podríem pensar. L’escola continua essent una mena de temple social, i els mestres, una mena de sacerdots republicans que ha viscut una decadència paral·lela a la crisi de la República. Els atacs contra docents –com ara l’assassinat jihadista de Samuel Paty, seguit d’una freda indiferència del govern francès en la defensa dels seus professors– va acabar tenint unes repercussions desmoralitzadores entre el col·lectiu. I, en aquest sentit, els docents francesos, símbol i exemple del que havia estat una França amb l’escola pública com a un dels principals baluards de l’estat del benestar i la meritocràcia, podrien acabar resultant decisius, molt més enllà del seu nombre, en unes eleccions incertes. 

Fa alguns anys, enfront aquesta sensació de decadència francesa, al nostre veí del nord se sentia a parlar d’un concepte disellat per Robert Badinter, la “lepenització dels esperits” com a una resposta a tanta incertesa. Una “lepenització” que creix entre els perdedors de la globalització, que resulta que són unes classes mitjanes educades, llegides i escassament proclius a la resignació. Els moviments de la candidata ultradretana, que no és ximple i s’ha envoltat de bon grapat de politòlegs i escriptors de discursos, estan pensant en com seduir tots aquests malcontents. Resulta, d’altra banda, ben significatiu que en la nit electora d’aquest diumenge, el candidat de La France Insoumise, Jean-Luc Mélenchon, l’esquerra fidel als principis clàssics de redistribució de la renda, va negar el seu suport a Macron. Va afirmar que no votaria Lepen. Probablement, com tants altres milions de francesos, s’abstindrà o votarà nul. Macron és el paradigma d’aquesta globalització neoliberal que ha causat aquesta malaise francesa. Com ell, molt probablement, molta gent d’aquesta esquerra que abomina de la gran confusió que parla de bicicletes, veganisme o transgènere, no vagin a votar. O votin en secret, saltant-se el cordó sanitari, a Marine, la filla que va matar (políticament) el pare per poder ser presidenta. Aquesta vegada, a diferència del 2016, els resultats no seran un 66-33, sinó que podria guanyar…

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca