eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Lliçons en la formació

    Per un equip en formació, lliçons com la de Llevant o la de l’Eintracht resulten pedagògiques i recorden que encara et trobaràs un grapat d’ensurts i ensopegades mentre recuperes el potencial perdut. Et posaran a prova un grapat d’equips sense excedent de talent, els quals no saps com jugar mentre et fan perdre els teus trets distintius. Quan més dolces les mamaven i l’equip semblava un coet en imparable ascens, n’hi ha hagut prou amb dos partits per aturar l’eufòria i clavar de nou els peus a terra. Encara queda un munt. I si et xiulen tres penals estúpids, molt pitjor encara. Els terminis són lents per força i patirem allò tan leninista de les dues passes endavant per donar una enrere en concessió. El carrusel d’emocions i pèndol desbocat contra el Llevant va resultar un atemptat a qualsevol coordenada lògica. Quan et preguntaves si Aubameysang jugava, apareix i marca. Quan tornaves a buscar el renec adient per Dembélé, assistència de gol i insult que passa a la gepa d’en Lenglet. Si intentaves entendre el sentit dels descansos i rotacions, sortien Pedri i Gavi a confirmar que són dos veterans, un parell de valors fiables. Per sort, davant rivals sensiblement inferiors, les lliçons han sortit de franc gràcies als marcadors finals. Ara bé, o dijous recuperen la inspiració o les contres dels alemanys semblaran una pel·lícula de terror projectada a l’Estadi. En coherència amb aquest batibull de sensacions contradictòries viscut en els dos últims duels, més val que espavilin ràpid si no volen espatllar la ratxa i la bona fortuna de Xavi, a qui respon fins i tot Luuk de Jong amb un espaterrant ritme de gols per cada aparició fugaç.  

    En la vessant femenina, continua la fal·lera, tan humana, d’apuntar-se al carro guanyador i, en coherència, van desaparèixer en hores les entrades de la semifinal contra el Wolfsburg. Perdoneu que siguem primmirats, però tanta expectació desperta suspicàcies. Després d’acostumar-nos als tripijocs del seient lliure, bona iniciativa empitjorada força per la picaresca popular i alguns voltors d’Internet, no ens quedem gaire tranquils. Al final, serà qüestió de recordar tothom que una cosa són els abonaments i entrades a preus assequibles i altra, prou diferent, que uns quants llestos es vulguin aprofitar a costelles del club. I si la directiva s’ha emportat una bona col·lecció de merescudes floretes al colar el català en el seu acord amb Spotify, això d’insistir en els lemes escrits en anglès, tipus ‘more than empowerment’, quedarà molt globalitzat i modern, però fa un flac favor a la nostra llengua, que trobaria una eficaç manera de penetrar i fer pedagogia arreu.   

    Ja que parlem de coordenades entenimentades, que la pilota ho tapi tot i sigui l’única raó que justifiqui aquest optimista estat d’ànim és una altra bogeria plenament acceptada. Resulta que el Barça té el deute que té i viu pendent d’un altre crèdit de Goldman Sachs per afrontar l’Espai Barça. Resulta que ja se’ns anuncia que no cobriran el pressupost de temporada i el forat serà encara més gros. I ningú no tremola, ni s’espanta quan l’estat catastròfic de l’economia farà, si no es posa remei dràstic en un futur a mig termini, que no es puguin tornar els terminis dels préstecs o eixugar poc a poc el paorós dèficit actual. Amb l’actual panorama i sense preveure a l’horitzó un espectacular augment dels ingressos, que ens expliquin com s’ho faran per surar. Simplement surar abans de caure en mans dels creditors, de la gent que ha posat diners amb l’objectiu final, no gaire dissimulat, de fer-se amb el club. Ens felicitem per la resurrecció esportiva sense adonar-nos, pel que sembla, de la dictadura econòmica, de com els números manen de manera incontestable, sempre i arreu. 

    Una última coma dedicada al bàsquet: Guanyar Pablo Laso comença a semblar una tradició addictiva. Fer-ho amb pròrroga i veure’l protestar embogit deu resultar quasi viciós per als fanàtics, vista la nul·la esportivitat del personatge. En canvi, els desvergonyits comentaristes blancs de Movistar són pornogràfics i escoltar-los, pur masoquisme. D’això no queda ni el mínim dubte.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca