El periodisme no s’entén sense la corresponsalia, ja que et permet tenir un accés privilegiat a fonts de primera mà. Als periodistes en general ens agrada apropar-nos al poder, i els corresponsals tenen aquesta possibilitat. Qui ho prova sol quedar enganxat a aquesta manera de viure; ja que són pocs els que fan una estada de quatre anys i tornen. S’acostumen a la vida nòmada.

Joaquim Piera n’és un exemple. Nascut a Barcelona l’ayn 1973, és periodista i actualment treballa com a corresponsal del diari SPORT al Brasil. Ho fa gairebé des de fa 19 anys, quan va canviar Esparreguera (Baix Llobregat) per la ciutat de São Paulo. Resident al centre financer i industrial del país des de juliol del 2003, s’ha convertit en un dels periodistes de referència del mercat futbolístic al Brasil i que toca de ple amb el Camp Nou. De Ronaldinho a Neymar passant per Dani Alves i molts altres. Al marge dels esports també ha col·laborat amb l’Ara per explicar els fets més rellevants del país. Des de São Paulo, mitjançant videotrucada, rep a la Revista Mirall per parlar de la seva vida al Brasil i altres temes amb connotació blaugrana.

Com va començar tot? Com passa Joaquim Piera de viure a Esparraguera a fer-ho a Sao Paulo?
Per un tema familiar. Jo treballava de responsable de premsa del Futbol Sala Martorell i em vaig casar amb una brasilera. Vivíem a Catalunya, però ella va decidir tornar a viure a São Paulo, i vam començar una nova vida aquí. Aleshores, vaig començar a buscar col·laboracions amb mitjans fonamentalment catalans i vaig començar a escriure per al diari SPORT, pràcticament, des del dia que vaig arribar. L’acord era que els truqués quan hi hagués alguna cosa per explicar. De fet, el primer dia ja vaig anar a l’entrenament del São Paulo perquè el Barça estava negociant per incorporar a Luís Fabiano. A més, va resultar que en la primera setmana vivint al Brasil, Ronaldinho va fitxar pel Barça. Aquest és el primer gran tema que faig, amb la bogeria que va generar, la salutació surfera i la catarsi col·lectiva que va comportar. El Barça li va donar permís a Ronaldinho perquè tornés a Porto Alegre per incorporar-se, posteriorment, a la gira americana que faria el Barça. Aleshores, vaig decidir anar a l’aeroport internacional d’aquí São Paulo per provar de caçar a Ronaldinho a la connexió interna, sabent que no el caçaria en condicions normals. Igualment, vaig provar-ho, ja que ho havia après a la meva etapa de becari a la Cadena SER amb Manolo Oliveros. Per tant, vaig agafar la càmera i vaig tenir la gran sort de caçar a Ronaldinho, que no va fer declaracions , però s’hi va posar realment bé.

Tot això en una sola setmana vivint a São Paulo?
Sí, pràcticament. A més, va haver-hi un moment realment epifànic. I és que, intentant treure-li declaracions a Ronaldinho a l’aeorport, en mig de la terminal, es creua amb Rivaldo. No sóc fotògraf i no vaig poder-ho enganxar, però recordo com es van saludar i, seguidament, vaig enviar una crònica al diari. Des d’aquell moment, vaig començar a seguir tot el boom de Ronaldinho a Barcelona des d’aquí el Brasil.

“En la primera setmana vivint al Brasil, Ronaldinho va fitxar pel Barça”.

I el tema Luís Fabiano com va acabar?
Quant a Luís Fabiano, el Barça no l’acaba fitxant. A l’estiu següent, al juliol del 2004, apareix a São Paulo, Joan Laporta acompanyat de Sandro Rosell, els quals presenten una oferta formal de 6 milions d’euros. En aquell moment, Ricardo Kaká havia fitxat pel Milan per uns 8 milions. El São Paulo desestima l’oferta i el Barça, en aquell mateix estiu, acaba incorporant a Samuel Eto’o. Però vaja, vaig tenir feina, ja que el Barça va fitxar a Edmilson, a Belletti, a Deco i a Silvinho, si no vaig errat. Aleshores, la presència de jugadors brasilers és constant. Són uns anys en els quals es feia difícil que el club no fes o intentés fer alguna operació al Brasil.

Devia tenir feina, doncs. Malgrat tot, la decisió de marxar al Brasil no és laboral, no?
No, no. Vaig intentar entrar a la premsa brasilera, però és complicat, però he anat mantenint una molt bona relació amb molts periodistes brasilers. Tot això, en casos de jugadors brasilers amb gran valor informatiu, com és el cas de Gabriel Jesus -actualment al Manchester City-, qui acaba traient que fitxarà pel City el 2016 soc jo mateix. Ja et dic, tinc molt bona relació amb tots ells, però em dona molta satisfacció quan aconsegueixo treure informacions per davant del grup O Globo, el qual és un mitjà imbatible.

Així sent que tot sol pots accedir a tanta o més informació que els mitjans de comunicació més importants d’allà?
Home, sí. A veure, això pot semblar que em falti modèstia, però és la realitat. Tinc molt bons contactes amb la premsa brasilera, i ens hem anat guanyant el respecte partint des de zero. Per exemple, durant el Mundial de Brasil 2014, el mitjà que tenia millor relació amb l’entorn érem l’SPORT.

I com es guanyes aquest respecte d’entorns tan complicats de tractar?
Mira, amb el tema de Neymar hi ha certs factors. El primer és que el mitjà ha d’estar present al Brasil perquè hi ha entrevistes que s’han de fer personalment. Hi han actes als quals has d’anar, i que serveixen de poc, però t’han de veure les persones que treballen pel jugador. I amb Neymar hi va haver una situació, a través d’una informació que treu O Estado de São Paulo el setembre de 2011. Concretament, ells van dir que el metge del Reial Madrid s’havia dirigit fins al Brasil per fer-li la revisió mèdica al jugador a l’Hospital São Luiz. I dos dies després diuen que l’acord es trenca i que Neymar vol anar al Barça. Aleshores, jo truco al periodista -no ens coneixíem-, ja que el gir argumental em va estranyar pel fet de tractar-se un mitjà realment seriós. A partir d’aquí, vaig fer una gran amistat amb el periodista, amb qui aconseguim informacions des de Barcelona. Cal treballar conjuntament, aquesta és la gran estratègia. A partir d’aquí, a l’SPORT traiem un reportatge sobre Neymar a l’hivern del 2011. Va ser durant 7 o 8 dies, dues i quatre pàgines sobre tot l’entorn de Neymar, explicant qui és. Tot això amb l’avantatge que la competència no estava publicant res diferent i nou sobre ell. A Catalunya, la gent no li dona importància informativa, però nosaltres fem un treball de formiga que, quan arriba l’hora H de la negociació, ja teníem la feina feta i anàvem per davant dels altres.

I creu que això de fer feina des d’allà està prou valorat?
Independentment del director que hi ha hagut i dels canvis interns, m’he sentit absolutament valorat. I això per mi és molt important. La meva satisfacció professional és saber que, quan he proposat un nom desconegut, el diari aposta a cegues perquè té confiança amb les meves fonts d’informació. I sense jo hagi de dir qui m’ho ha dit. De veritat, això és el més important.

Posaré per cas el de Coutinho. Aquesta va ser una informació treballada conjuntament des del novembre de 2016; crec que originàriament per part de Lluís Miguelsanz. Comencem a treballar-ho i el jugador no acaba arribant. L’endemà, la informació que tinc és que arribarà el mercat d’hivern. Era ciència-ficció absoluta. El mercat d’estiu va tancar, però des del diari vam seguir apostant decididament i informativament. Vam dir que Coutinho vindria al mercat d’hivern, i és el que va acabar passant. Al final, saber que no tinc la necessitat de col·locar noms que no estan contrastats és la clau del treball. Amb el fitxatge de Neymar vaig deixar d’escoltar moltes tertúlies de ràdios catalanes, veient que gent que admirava no tenia cap mena d’informació.

“Amb el fitxatge de Neymar vaig deixar d’escoltar moltes tertúlies de ràdios catalanes”.

Aquest ofici de periodista té la mateixa concepció a Catalunya que al Brasil?
L’ofici de periodista és exactament igual. En aquest sentit, hi ha una cosa que mai he entès i per la qual no he apostat; i és que no entenc que hi hagi periodistes que donen més importància a les seves xarxes socials pròpies que a la del mitjà pel qual treballen. Al final, quan jo vaig a la concentració de la selecció brasilera, entro com a Joaquim Piera, però qui paga les despeses és SPORT. Per tant, no oferiré cap informació per les meves xarxes, sinó que prefereixo mantenir els canals de premsa habituals. I un altre exemple: Dos fitxatges que vam treballar bé i que van succeir són els de Yerry Mina i Coutinho. Quan es van fer jo estava de vacances i demano al diari si em poden acreditar per les presentacions, a on em va cridar molt l’atenció un fet que hi vaig viure. Concretament, vaig poder veure una grandíssima quantitat de periodistes fent-se fotos i selfies a la presentació per penjar-ho a les xarxes socials. Això ho veig molt diferent de l’ofici de periodista del Brasil.

Per tant, poc té a veure el periodisme que es practica aquí amb el d’allà, no?
La gran diferència entre el periodista brasiler i l’espanyol és que els del Brasil tenen molt bones fonts d’informació. Les operacions i fitxatges locals són informades en tot luxe de detalls. Des d’Europa després es diu que els clubs d’aquí ens ho filtren a la premsa, però no és així, sinó que senzillament se’ns informa de les operacions. El problema que li veig als companys que parlen de Brasil, principalment en tertúlies, és el desconeixement principal del país. Poc els importa si el jugador ve de Flamengo o Grêmio, si és de Bahía o de… i tot això és molt important. Ara mateix existeix la simplificació que Brasil és de Sandro Rosell o de Bartomeu i que tots els fitxatges que venen d’aquí són xanxullos. També que és el típic jugador brasiler random… i a cas un neerlandès qualsevol no pot ser random també?

Potser és pel fet que al Brasil surten molts jugadors?
És que és el principal mercat exportador de futbolistes. I jo no entro a valorar -perquè no és la meva feina- si és un bon o mal fitxatge, sinó que només comento com és el jugador. Jo entenc quina és la línia editorial del diari i m’adapto a aquesta. Sabem que, a la que es parla d’un jugador, la gent vol entrevistes i informació sobre aquest. A més, quan jo arribo al Brasil no existeixen els especialistes de mercat que hi ha ara.

Al Brasil, Joaquim Piera ja deu ser actuar gairebé com a mitjà…
A l’ecosistema de la selecció brasilera ja soc un més. També et dic, a vegades és un problema, perquè com que saben que vaig dirigit al Barça, moltes vegades s’acosten preguntat per si hi ha algun futurible blaugrana. Al final, a mi m’agrada anar a veure partits. I també hi ha un altre tema, i és que quan estàs al Brasil escrivint per un mitjà com l’SPORT, tu saps que el que informativament val són els fitxatges del Barça. Has de saber clarament quin és el perfil que el Barça busca i deixar clar que soc periodista, i no secretari tècnic. Informativament parlant, una tragèdia com la del Chapecoense sí que interessa, però sé que una final de la Libertadores no genera cap diferència informa pel diari.

“El Barça ja té un acord preferencial amb el Santos per Ângelo i kaiky”.

A més, podríem dir que ha tingut la sort de la forta vinculació entre el Barça i el Brasil.
Jo crec que si hagués anat a viure a Xile, Equador o Colòmbia, hauria d’haver buscat un altre perfil. Des del moment que estàs al Brasil o a l’Argentina, saps que feina tindràs. I sobretot al Brasil. Jo no estic dient el rendiment que tenen, però sempre hi ha jugadors brasilers dels quals es parlen. I això no queda aquí, sinó que el Barça ja té un acord preferencial amb el Santos per Ângelo i Kaiky. Si el jugador fos argentí o xilè, el diari hagués buscat a algú per fer l’entrevista.

Romario, Rivaldo, Ronaldo, Ronaldinho, Neymar… Què té el Brasil que el fa tan diferent?
Hi ha dues coses: La qualitat dels jugadors  i que es tracta d’un mercat exportador. Tots els jugadors en categories de base volen jugar a Europa, per tant, tot està a la venda. A més, és el mercat que treu jugador més interessant, i això s’ha convertit en pressió pels clubs brasilers de treure un crack. De fet, a Espanya no s’ha tret mai a un superclasse com els comentats, i sembla que si el Brasil no els treu ja no interessa res d’aquí. Tots sabem que la següent estrella mundial, sortirà del Brasil o l’Argentina. No estic dient el número u mundial, però sempre hi ha algun brasiler entre els millors. Al final, el Madrid fitxa a Vinícius pensant que és el nou Neymar, i com que no estan segurs, l’any següent fitxen a Rodrygo. Repeteixen operacions i es gasten 120 milions d’euros per dos jugadors que actuen en la mateixa posició. No pots fitxar reserves de mercat per aquesta quantitat, però saben que el pròxim talent sortirà d’aquí. Florentino va boig perquè té un trauma amb el tema Neymar, i cap dels dos li ha sortit Neymar.

L’arribada de Neymar provinent del Santos va portar cua. Ho devia viure de prop.
Jo continuo pensant que el Barça va actuar bé amb el fitxatge de Neymar; dec ser l’únic periodista del món que ho pensa. Hi havia més d’un fons d’inversió que tenien percentatges amb els drets econòmics de Neymar que no es parlaven entre ells. El Santos no es parlava amb un dels inversors del jugador. Neymar es va deixar de parlar amb el principal inversor, que havia col·locat diners per comprar-li part dels seus drets al Santos i part dels drets econòmics i federatius del mateix Neymar. Al final, el Barça només podia fitxar-lo de la forma que va fer-ho. Era com un mercat de futur, i per mi està absolutament ben fet, també parlant fiscalment. La gent no sap el que va fer Florentino i el Reial Madrid en relació amb la fiscalia espanyola.

Fins i tot, un bufet d’advocats va demanar una rectificació al diari per informacions que vam publicar. Jo els vaig dir que fessin el que volguessin. No es va rectificar i allà es va quedar. Em paro a pensar i tot plegat va ser una bogeria: Es va aprofitar el moment que el Barça va guanyar el triplet del 2015 per acceptar la segona denúncia d’una fiscalia quan ja estava arxivada la primera.

Així la decisió de jugar al Barça era realment de Neymar?
Va ser de Neymar, sí. Tots sabem que quan era adolescent va anar a provar-se a Valdebebas, i que no fitxar perquè el Madrid va aprofitar per forçar al Santos perquè els donessin el contracte que des del Brasil no volien signar. I aquí hi ha una altra cosa que l’aficionat s’equivoca: De veritat algú es creu que els 25 jugadors del Barça, quan eren petits, ja eren del Barça? No dono gens d’importància a això, ni tampoc al tema dels likes i si deixa de seguir a un club o a un altre. Al final, tots els jugadors sud-americans són del club que són quan eren petits, ningú és del Barça o del Madrid. Per ells, Europa és com l’NBA, i anirien a qualsevol d’aquí. Tenen simpatia per tots els clubs grans, és normal.

“Tots els jugadors sud-americans són del club que sÓn quan eren petits, ningú és del Barça o del Madrid”.

El tema dels fitxatges de jugadors brasilers pel Barça sempre han anat lligats per un fil conductor anomenat André Cury. Sembla que, actualment, aquesta figura representativa del Barça al Brasil és Deco.
Jo crec que el Barça ha de tenir a algú al Brasil. Qui no ho creus així, no entén el mercat brasiler. André Cury és un grandíssim professional; Deco no té la seva trajectòria. El que sí crec, és que el Barça mai va explicar, de forma transparent, quin era el paper de Cury. És molt normal el fet de tenir intermediaris, es contracten habitualment. Hi ha representats espanyols que afirmen que no cal tenir una persona present al Brasil, i això ho fan perquè volen arribar a acords amb representats brasilers i dividir-se la comissió. Més enllà de tota una estructura d’scouting, a Brasil s’ha d’estar present.

Joaquim Piera no parla de noms que no ha vist in situ?
Mira, jo vaig veure a Arthur Melo, del Grêmio, i de seguida em vaig adonar que tenia perfil Barça. De seguida vaig mirar el calendari per veure quan el Grêmio venia a jugar a São Paulo. Aquí he vist molts jugadors que poden arribar a despertar l’interès de clubs com el Barça. Després s’adapten o no, però el cas d’Arthur era clar que el Barça l’havia d’incorporar. I també vaig veure a Yerry Mina; i defensivament cometia uns errors tan clars com el que va cometre el Barça incorporant-lo.

Fa poc va escriure un article sobre la possible arribada del Manchester City al Brasil. Ferran Soriano ja tenia aquesta intenció quan formava part de la directiva del Barça?
Quan ell era vicepresident del Barça va venir al Brasil (on ja havia treballat i parla un portuguès excel·lent) per fer una presentació al Corinthians sobre la importància de tenir un estadi. Quan va acabar l’acte, va fer una roda de premsa i va explicar que comprar qualsevol equip de la lliga brasilera en aquell moment costava el mateix que el que el Barça gastava amb l’equip de bàsquet. Al Barça ja tenia la idea de tenir un equip als EUA, per exemple. I ara, amb els diners infinits de la companyia dels Emirats Àrabs, ha creat el City Group i en un any ha aconseguit guanyar la lliga a Anglaterra, a l’Índia, a Austràlia i també als Estats Units. És un èxit brutal. Imaginem-nos que el “New York Barça” guanya la lliga als EUA, o un equip del Barça de l’Índia, un dels països més poblats del món. Ara ell està intentant comprar un club brasiler però hi ha una certa controvèrsia ja que, amb aquesta compra, dominaran tota la cadena productiva. Tens un club al principal mercat d’exportació del món, el Brasil, pots captar jugadors aquí sense importar les despeses que tinguis, ja que no hi ha fair play financer aquí. El problema és que els clubs d’aquí amb els quals han contactat no volen col·locar el nom “City”, no poden canviar el seu color… És complicat. Red Bull ha fet el mateix amb el Bragantino, però és un club petit de São Paulo i està a la Segona Divisió. Quan van desembarcar aquí, es pensava que vendrien tots els jugadors al Leipzig i no va ser així. El jugador que és considerat el millor del campionat brasiler, que juga els Jocs Olímpics i guanya la medalla d’or, Claudinho, és traspassat al Zenit de Sant Petersburg. Bàsicament, perquè pagava més diners que el Leipzig, i es va convertir en un missatge no només al mercat intern, sinó també al mercat europeu. El tema del City s’ha d’acabar de parlar molt bé. Jo, personalment, sempre dic que els club brasilers són tan grans com els europeus, la diferència és només econòmica. 

Així i tot, és un futbol molt canviant, no? Cada temporada sembla que hi ha un equip favorit diferent entre l’Atlético Mineiro, el Flamengo, el Palmeiras…
Ara s’han estructurat econòmicament i hi ha tres clubs molt forts. Tenim el Flamengo, que és el club que s’ha estructurat sense ajuda externa i venent jugadors com Paquetá o Vinícius Júnior; l’Atlético Mineiro que està en fallida però té quatre grans inversors que podrien comprar qualsevol club d’Europa i, per acabar, el Palmeiras té la presidenta que també és la patrocinadora. En aquest sentit, econòmicament són els tres més forts. El Corinthians ha fet un equip molt potent però ja veurem si pot competir amb els tres gegants.

Com es veu el futbol europeu des d’allà?
Jo penso que ha fet molt de mal la gestió dels drets de televisió del Brasil. Si pagues una plataforma amb els canals de televisió per cable pots veure tots els partits europeus, però per poder veure el Grêmio o l’Internacional des de São Paulo no el donen per la televisió oberta, he de pagar el pay per view. Llavors, els partits que donen en obert els diumenges a la tarda són de l’equip del teu estat. Això fa que puguis veure el Barça, el Madrid, el Bayern o el City cada setmana però has de pagar més per veure partits d’equips del mateix campionat brasiler. Això ha fet que milers de nens i adolescents pensin que el Borussia de Dortmund és més gran que el Vasco da Gama, per exemple. I no ho és.

I això provoca que aquests nens vulguin jugar al Borussia abans que al Vasco da Gama. 
Exacte, i a més se li ha d’afegir l’aspecte econòmic. Cobrar un milió d’euros significa cobrar cinc vegades més que cobrar un milió de reals brasilers. No pot competir econòmicament. El futbol americà, la Libertadores, és l’Eurolliga de bàsquet. Quan mires la competició no tens la sensació de veure bàsquet de segona categoria, però els millors jugadors de l’Eurolliga van tots a la NBA. I és el que passa amb la Libertadores.

“Crec que ara el Barça ha canviat amb l’entrada de Laporta, però sempre ha estat massa lent a l’hora de fitxar jugadors”.

Creu que el Barça es va encantar amb Vinícius i Rodrygo o, per contra, hi va haver una traició com diu André Cury?
El de Vinícius sí, el de Rodrygo era inesperat que el Madrid aparegués. Jo crec que ara el Barça ha canviat amb l’entrada de Laporta, però sempre ha estat massa lent a l’hora de fitxar jugadors. És molt bo que per qüestions de necessitat hagin sortit jugadors com Gavi o Pedri i hagin trencat un paradigma idiota que hi havia al Barça que un jugador de disset o divuit anys no pugui debutar amb el primer equip. Diuen que “cremaràs el jugador”, però jo crec que si tens un futbolista de divuit anys amb nivell per ser titular al Barça, com Ansu Fati, a mi me la bufa si amb vint-i-set està acabat. Si ell t’ha donat els seus cinc millors anys, quina diferència hi ha en que te’ls doni dels disset als vint-i-tres o dels vint-i-tres als vint-i-vuit? A Iniesta el van estafar durant anys, aquí l’haguessin posat de titular amb divuit anys i s’hagués acabat el bròquil. A Sud-Amèrica no hi ha aquesta por, si hi ha la necessitat que jugui, juga.

La diferència és l’objectiu? És a dir, sembla que al Brasil els joves juguen per ser venuts.
Evidentment, els jugadors que despuntin seran venuts a Europa. És que, si el Barça anés bé, què farien Gavi i Pedri jugant al juvenil o al filial? El problema greu el tindria el Barça. Els neerlandesos també són semblants als sudamericans en no tenir por de fer jugar jugadors molt joves. Els jugadors de catorze o quinze anys ja tenen representant aquí, per exemple, i fins i tot més joves. 

Endrick és una aposta segura com ho podia ser Neymar?
És un jugador molt diferent però té un problema amb l’edat, i és que només té quinze anys. Té un contracte de formació, no el pot fitxar cap club europeu fins que no tingui setze anys. És un jugador molt diferent, com molts que han sortit. Jo l’he vist jugar en directe a la Copinha i m’ha transmès aquesta sensació. És un típic jugador que surt al Brasil i no sabem on arribarà, però té quinze anys, juga amb jugadors de vint-i-un i l’escalfen de valent.

Es suposa que acabarà a Europa, però on?
No es sap, encara. El Barça l’observa i per això el vam entrevistar. I aquest és un altre tema, amb el món actual i les xarxes socials no pots amagar aquest jugador. En unes altres condicions l’haguéssim entrevistat d’aquí a un any o fins i tot més, però si som aquí, tenim el privilegi de passar per davant mitjans com The Guardian.

Aquesta sèrie d’entrevistes de qui va ser idea?
Del seu entorn, però és normal. El jugador acabarà jugant a Europa i, si et truca a la porta un diari de Madrid i un de Barcelona, tampoc diràs que no. Després també va fer entrevistes per França, per exemple. El nano té quinze anys però aquí no tenen cap problema amb què un noi d’aquesta edat parli amb els mitjans.

Quin límit s’hauria de posar a l’hora de donar veu a nens futbolistes?
Es pot agafar l’entrevista i analitzar-la sent molt conscients que Endrick té quinze anys. És una situació diferent a la d’Ângelo, per exemple, que té disset anys i ja té un contracte professional, el Barça té un preu de compra de 35 milions d’euros i una opció de tanteig. La d’Endrick és una entrevista molt diferent, es fa una entrevista amb un noi de quinze anys fins on es pot arribar amb un noi de quinze anys. S’ha d’anar molt en compte, perquè depenent del que diu el Palmeiras pot anar a la FIFA utilitzant l’entrevista com a prova per denunciar el Barça. Al Brasil ha passat sovint, i és un fet positiu perquè vol dir que el diari té credibilitat. Quan tens una entrevista així, el diari SPORT és molt conscient de fins on podem arribar. No és vendre’s al millor postor, el que passa és que el Marca fa la seva serigrafia i nosaltres fem la nostra.

Quins altres noms veu segur que acabaran a Europa?
El Barça té el dret preferencial per dos jugadors del Santos: Ângelo i Kaiky. Les dues opcions són per 35 milions d’euros amb dret de tanteig. Són dues molt bones apostes. Un extrem esquerrà que juga a la dreta, com Ângelo, i un central amb una personalitat i una sortida de pilota increïbles, com Kaiky. Com que el Barça té un dret de compra, hi ha un interès informatiu en ells i jo crec que tenen el perfil per arribar a un gran equip d’Europa. 

Tot i el dret preferencial, poden no jugar al Barça com ha passat amb altres jugadors.
La diferència és que Ângelo i Kaiky són dos jugadors que els grans d’Europa els està observant, i sabem que el Barça demana aquests dos noms. Són conscients que aquests jugadors tenen més possibilitats  d’arribar al Barça que els tres que tenia en l’època de Neymar. El Barça, crec jo, ha actuat bé.

Què ens pots dir de Raphinha, del Leeds?
Jo no he vist tots els partits de la Premier, com és obvi, però aquesta temporada l’he vist debutar amb la selecció brasilera i ha jugat com si portés sis anys fent-ho. És un jugador que trenca molt bé des de la dreta, amb un xut molt potent, i futbolísticament s’entén a les mil meravelles amb Neymar. Els jugadors bons es potencien, no es minimitzen. En un temps rècord s’ha fet titular indiscutible amb Brasil, fa dues setmanes no va anar convocat per la Covid i aquí es lamentaven molt. És una bogeria, fa un any no jugava però ha fet partits espectaculars i, per això, trobo que és normal que el Barça s’hi fixi, i més amb Deco com a representant.

Prefereix Raphinha o Antony?
Raphinha està en el grau de maduresa per davant d’Antony, per mi. És lògic. Antony em sembla molt més aposta, ja que Raphinha està jugant a la Premier i ja ha passat per tres grans lligues europees. Antony el tenim controlat des de l’etapa del São Paulo, perquè vèiem que tenia el perfil per acabar a Europa i al Barça.

Joaquim Piera es veu vivint molts anys més al Brasil?
Deixant de banda qüestions periodístiques, jo vull seguir vivint al Brasil, tinc la meva família aquí. Vull pensar que encara em queden molts anys aquí. De fet, he tingut oportunitats per tornar a Catalunya però no he volgut marxar. Em sento molt còmode aquí, no només pel futbol. No tinc cap necessitat de tornar per tornar.